Paraules que ens desperten

Ahir el Quim em va dir que si no em pugués tocar, moriria. Així, sense més. Així és ell. Clar i punyent. M’ho va dir amb el seu somriure tendre, gairebé en un gest inconscient de restar trascendència a la intensitat de les seves paraules.

No vaig poder evitar teletransportar-me als darrers dies de vida de la meva mare. La recordo adormida -completament sedada- a l’habitació del Clínic. I em recordo a mi, a soles amb ella, acariciant-li la mà, la cara.

Recordo de manera molt viva com assaboria el seu tacte. Sentir la suavitat d’aquella pell que tant m’havia rebut, que tant m’havia calmat i que encara en aquell moment aconseguia alleugerir, d’alguna manera, la brutalitat del moment.

Un pensament egoista em va atravessar l’ànima: volia mantenir-la així de per vida. Tan m’era que no hi pugués parlar, que no rebés mai més la calidesa de les seves abraçades. Acceptava renunciar a poder parlar amb ella de la meva primera vegada. Acceptava casar-me sense ella. Acceptava quedar-me embarassada i no compartir-ho amb ella. Acceptava el dolor de perdre-la, però no acceptava el dolor de deixar de sentir-la.

Embriagada per la tristor més gran que m’ha sacsejat mai, li vaig prometre que la cuidaria per sempre si es quedava així. I per uns instants em vaig veure a mi mateixa uns quants anys més gran, potser amb fills i tot, visitant aquell cos adormit de qui encara era la meva mare, parlant-hi i explicant-li el meu dia a dia.

Qualsevol que llegeixi això pensarà que em deuria beure l’enteniment. És possible. La desolació de perdre sobtadament a qui més estimes implica un punt de bogeria i un punt de no retorn. Algun dia parlaré d’això.

Avui només em queda esma per constatar que a la vida, estimar amb tota l’ànima no és garantia de res. Vaig aprendre -potser massa jove- que no necessito a ningú per tirar endavant. Però és tan preciós poder-hi comptar, escollir les persones que volem que hi siguin… i que hi siguin.

He tastat massa vegades el sabor de l’adéu i, tan de bo, no l’hagi de provar més. Però el que més desitjo és que tu, Quim -i també tu, Ariadna- quan us hi trobeu, topeu amb les persones i els recursos que us ajudin a poder seguir mirant la vida amb la bellesa que sempre ho feu.