Autor: Alexandra

El senyor que ens regalava maduixes si el felicitàvem. Ser recordat així, amb un somriure, per una nena de sis anys. Perquè com d’important és celebrar els aniversaris, agrair la Vida i abraçar els camins que ens queden per caminar.

I imagino, de nou, com de terrible intuir la finitud, encertar que el final que tots temem ja està aquí. Saber que ens hem d’acomiadar dels qui estimem, del que estimem. L’espectacle continuarà, però qui sap si el veurem. Acceptar el que hem viscut i, el més angoixant, el que hem deixat de viure i el que ja mai viurem.

Tan ple de vida, per sempre. Per mi sempre seràs el guerrer més valent de la maorí del 2019. Avui, tota la tribu et plora.

Kia Kaha ✨

De petita em van ensenyar que el que pica, cura. Potser per això tinc tendència a ficar-me al mar quan necessito guarir una ferida.

I aquí estic, a Cunit. Conduint al cotxe ja sentia com carregava energia, com el meu cos reaccionava a aquelles carreteres i aquells paisatges que vaig memoritzar, sense adonar-me’n, quan vivia els que no sabia que eren els millors anys de la meva vida.

Quan les inseguretats i la tristor desperten, crec que inconscientment arrepleguem les ales, aquelles que ens van tèixir els nostres pares per dotar-nos de llibertat, i acluquem els ulls i ens arrelem als nostres llocs feliços.

Tots tenim llocs feliços. Són cases, carrers o pobles que et fan sentir com a casa. Segurs, tranquils, estimats. Com quan ets nen i fas un ‘salvens’. I res pot sortir malament. Jo necessitava fer un ‘salvens’ i l’he trobat nadant entre aquestes onades que ja de petita m’embolcallaven. En aquest mar que jo diria que té una densitat de sal més alt del que és habitual, perquè aquí floto i sembla que les preocupacions també suren amb mi. Però lluny, ben lluny, que se les emporta aquest mar que m’estima i em cura.

I comparteixo amb l’Ariadna i el Quim els meus somnis infantils, on aquells espigons esdevenien dofins. I el Quim diu que per ell són com balenes i ella somriu dient que hi veu sirenes. I aquesta és també la màgia dels llocs feliços: que un pot ser, encara que sigui per uns segons, tot el que vulgui ser.

Definitivament, el mar cura. També, les ferides de l’ànima.

Fa dies que penso en escriure, però més per guardar un record d’aquests dies excepcionals que ens ha tocat viure que per la necessitat intrínsica de plasmar el que sentia. Potser és perquè, a vegades, cal temps (i alguna cosa més) per digerir i entendre els propis sentiments. 

I avui, tercer dilluns de confinament, torno a despertar trista. Com el dia. Plena de núvols, pluja, ombres i records que no se’n van. 

Si hagués de resumir aquests dies, diria que -en general- els he gaudit amb una calma i una plenitud que m’han sorprès. Jo, que acostumo a viure més fora que dins d’aquestes quatre parets, m’he recollit com un animal a la seva guarida, amb els meus, i he entès que em cal molt poca cosa més per ser feliç. Em sento privilegiada en molts sentits: per tenir aquesta casa, que no em cau a sobre; per viure entre el poble i el camp, tan a prop o tan lluny d’ambdos com vulgui. Per gaudir més que mai els passejos amb la Nea, escoltant música i assaborint petits instants de llibertat – una sensació tan preuada en aquests moments. Per poder veure els nens en el moment que vulgui, per poder prendre el te (i compartir calades, rialles i actualitat) amb en Marcos cada migdia. 

Les estones lliures del cap de setmana se’m passen volant, em segueix faltant temps per fer tot el que m’agradaria fer. Entrenar al pati, al sol, amb una prèvia de boxeig al ritme de la meva llista de Spotify preferida. Crear gimkanes pels nens amb tots els trastos i la imaginació que sóc capaç. Jugar a bàsquet amb en Quim. I a futbol!, recordant els estius que xutava la pilota amb el Jordi tarda si i tarda també. Estirar-me amb ells a la seva colxoneta elàstica i mirar el cel, xerrant i compartint confidències i pessigolles. Jugar a guarderies amb l’Ariadna, preparant sopetes de veritat per les seves nines assajant el meu rol de iaia. Llegir. Conectar-me al WhatsApp a parlar amb els amics i a riure amb els memes del Coronavirus i el que sigui. Participar al joc de RTVE Cardedeu sobre el poble i competir amb el Marcos, acceptar la meva derrota i recordar que no, que mai he sabut perdre.

I mira que he perdut, a la vida. I potser són totes aquestes pèrdues, que tinc gravades com cicatrius a l’ànima, les que de tant en tant em reconnecten a la realitat que tenim. Al confinament. Estem tancats a casa perquè és el que toca. Sembla que hi hagi quelcom de pervers en el fet de disfrutar-ho. Hi ha famílies amb logístiques o situacions econòmiques terriblement complicades. I d’altres, atravessant moments d’angoixa perquè no poden atendre els seus malalts.

Atendre els malalts. Acompanyar-los. I, ai. És aquí, és just quan se m’atravessa aquest pensament, que noto una punxada al cor. I sé perfectament per què. Perquè recordo tots els dies que vaig acompanyar el meu pare durant sis mesos. Però recordo, sobre tot, els dies que no el vaig poder acompanyar. I anyoro poder anyorar.

I aleshores arriba diumenge tarda. I el meu subconscient em situa de nou a la rutina que m’espera. Una rutina de moltes hores de feina, en les què l’horari és pràcticament una anècdota que tots gestionem com podem. Els nens reclamen el seu temps, volen atenció. Jo passo els matins al menjador, per sentir-los més a prop . I a les tardes, pujo a dalt, per concentrar-me. I això també em transporta. 

Perquè les cases, a vegades, també tenen la seva memoria. I va ser aquí, estant jo a l’estudi treballant el fatídic 28 de febrer de fa dos anys, quan vaig rebre la trucada. I ja mai més vaig poder treballar allà. Fins al punt que fa uns mesos, vaig optar per transformar l’estudi en un vestidor. Necessitava esborrar el record del que havia viscut en aquella habitació que quasi no gosava trepitjar. I ara, que no tinc estudi, em toca teletreballar més que mai! Així que li he robat la taula al Quim, que fa els deures a la cuina –l’espai que el Marcos ha escollit per convertir-la en una espècie d’escola a casa-, i a les tardes em poso a la nostra habitació, on ara reposen els llibres que no ens van cabre al menjador, i que m’acompanyen en silenci. 

I aquest podria ser, en resum, el meu diari de confinament. Una rutina composada de moments dolços, però també per d’altres d’angoixa, anyorança i impotència. No em canso de repetir que si tots tinguéssim clara la data de tornada a la realitat, l’acceptació seria molt més senzilla. Les incerteses, al final, són l’aliment de les nostres pors. Som vulnerables en la mesura que no ens definim, que no ens sabem. Tanmateix, i encara que sigui paradoxal, cal ser fort per saber mostrar-se fràgil. I vull pensar que, enmig d’aquest enrenou de bromes per les xarxes, tutorials de coses per fer a casa (de veritat hi ha gent que s’aburreix tant?) i misèries compartides… tots trobarem una mica de veritat en el nostre confinament. De moment, jo busco la resposta al que els meus fills em van preguntar: i tu, després de nosaltres, els llibres i el mar… què estimes més? 😉

Doncs la primera resposta que em ve el cap seria que la vida, amors meus. Estimo la vida, que és tot això que heu dit, i per sobre de tot, el que nosaltres fem que sigui a través dels nostres actes i pensaments. Tan senzill, tan complicat…

Crec que les persones que han patit molt, perden la capacitat de plorar. No sé explicar per què passa, però ho vaig veure amb la iaia Pepita, que sempre em deia que no li sortien les llàgrimes. I ara, ella em representa. Jo no en sé de psicologia. Però crec que de persones, sí.

I tu també en sabies. Tu, vestit sempre amb una aparença extrovertida, amic de la dialèctica i la broma. Tu, que entre rialla i rialla capturaves l’essència dels teus interlocutors. Tu, que havies estat mancat de dosis d’afecte i contacte a la infància. Que no sabies dialogar amb la pell, però m’ho deies tot amb la mirada.

Tu, que avui fa dos anys que em faltes. Tu, que em vas ensenyar tantes coses. De tu vaig aprendre que la vida no és un escenari en blanc i negre, sinó que a vegades també podem interpretar-nos en el gris. Que els protagonistes no són sempre els que més espai ocupen. Que l’amor només és fàcil a les pel.lícules. Que es pot estimar intensament algú sense dir-ho, però que és més bonic fer-ho saber. Encara que sigui amb petits gestos, entre acte i acte, quasi com quan en un rodatge canvien de presa però la claqueta conclou que «estic aquí, si vols». I canviem d’escena. Al final, la vida de quasi tots nosaltres té quatre moments claus però està farcit de petites interpretacions de les que sovint, ni percebem la bellesa que desprenen.

De tu vaig aprendre que la vida s’ha de gaudir. Que vista llarga i passa curta… però que no importa el que pensin els altres, si a tu no et fa feliç.

De tu vaig aprendre a ser jo. I ara anyoro totes les converses que ja mai tindrem. Totes les paraules que mai em diràs. Les mirades que ja no em dedicaràs. Els moments que ja no viurem plegats. De tu ho anyoro tot, principalment qui era jo quan estava amb tu.

Normalitzem anyorar el que mai tindrem ni el que mai serem. Perquè la vida, encara que feliç, estarà sempre marcada per les absències que hem tingut i les limitacions que nosaltres mateixos ens tracem dia rere dia.

I avui, que fa dos anys que em faltes, intento plorar-te per buidar aquesta tristor que m’omple… Però hi ha llàgrimes que costen d’arrancar. Deu ser que quan aprenem a silenciar el dolor, les llàgrimes que ens hem empassat se solidifiquen i es manifesten en forma de nus al coll o a l’estomac.

Així que ara, malgrat la infinita tristesa que envaeix cada cèl.lula del meu cos, no ploro. No sé per què perquè no entenc de psicologia. Però entenc de persones. I sé que tu, sense dubte, en seràs per sempre una de les meves preferides.

Petites raons per viure (feliç)

Inspirada per l’obra de teatre -que recomano molt!- emprenc la meva llista, que aniré actualitzant i que no té cap ordre ni criteri:

1. Preparar un viatge
2. Creuar-se amb un desconegut i somriure’s mútuament
3. Esmorzar amb la teva tassa preferida
4. Ser mare (en totes les seves dimensions)
5. La sensació del sol a la pell
6. Redescobrir cançons. Per exemple, Common People de Pulp.
7. Ballar (deixar expressar l’ànima)
8. Les amigues que aturen el cotxe davant de casa teva només per fer-te una abraçada en dies especials
9. L’instant en el què entres al llit, cada nit
10. Els petons tímids
11. Compartir confidències amb els fills abans d’anar a dormir
12. Saber que avui tindràs una estona per llegir
13. La xocolata negre (+85% de cacao)
14. Les casualitats. Com quan penses en algú i te’l trobes l’endemà.
15. La satisfacció de quan acabes d’entrenar
16. Quan et despertes pel matí… i encara tot és possible!
17. Aprendre coses noves
18. Gaudir en silenci de la llar de foc
19. Xerrar fins les tantes de tot i res
20. Recuperar àlbums de fotos
21. Les abraçades que han trigat a arribar
22. Estimar (molt)
23. Les cerveses compartides
24. El riure d’un nen petit
25. Saber que estàs sa
26. El moment en què arribes a casa i et poses les sabatilles (o vas descalça!)
27. El mar
28. El Sushi amb foie
29. Escoltar música al cotxe (i cantar-la com si estiguéssis al karaoke però que ningú t’escolti)
30. Escriure i curar l’ànima
31. Entendre’t amb algú només amb la mirada
32. La paraula estimar, que és el verb més bonic!
33. Poder escollir una película a Netflix
34. Acariciar amb els peus la sorra
35. Buscar un regal per algú que estimes
36. Seure a la terrassa de Bellver amb el Marcos
37. L’estiu!
38. Boxejar després d’un mal dia
39. Que et deixin una nota al cotxe només perquè somriguis
40. Rellegir paràgrafs dels teus llibres preferits. Per exemple: La insoportable levedad del ser, de Milan Kundera.
41. Treballar amb amics
42. Pensar en la pizza dels divendres a la nit
43. Els massatges (on siguin!)
44. Ser padrina de dues nenes
45. Petonejar les galtes calentes de l’Ariadna quan dorm
46. Escoltar la pluja suau, desde casa, un diumenge a la tarda
47. El dia del teu aniversari
48. Observar a dues persones que s’agraden
49. Escoltar al Quim filosofejar sobre la vida
50. Despertar-te i descobrir que és cap de setmana
51. No estar pendent del rellotge
52. Mirar el cel estrellat
53. Les bones notícies.
54. Dutxar-se amb aigua calenta
55. El color groc
56. Els audios de 7 minuts de les teves amigues
57. Que perdi el Madrid
58. La certesa de tenir amigues-germanes que t’acompanyaran (sempre)
59. El dia de Sant Jordi
60. Anar a un concert de Els amics de les Arts
61. Que l’Ariadna m’abraci impulsivament i em digui «es que te amo, mama» (està passant)
62. Les llibretes mones
63. Passar tot el dia en bikini
64. Comprendre, cada dia més, com em van estimar els meus pares
65. Passar pel Via T sense que cap cotxe s’hagi equivocat
66. Els dies en què et mires al mirall i t’agrades
67. Conèixer a algú i decidir que vols que sigui amic teu.
68. Anar de shopping i trobar el que busques
69. Veure al Quim apassionar-se per les petites coses de la vida
70. Les margarites blanques
71. La iaia Pepita
72. Entrar a una llibreria i saber que pots mirar molts llibres fins a escollir quina serà la teva seguent lectura
73. Conservar amigues de la infància i retrobar-t’hi com si no hagués passat el temps
74. Tirar-te en trineu
75. La crema de cacao pels llavis
76. Els gifs
77. Que et comprin l’esmorzar
78. Descobrir històries familiars que no coneixies
79. Les migdiades curtes
80. Fumar-te un cigarret al jardí ben sopat (de tant en tant)
81. Aconseguir desfer-te del Putin sense que t’enganxin
82. Jugar a padel, encara que sigui guanyant
83. Posar-te colonia i inspirar
84. Les persones que diuen el què pensen
85. Un suís amb nata de granja sense sucre
86. La sensació d’anar content a treballar
87. Que la Edith, la meva veïna, em porti madalenes en una capseta moníssima
88. Tenir la confiança suficient com per enfadar-me amb algú (i saber que no és per sempre)
89. Les reconciliacions
90. Creuar la barrera de tendresa en persones cactus
91. La sensació de llibertat
92. Improvitzar un aperitiu
93. No tenir por a equivocar-se
94. Somniar amb els que ja no hi són
95. Llegir la Maria Climent a Twitter
96. L’aguacate
97. Que m’acariciïn sense adonar-se
98. Les persones que et fan la vida una mica més fàcil. Com l’Anna, a qui puc demanar qualsevol favor i sé que serà feliç de poder-me ajudar.
99. El ballet
100. Que em resulti tan fàcil fer aquesta llista.

Escriu i vomita. Escriu i vomita.

Tristesa poètica. Un terme que m’acaba de sortir i que vol explicar com, a vegades, cal entrar en un estat de tristesa embriagadora per trobar-se a un mateix.

L’alegria és enemiga de la introspecció.

Sóc feliç en la mesura en què em sé afortunada. Però la felicitat no és un estat permanent. I quan necessitem mirar endins, les endorfines fan nosa.

Com un cargol que s’amaga dins la seva closca, com un nadó que s’arrauleix als braços de la seva mare. Petita. Fràgil. Vulnerable. Necessitada de contacte i alhora rebutjant-lo. Perquè qualsevol element extern pot trencar aquesta sintonia amb mi mateixa que, de tant en tant, em connecta cos i ànima.

En dies així, les nits són una mica més fosques. Però que complaent sentir, per un dia, que tu també pots ser la teva millor companyia.

«Mama jo no em veig.»

«Què vols dir?»

«No veig la vida. Jo només veig coses i no em veig a mi.»

Somric i t’acaricio la cara.

“Ja et descubriràs quan et vagis fent gran, ja ho veuràs”

M’has mirat amb els ulls grans i rodons i has callat, confiant en mi, com sempre fas. Tanmateix, sé que t’has endinsat en els teus pensaments i t’hi has perdut. Reconec aquesta mirada absent perquè sovint jo sóc tan poc terrenal com tu.

Vola la ment, jugo amb els pensaments i m’enlairo somiant qui sap què. Em busco i no sempre em trobo. A vegades, fujo i em perdo -i somric- i quan torno, la vida és una mica més dolça. Perquè ja ho tenim això els qui som una mica somiatruites: creem instants reconciliadors. Dibuixem escenaris, construim diàlegs, definim personatges. Carreguem piles mentre estem fora de cobertura i, quan tornem, paradoxalment estem (una mica) més preparats per afrontar la realitat.

Trobar-se a un mateix és un viatge que requereix anys, maduresa i dolor. Veure’s a un mateix és acceptar un mirall que no sempre ens retorna la imatge que volem. Però val la pena. No deixis mai de preguntar-te qui ets i què vols. La veritat de ser un mateix és una cursa d’obstacles i l’entorn, sovint massa estàtic al meu parer, no afavoreix la reflexió.

Ariadna, jo també confio en tu. Ets valenta i tens llum i energia de sobres per trobar el teu camí, avançar ferma i assolir tot allò que vulguis. El trajecte no serà sempre fàcil, però tens l’aventatge de veure bellesa allà on mires. I tothom sap que el fotògraf només captura la bellesa quan sap veure-la. I tu, d’això, en vas sobrada.

Dia abans de tornar de les vacances de Nadal:

-Tinc moltes ganes de tornar demà a l’escola!

-Ah, sí? I això?

– Perquè començaré Primer!

🙊

Avui, quan he tornat de la feina, estaves assejant amb el violí. Concentrada, amb els ulls closos, dansant al so de la música. T’he preguntat si m’acompanyaves a passejar la Nea i m’has dit que t’encantaria, però que tenies molta feina: havies d’assejar molt amb el violí perquè és la joguina que divendres portaràs a l’escola. (No oblidem que el violí és de joguina i toca sol) Però que t’encantaria, has repetit mirant-me seriosa desde la tassa del wc fent caca. Ets tan petita i tan gran alhora!! Tens una petita iaia visquent a dins, i sovint penso que la reconec en alguns dels teus gestos i expressions.

Avui m’has recordat per això al tan magnífic moment de la Phoebe de Friends de: «me encantaría, pero no me apetece». Encara ric sola.

Ariadna: viure amb tu és super divertit. Tu dius que sóc la millor mare que has «conexut»… i jo et dic que ets la millor companya de vida que podia haver tingut. Si t’hagués pogut dissenyar, no hauries sortit tan perfecte. M’encantes!! 🥰

I ja tenim aquí al 2020: benvingut. Si fossis un any, series com el meu millor amic. Bon rollista, divertit, atent, fàcil…

Però aquest matí he pujat persianes i un gat negre m’esperava a la porta de casa. M’ha mirat i ha entrat. No sóc supersticiosa, però reconec que m’ha divertit l’anècdota.. i m’ha envaït un petit interrogant. Serà el destí?

Les aparences sovint enganyen. I aquest any tan rodó i bufó… ens ho posarà així de fàcil? Per si de cas, aquí deixo els meus desitjos:

Que el 2020 ens regali salut per gaudir de tota la resta. Que l’any ens ompli de carícies (moltes!), també en forma de mirades i paraules. Que seguim caminant, no per inèrcia, sinó per arribar on el nostre cor ens vol dur. Que sapiguem escoltar-lo. I guarir-lo quan faci mal. Que ens acompanyem quan ho necessitem. Que ens respectem els silencis quan les paraules s’estanquen. Que la llibertat esdevingui normalitat. Que tinguem molts atacs de riure. Que anem a dormir, cada dia, en pau. Que trobem l’escalf dels qui estimem. Que la vida ens regali molts amics i moments per estar amb ells. Que aprenguem a fruir del temps. Que normalitzem els errors i no ens faci por equivocar-nos. Que l’amor sigui l’únic camí. Que no confonguem orgull i dignitat. Que si juguem, ens divertim tots. Que visquem en majúscules. Que mai deixem de somniar, però el verdader triomf sigui despertar. Que obrim els ulls i ens agradi el que veiem. Que eduquem la mirada en la bellesa de ser. Que ens connectem amb el què (i el qui) ens sacseja l’ànima. Que l’any que ve ens retrobem, tots, amb desitjos complerts i nous somnis per perseguir.

I, per què no, que algun dia, els meus fills em facin cas a la primera 😉

Quan el calendari ensenya el seu final, estimo la soledat més que mai. Em recullo, tanco persianes i recompto els dies de la meva vida. Els darrers 365 i uns quants més.

I anyoro sentir-me viva, regalar-me als qui estimo. Anyoro aquell jo meu enamorat de les persones, anhelós de companyia, de compartir, de donar i rebre mirades, rialles, abraçades…

I anyoro als qui ja no hi són. I m’estiro al llit, com quan era una adolescent, i remeno el meu correu electrònic en busca de les seves paraules. Aquelles que mentre llegeixo em fan recordar la seva veu. Paraules que li han perdurat, paraules que em permeten ara retrobar-m’hi.

I en retrec aquest anyor punyent que no em deixa gaudir del present, un present que temo que ben aviat també anyoraré.

Però, com va dir un savi, a vegades el cor no enten de raons.