Tancant persianes

Quan el calendari ensenya el seu final, estimo la soledat més que mai. Em recullo, tanco persianes i recompto els dies de la meva vida. Els darrers 365 i uns quants més.

I anyoro sentir-me viva, regalar-me als qui estimo. Anyoro aquell jo meu enamorat de les persones, anhelós de companyia, de compartir, de donar i rebre mirades, rialles, abraçades…

I anyoro als qui ja no hi són. I m’estiro al llit, com quan era una adolescent, i remeno el meu correu electrònic en busca de les seves paraules. Aquelles que mentre llegeixo em fan recordar la seva veu. Paraules que li han perdurat, paraules que em permeten ara retrobar-m’hi.

I en retrec aquest anyor punyent que no em deixa gaudir del present, un present que temo que ben aviat també anyoraré.

Però, com va dir un savi, a vegades el cor no enten de raons.