És Nadal i és de nit. Un escenari idoni per a tots aquells qui acostumem a ser amics de la nostàlgia.
És Nadal i és, segurament, el teu darrer Nadal. Tanmateix m’he llevat amb energia i positivisme, feliç de saber-te aquí. Trista de no poder-te tenir a taula, però plena de tu.
Aquest matí ens hem vist. Tenies dècimes de febre, temem tots que una nova infecció et rondi; però hem estat junts i el Quim i l’Ariadna t’han cantat els seus versos de Nadal.
Em repeteixo que estic feliç perquè hi ets. Petit, però hi ets. I miro els nens i la il.lusió d’aquests dies em prem el cor amb força. Somric. Sóc tan feliç que hi siguem tots.
Condueixo i penso en la mama. Tants Nadals plorant la seva absència. Desembres tristos, geners de solitud i dolor, setembres que no entenen la seva pèrdua i junys que no la paeixen. Un dolor continu. I no vull. No vull pensar més en els qui no hi són ni els que no hi seran. Vull gaudir dels que hi som, sobre tot perquè hi volem ser i hi volem ser junts. I aquesta és la vida que tenim.
Però la llum cau i el dia acaba. I la raó s’adorm però una veu -o és un plor?- crida cada cop més fort paraules aïllades, mots discordants amb els meus somriures. Quan temps ens queda, per què, és tant injust, et trobaré tant a faltar (ja ho faig..), ràbia, pes, incomprensió, angoixa. Silenci.
És Nadal i és de nit. M’assento al terra, a la vora del foc. I em concentro en l’aquí i en l’ara. La meva estratègia és silenciar els meus crits interiors amb el silenci que m’envolta. I em concentro en els meus 5 sentits. I admiro la bellesa de la vida, d’aquests instants que són només meus i que donen tant sentit a tantes coses. Gaudeixo de l’escalfor del foc, m’endinso en els seus colors, tanco els ulls i escolto el suau espetec de les espurnes, que em relaxen com les notes de música més dolces que mai s’hagin composat.
La Nea s’acosta i jo agraeixo la seva companyia. Recordo el dia que vam saber que t’estaves morint. Vaig haver de tornar a casa a buscar-la per poder venir a veure’t sencera. Ella em va donar l’empenta, el saber que t’arrencaria un somriure -com així va ser- amb aquesta sorpresa inesperada. En moments crítics, respostes fora de guió.
Ara som dos mirant el foc. Aquí i ara. I em desconcentro dels meus sentits i penso en el paral.lelisme del foc i la vida. Del tronc envoltat de foc que lentament es va consumint. Igual que el càncer. El tronc no té escapatòria. Tu, malauradament, tampoc. Però com el tronc, has portat tanta vida dins teu…
M’obligo a callar els pensaments. No m’agrada el relat cursi que estic construint. Però és Nadal, és de nit i tot s’impregna de tu.
Paraules per tu 
Anem creixent i anem constatant que només hi ha una manera d’afrontar la vida i la pèrdua de persones tan estimades. I és sentint-se sincerament agraït a la vida. Per tot allò que hem pogut compartir, amb els que marxen, amb els que ja no hi són. I agafar-se a la vida i entendre que la vida és aquí i ara, i estimar els nostres… Jo no sé entendre la vida de cap altra manera, i viuria atemorit per la possibilitat de perdre un fill, per exemple, si no l’entengués des de l’agraïment per allò que m’ha donat i no pel retret per allò que no he pogut tenir. No estem a prop, però penso molt en tu, i en ell. I continuo impressionat pel que vas escriure ďell quan et vas casar… Un petó molt gran del teu cosí Joan.
Me gustaMe gusta
Gràcies Joan. M’has emocionat. Coincideixo. Malauradament compartim experiències que ens ha donat sovint la mateixa mirada a la vida. Una abraçada
Me gustaMe gusta