Autor: Alexandra

Ahir el Quim em va dir que si no em pugués tocar, moriria. Així, sense més. Així és ell. Clar i punyent. M’ho va dir amb el seu somriure tendre, gairebé en un gest inconscient de restar trascendència a la intensitat de les seves paraules.

No vaig poder evitar teletransportar-me als darrers dies de vida de la meva mare. La recordo adormida -completament sedada- a l’habitació del Clínic. I em recordo a mi, a soles amb ella, acariciant-li la mà, la cara.

Recordo de manera molt viva com assaboria el seu tacte. Sentir la suavitat d’aquella pell que tant m’havia rebut, que tant m’havia calmat i que encara en aquell moment aconseguia alleugerir, d’alguna manera, la brutalitat del moment.

Un pensament egoista em va atravessar l’ànima: volia mantenir-la així de per vida. Tan m’era que no hi pugués parlar, que no rebés mai més la calidesa de les seves abraçades. Acceptava renunciar a poder parlar amb ella de la meva primera vegada. Acceptava casar-me sense ella. Acceptava quedar-me embarassada i no compartir-ho amb ella. Acceptava el dolor de perdre-la, però no acceptava el dolor de deixar de sentir-la.

Embriagada per la tristor més gran que m’ha sacsejat mai, li vaig prometre que la cuidaria per sempre si es quedava així. I per uns instants em vaig veure a mi mateixa uns quants anys més gran, potser amb fills i tot, visitant aquell cos adormit de qui encara era la meva mare, parlant-hi i explicant-li el meu dia a dia.

Qualsevol que llegeixi això pensarà que em deuria beure l’enteniment. És possible. La desolació de perdre sobtadament a qui més estimes implica un punt de bogeria i un punt de no retorn. Algun dia parlaré d’això.

Avui només em queda esma per constatar que a la vida, estimar amb tota l’ànima no és garantia de res. Vaig aprendre -potser massa jove- que no necessito a ningú per tirar endavant. Però és tan preciós poder-hi comptar, escollir les persones que volem que hi siguin… i que hi siguin.

He tastat massa vegades el sabor de l’adéu i, tan de bo, no l’hagi de provar més. Però el que més desitjo és que tu, Quim -i també tu, Ariadna- quan us hi trobeu, topeu amb les persones i els recursos que us ajudin a poder seguir mirant la vida amb la bellesa que sempre ho feu.

Un amic amb el que rius de tot el que hi ha fora i que, fa dies, intueixes que necessita temps per mirar endins. Un altre que veus com renega de tot perquè, en el fons, no sap com gestionar el seu neguit vital. Altres que estimes i que manifesten una tristor, que no saben d’on neix (i que possiblement no existeix). Una amiga que no pot amb la seva vida un dia rere l’altre. I jo mateixa, remoguda de tot i de res, a moments plena de vida i d’altres ocupada del tot per la meva enemiga melangia.

I penso que la tardor ja ho té això, que ens roba la claror de l’estiu per apropar-nos a les petites ombres de l’hivern.

I penso que el fred se’ns endinsa per alguna petita escletxa i que necessito recuperar l’escalf de l’ànima.

I penso que són coses de tardor. Paraules i emocions a les que ben aviat, també els cauran les fulles.

Només desitjo que bufi ben fort el vent i fem net tots plegats de seguida.

A vegades, necessito fer-me petita per després poder tornar a ser gran. A vegades, necessito buidar-me per després omplir-me de nou. Creixem, ens fem grans, madurem… Però, en essència, ens segueixen fent mal les mateixes coses.

Sovint reflexiono sobre les emocions que sentim, sobre com les gestionem i com ens relacionem uns i altres. M’obsessiona entendre la ment (i el cor) dels altres, els seus per què. A tots ens mou el mateix: la búsqueda d’afecte, de reconeixement, la seguretat, l’amor… La gran diferència radica en el camí que tracem per assolir allò que desitgem. Tots tenim la nostra història, un context que ens condiciona. Però, en el fons, la única diferència rau en ser honest amb un mateix. Com deia el gran Andrés Calamaro, «la honestidad no es una virtud, es una obligación».

Per mi, ser honest és un principi que no admet escletxes. Voldria que vosaltres, Quim i Ariadna, heredeu aquesta mirada i apliqueu els valors que ja teniu en la vostra estratègia diària. Tingueu els objectius que tingueu, mai feu res que no voldrieu que us fessin a vosaltres. És més: tracteu a tothom com us agradaria ser tractats. M’és igual si s’ho mereixen o no. Regalar somriures és un super poder que us farà més feliços a vosaltres en la mesura que feu feliços als altres.

Però ull. A la vida, esperareu que tothom apliqui la vostra filosofia… I això no passarà. I us faran mal. I no ho entendreu, i no sabreu gestionar les injustícies i us qüestionareu moltes coses i aprendreu però tornareu a caure… I encara us farà més mal i aleshores voldreu canviar vosaltres, però no ho feu mai!

A la vida hi ha lloc per tots. Trobareu el vostre espai. No serà sempre el mateix i, a vegades, aconseguir-lo tindrà un preu. A més, trobareu persones que teixeixen aliances amb l’única finalitat de combatre un enemic comú. Tampoc ho feu mai. Sigueu valents, aneu de cara. Si heu de deixar emprenta, que sigui el record del vostre somriure o la olor d’una abraçada. Les úniques aliances que val la pena crear són aquelles que construeixen, que sumen, que aporten. La maldat, els gelos i l’enveja consumeixen molta energia que desgasta, especialment, a qui la genera (tot i que si en sou víctimes -que en algun moment ho sereu-, descobrireu que a vosaltres també…).

A la vida, també, trobareu persones que estan en els bons moments, però que desapareixen en els dolents. També coneixereu persones que us saben acompanyar en els mals moments i que, tanmateix, no reaccionen igual quan el vent us bufa a favor. Les dues situacions fan mal. Molt mal.

No caigueu. Aixequeu-vos, somrigueu i recordeu les paraules de la vostra mare: envolteu-vos de persones amb qui us pugueu buidar i que, després, us ajudin a omplir-vos de nou. Aquestes són les que viuen alineades amb els nostres valors, les que de debó valen la pena i les que us estimaran pel que sou passi el que passi. Elles, poc a poc, formaran part de la vostra família i, amb elles, teixereu només coses boniques… I, en aquells instants, tindreu la certesa d’estar i ser on toca: teixint la Vida que voleu ✨

Abril 2019. El millor que se li pot dir a una mare m’ho has dit avui tu, Quim.

«M’agrada viure. Sóc feliç que m’hagis creat», m’has deixat anar en un instant d’entusiasme vital. Ho has dit amb lleugeresa, sense prendre consciència del pes de les teves paraules.

M’ha fet tanta il.lusió escoltar aquestes paraules! Algun dia comprendràs, potser, la màgia de crear una vida. I aquell dia t’embriagarà una emoció a la que mai mai seràs capaç de posar-hi paraules. Saber que tu ets feliç de ser i de ser aquí, amb nosaltres, em conecta a la Vida. És com una injecció d’adrenalina, una certesa a la qual aferrar-me quan necessito ales per sobrevolar aquesta realitat que, sovint, necessito entendre desde fora.

Conscient de l’impacte de les teves paraules, has tornat al cap d’una estona amb un escrit que deia això mateix. T’he abraçat fort i ens hem mirat intensament als ulls, entenent-nos, com sempre fem quan parlem l’idioma del silenci.

Després tu, Ariadna, que ho havies escoltat, m’has dit mentre et dutxava: «Mai et deixaré d’estimar». I has afegit, capcota, i amb una certa timidesa poc habitual en tu:»Quan sàpiga escriure, t’escriuré coses precioses, mama» 🥰💛🙏🏻✨✨✨😂😂 Clarament havies percebut la màgia del moment i desitjaves fer-me sentir igual, ser-ne partícep. Ets una cuidadora super especial, baldufeta, i ho escriguis o no, tu sempre em fas sentir la millor mama del món.

I són tots aquests fragments de vosaltres els que composen el sentit de la meva vida. És per això que intento dibuixar aquests petits retrats vostres. Per tal que algun dia, quan ho llegiu, us veieu amb la meva mirada i us enlluerneu amb vosaltres mateixos tant com m’enlluerneu a mi.

Quan vaig entrar a Periodisme i no et vaig poder abraçar saltant d’alegria. Quan vaig conèixer el Marcos i no et vaig poder confessar que n’estava bojament enamorada. Quan em vaig independitzar i no et vaig poder explicar la por que em feia equivocar-me… i la il.lusió que tenia! Quan vaig començar a treballar i et vas perdre les anècdotes del qui és qui. Quan els pares d’una amiga es van separar i no hi eres per compartir confidències. Quan el Marcos em va demanar que ens caséssim. Quan em vaig vestir pel casament i vaig anyorar fins a les llàgrimes els teus dits cordant el meu vestit. Quan em vaig quedar embarassada i el vaig perdre, i no et tenia al meu costat per sentir que a tu també t’havia passat i que després havies parit a dues criatures precioses. Quan em vaig quedar embarassada del Quim i vaig saber que era nen i no estaves acariciant el meu ventre de vida. Quan va nèixer l’Ariadna i formàvem una nova tríada, però vas cedir el teu espai a la teva mare que sí hi era.

Quan vaig pel carrer i observo la complicitat entre una mare i una filla de la nostra edat. Quan me’n vaig a dormir i et desitjo bona nit. Quan miro una fotografia teva. Quan vaig per casa i em trobo amb algun dels teus llibres. Quan corregeixo a qui sigui el ‘tinc que’ per ‘haig de’. Quan llegeixo poesia catalana. Quan miro al Jordi. Quan els nens em pregunten per tu. Quan parlo de tu. Quan no ho faig. Quan conec algú que també ha perdut la mare. Quan és 10 de gener. I el 8 de març i el Dia de la Mare i el meu aniversari i el de tots i cada dia.

Quan la memoria em traeix, quan les llàgrimes suren, quan el cor em fa mal. Quan et necessito i quan no, quan simplement em sembla de justícia gaudir-te com ho fa la resta, quan accepto la teva pèrdua i agraeixo haver estat tan teva. Quan sento tan endins encara el teu amor. Quan les teves paraules encara acaricien la meva ànima. Quan assumeixo que res, mai, em farà tan mal.

Sempre. Sempre hi ets, sempre em faltes.

Teva, sempre, teva.

«M’has de prometre que si mors i tornes a viure i tens l’oportunitat de tenir fillets, en tindràs. Així podrem tornar a estar a junts».

Quim, 7 anys i mig. El teu pare i jo ens hem mirat i jo he hagut d’apartar la vista i posar-me les ulleres de sol perquè no veiessis l’efecte de les teves paraules.

Quim, t’escolliria una i mil vegades. T’ho prometo. Avui també has dit, en un atac d’aquests d’ira i frustració que encara no gestiones del tot bé, que ets inútil… i que et veus lleig. Quim, ets preciós per dins i per fora, però ets molt més que això. Ets especial. Has escollit el camí difícil de la vida. El de l’emoció, la sensibilitat, la trascendència.

Ets petit, innocent, inmadur. Però destil•les alhora tanta profunditat, tant coneixement… Fa dos dies, coincidint amb el dia de la dona -l’aniversari de la meva mama, la teva iaia Maria Josep- l’Ariadna ens va preguntar si aquest món, tal com el coneixem, aquests arbres, aquests carrers… s’acabarien mai. A vegades em deixeu astorada. Aleshores va dir que què passaria si vosaltres morieu, i tu Quim vas explicar la teoria del renaixement que tens des que tens raó. Em vau preguntar si això era així i jo us vaig dir, rient, que a mi m’agrada pensar que sí, tot i que ningú ha tornat per explicar-m’ho; però que a mi m’agrada imaginar-me al cel retrobant-me amb els meus pares «i la iaia Pepita», vas apuntar tu, Quim. I vas afegir: «A mi m’encantaria, així podria conèixer la teva mama».

No és el primer cop que ho dius. Sé que et dol aquesta absència amb la que sempre has conviscut. També em dol a mi. És una ferida que mai ha curat del tot, però que em va fer sagnar l’ànima el dia que et vaig conèixer. Mai oblidaré com et van deixar sobre el meu pit nu, embolcallat amb alguna tovallola, i et vaig mirar els dits, sorprenent-me de la teva mà tan gran i que amb tanta necessitat buscava aferrar-se a mi… Recordo que, no sé per què, el teu pare va estar uns instants lluny de mi… i jo vaig començar a plorar desconsoladament. Em sentia tan terriblement sola. Acabava de parir i havia trencat per sempre el meu rol de filla per afrontar la maternitat. Però quanta falta em feia. Volia la meva mare, la necessitava, desitjava la seva mà, la seva guia, el seu caliu… Creuar juntes aquesta frontera ho hagués fet tot molt més senzill. N’estic segura.

Comprenc ara que d’alguna manera potser vaig tancar el dol amb aquestes llàgrimes. Infinita tristesa per la certesa de saber que mai us tindria junts. Curiós com quatre paraules tan fàcils d’escriure, poden generar un nus tan gran al cor que ni els dies ni els anys aconsegueixen desfer.

Tu mama, la meva llar. Tu Quim, el meu petit mestre de llum. Tu papa, el meu nord. Tu Ariadna, el meu somni fet realitat. Tu iaia, el meu refugi. Tots vosaltres, els meus mestres de vida. Tots hi sou i no, però tots formeu part de mi, part d’un, part de tots.

I això és la Vida i aquesta és la única veritat que qualsevol raó no em pot treure. Eterns en mi, per sempre. Mestres de Vida, mestres de veritat.

De Bellver estant, de nou, t’escric. Torno de passejar la Nea, de pensar-te, d’anyorar-te.

Ja fa un any. Em sembla increïble que no hi siguis. La vida continua, la primavera s’ensuma de nou i els arbres floriran i les terrasses es tornaran a omplir d’amics i famílies gaudint la vida. També nosaltres ho farem. I en tots aquests instants, que són els que vivim de debó, potser no tindrem present la teva absència.

Però miro arreu i em pregunto on ets. Les teves coses segueixen aquí. És tant intensament dolorós assumir la nostra finitud.

M’agrada recordar-te. Assaborir aquells records que van deixar petjada a la meva fràgil memòria i que em serveixen per sentir-te a prop quan et sé lluny. Però em faltes. Em faltes molt i desitjo que ho sàpigues.

Tanmateix… deixo fluir aquests pensaments i aquestes sensacions a flor de pell i em concentro en Viure. La millor herència que em vas poder deixar va ser aquesta: fer-me estimar la Vida, voler sempre descobrir nous llocs, noves aventures, viatjar, comprendre que els millors amics són família i que la vida cal riure-la. Resumint, aprendre a ser feliç amb el que sóc i tinc.

Ara em toca a mi deixar petjades… i així, la teva essència també perdurà en el més profund de tots nosaltres…

Feliç No Aniversari, papa. Avui faries anys. Inevitable recordar amb tristesa el teu darrer aniversari, embriagats de desolació per saber que no hi havia res a celebrar més que els dies que encara ens quedaven de xerrera amb tu.

I el que donaria ara per tenir-te aquí, al meu costat, amb el teu tarannà seré, escoltant les meves cabòries del dia a dia, tafanejant en la qüotidianitat del nostre entorn o aprofundint en la màgia de l’univers. Un univers del que ara formes part, per sempre. Com sempre rauràs al meu cor i al dels qui et vam estimar.

Feliç No Aniversari, papa. Desitjo que, allà on siguis, puguis sortir a córrer com tant t’agradava. Que al tornar, et dutxis escoltant música ben forta -la Trinca o Maria Dolores Pradera, per exemple- i quan acabis et regalis una cervesa ben fresca. Desitjo que allà on siguis puguem acompanyar-te, perquè ara estàs envoltat de màgia i segur que és possible, i ens convidis a dinar a un bon restaurant que ens vols descobrir, perquè cal conèixer sempre bons nous restaurants.

Feliç No Aniversari, papa. Desitjo que, allà on siguis, ahir veiéssis el Barça- Madrid i cada oportunitat de gol es convertís en un espectacular gol a porteria. Fins i tot que se’n marquéssin algun de ridícul a pròpia porta i pogués escoltar des d’aquí les teves rialles fortes i clares. Desitjo que puguis llegir hores i hores sobre història, astronomia, antigues civilitzacions o alguna novela d’actualitat.

Feliç No Aniversari, papa. Desitjo que no ens trobis gens a faltar perquè ens veus i sents el nostre amor, que no s’apaga, ben present. Desitjo que t’hagis reunit amb el teu pare, la teva mare i els teus estimats germans. Et van a venir a buscar, com tu desitjaves, el Josep Maria i el teu pare? Segur que sí.

Feliç No Aniversari, papa. Et desitjo un dia rere dia ple de poesia i paraules boniques i acudits escatològics o verds amb els que tan reies. Desitjo que estiguis tranquil veient com el Jordi continua amb la seva vida, liderant-la més que mai i agafant les regnes de la nostra petita família com si fos tu (quina ràbia em fa, a vegades a mi, que ara també ell s’hagi sumat a aquestes petites bronques de control que em feies tu!).

Feliç No Aniversari, papa. Desitjo que tu i la mama us hagueu retrobat també i hagueu solucionat els vostres assumptes pendents. Desitjo que ens cuideu com vau fer quan us teníem aquí. I desitjo que vosaltres no necessiteu que ningú us cuidi perquè esteu plens de Vida i de la vostra energia tan especial.

Feliç No Aniversari, papa. Desitjaria no acabar mai aquesta carta i seguir parlant amb tu hores i hores sota el cel estrellat de Bellver, amb la nostra Nea jaient als peus fins que la son, lentament, ens guanyés… i despertar… i seguir junts, i que tot això que ens va passar hagués estat només un somni terrible…

Feliç No Aniversari, papa. Gràcies per tant i per sempre. T’estima sempre, la teva Alexandreta.

«Mama, sempre que estic amb tu estic molt a gust». Quim, 7 anys.

«Ets la meva millor mama del món». Ariadna, 4 anys.

Montserrat, desembre 2018. Anem a encendre un ciri i us explico que podeu demanar un desig, que no l’heu d’explicar a ningú. Però els dos ho voleu compartir amb mi. Sense que el Quim ho escolti, tu Ariadna t’avances. «Desitjo no oblidar mai a l’avi i tenir sempre el seu estel i el de la iaia Pepita. I el de la teva mama». Pell de gallina. Torn teu, Quim. Em xiuxejes a cau d’orella que «desitjo que aquest Nadal l’avi estigui amb nosaltres igualment».

No tinc paraules per tant amor. Que soni la música, Paraules para Julia seria una bona opció…

Si pugués demanar un desig a aquest any que comença seria aclucar els ulls i esborrar aquest 2018 que per fi tanquem.

Malament acaba el que malament comença. Aquest podria ben bé ser el titular del segon any més trist de la meva vida. Ja el vaig rebre amb la desolació que et dóna la consciència de saber que el temps juga en contra teu. Que estava condemnada a patir una de les grans pèrdues de la meva vida. El que no sabia és que en serien dues. L’avi i la iaia Pepita.

Mai m’ha agradat el cap d’any. Potser és el meu esperit massa transcendent que em fa sentir incòmode en una festa dissenyada a priori per passar-s’ho bé, que t’empenta a divertir-te vulguis o no.

Tanmateix, per a mi és una data assenyalada que em convida a la introspecció. Sempre he sentit que vaig a contracorrent.

Acomiadem un any, dotze mesos, un període important en la vida de qualsevol. Hi penso i no em sento preparada per donar la benvinguda a res, prefereixo mirar enrere i païr el que he viscut, digerir els aprenentages que m’ha ofert l’any, recordar -que avui he après que significa tenir dins el cor- els moments bells i reconciliar-me amb els durs.

Si això ho he sentit cada cap d’any… com em puc sentir aquest? Només desitjo que acabi aquest 2018 horrorós i comencem una nova etapa. Però dic adèu a aquest any amb tristesa perquè, malgrat he perdut a dues persones tan importants en la meva vida, també hi he conviscut i les he acompanyades. El 2019 ja no les coneixerà. I ells, tots dos, ho sabien.

És per això que a 48 hores del dia D ja em sento una mica trasbalsada i remoguda. I només tinc ganes de rebre l’any en la intimitat amb el vostre pare. La persona que millor coneix les meves ombres, la persona que més m’ha acompanyat aquest darrer any i que més ha patit els meus alts i baixos.

Em sento realment afortunada de tenir-lo al costat. Potser no m’ha acompanyat en tot moment com jo desitjava, però ho ha fet de la millora manera que ha sabut. I és el meu honest que li puc demanar.

I no només m’ha acompanyat a mi. També va acompanyar al vostre avi. M’atreviria a dir que, de fet, va ser qui millor ho va fer. Ell se sentia tan recomfortat i tan segur amb la seva presència. S’estimaven moltíssim i es tenien una gran confiança i respecte mutu. Tan és així que fins i tot el tiet Jordi, quan va morir l’avi i encara amb el seu cos calent al nostre costat, estant els tres junts plorant-lo, li va agrair al vostre pare tot el que havia fet. «Has fet moltíssim més del que et podíem demanar». Mai oblidaré les seves paraules, ni la gratitud que vaig sentir perquè les pronunciés convertint un moment de tant dolor en un instant de comunió entre els tres.

Sí, el Marcos es va comportar sempre com un fill més i, sovint, al no ser-ho, li vam deixar amb la càrrega més dura. Però ell ho feia feliç d’ajudar-lo. I no per mi. Sinó per l’avi. Perquè se l’estimava sincerament.

L’altre dia se’n va riure de mi -com fa tan sovint- i va deixar-me anar alguna expressió de les que feia el meu pare quan també se’n reia de mi (amb molt carinyu). I el vaig sentir tan proper… Vaig saber en aquell precís instant que una part del meu pare també viuria per sempre dins seu. I això encara me’l va fer estimar més.

Les relacions llargues són complicades. La nostra sempre ha estat molt passional, mai hem estat d’aquelles parelles plàcides que no alcen la veu i que es veuen perfectes a ulls de tothom. Però tenim una relació autèntica. Riem, ens enfadem, ens diem el què pensem i no donarem el braç a tòrcer només perquè l’altre estigui content. Al final, però, en qualsevol moment resorgeix la xispa que tenim i que ens uneix i que ens fa esdevenir imprescindibles l’un per l’altre.

És per això que vull brindar per ell i per un 2019 tan ple d’amor com el començo. I com canten els meus estimats ‘Els amics de les Arts’: fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans…