Quan vaig entrar a Periodisme i no et vaig poder abraçar saltant d’alegria. Quan vaig conèixer el Marcos i no et vaig poder confessar que n’estava bojament enamorada. Quan em vaig independitzar i no et vaig poder explicar la por que em feia equivocar-me… i la il.lusió que tenia! Quan vaig començar a treballar i et vas perdre les anècdotes del qui és qui. Quan els pares d’una amiga es van separar i no hi eres per compartir confidències. Quan el Marcos em va demanar que ens caséssim. Quan em vaig vestir pel casament i vaig anyorar fins a les llàgrimes els teus dits cordant el meu vestit. Quan em vaig quedar embarassada i el vaig perdre, i no et tenia al meu costat per sentir que a tu també t’havia passat i que després havies parit a dues criatures precioses. Quan em vaig quedar embarassada del Quim i vaig saber que era nen i no estaves acariciant el meu ventre de vida. Quan va nèixer l’Ariadna i formàvem una nova tríada, però vas cedir el teu espai a la teva mare que sí hi era.
Quan vaig pel carrer i observo la complicitat entre una mare i una filla de la nostra edat. Quan me’n vaig a dormir i et desitjo bona nit. Quan miro una fotografia teva. Quan vaig per casa i em trobo amb algun dels teus llibres. Quan corregeixo a qui sigui el ‘tinc que’ per ‘haig de’. Quan llegeixo poesia catalana. Quan miro al Jordi. Quan els nens em pregunten per tu. Quan parlo de tu. Quan no ho faig. Quan conec algú que també ha perdut la mare. Quan és 10 de gener. I el 8 de març i el Dia de la Mare i el meu aniversari i el de tots i cada dia.
Quan la memoria em traeix, quan les llàgrimes suren, quan el cor em fa mal. Quan et necessito i quan no, quan simplement em sembla de justícia gaudir-te com ho fa la resta, quan accepto la teva pèrdua i agraeixo haver estat tan teva. Quan sento tan endins encara el teu amor. Quan les teves paraules encara acaricien la meva ànima. Quan assumeixo que res, mai, em farà tan mal.
Sempre. Sempre hi ets, sempre em faltes.
Teva, sempre, teva.
Paraules per tu 