Dimecres al migdia vas morir. No tinc el cor per remorar els fets. Tracto d’ofegar els crits de ràbia i dolor que em colpegen el pit cada cop que em sacseja la realitat.
Em sembla tan injust i has hagut de patir tant… Sembla que aconseguir forces per superar el dia a dia ens havia impedit preparar-nos pel després. Pel després sense tu, pel després on ja no hi ets. Pel després quan corro a agafar el mòbil per si em necessites… i una fiblada al cor em recorda que no. Pel després quan penso que t’explicaré qui sap què… i una fiblada al cor em recorda que no.
Ja no recordava com dol la mort. La buidor, l’anyorança, la ràbia. Avui estic enfadada amb el món. Seré injusta per tots els qui m’acompanyen, però sento que ningú -tret del Jordi, i el Marcos en certa mesura- comprèn ni és capaç de consolar aquest dolor punyent que se m’ha clavat al cor com una garrapata i no aconsegueixo arrancar.
Un dolor que ha acabat fent-me enmalaltir a mi mateixa. Quan el cos ja no pot més, quan necessita llit i mantes i silenci…
Cal passar el dol, em deia algú. Ho sé. Però pensava que tota la tristesa que ja havíem passat plegats apaivagaria la pèrdua. Però la teva pèrdua només m’ha fet veure que t’estimava encara més del que creia. Que no saps com trobaré a faltar les teves bromes, el teu riure, la teva energia…
El Marcos em diu que tinc tant sort d’haver tingut els pares que m’han tocat. Que és cert que els he gaudit menys que la resta, però que en menys temps m’han donat molt més. Potser sí. Però ara mateix no hi ha consol.
Els nens em preguntaven l’altre dia si no trobava a faltar a la meva mare. Els vaig dir que sí, però que ja m’havia acostumat a anyorar-la. I ara em toca acostumar-me a trobar-te a faltar a tu. Em sembla tan terrible.
Tu, el meu heroi, el qui sempre tenia la resposta i el consol. Tu, que tenies encara tanta vida per viure. Tu, que ara vius dins nostre.
Tu, per sempre pau i llum. T’estimem.
Paraules per tu 
I, malgrat tot, el dolor va passant. Anirà passant. I quedarà aquest buit immens, aquesta enyorança, sovint tan íntima. Llavors serà el moment de fer el pas tan difícil de sentir-te agraïda a la vida. Malgrat tot. Malgrat tot el dolor viscut. Malgrat les pèrdues impossibles d’assumir. Perquè, en definitiva, el que hem rebut és molt més que el que hem perdut.
Me gustaLe gusta a 1 persona
Cert… i a gaudir la vida, i a donar i rebre i estimar, que per això som aquí… una abraçada
Me gustaLe gusta a 1 persona