Paraules per tu

L’altre dia em van recordar que només tenim el present. Que el passat l’hem perdut i el futur és només un pla mental. Que la vida canvia en dos minuts. I que la vida és allò que tens.

Enganxar-me al present tenint en compte que ara mateix no vull pensar en el futur és una idea que m’hauria de seduir. Però no és així. El meu present està anguniosament marcat per sentència. Saber que em queden mesos per perdre’t no m’ajuda a disfrutar-lo més. Ho intento, però no puc.

Veure com cada dia et fas més petit, com minva la teva vitalitat, com els teus silencis parlen més fort, acompanyar-te en el dolor i la por, dissimuladament, sense que ni tu ni jo en parlem obertament; només puntualment t’atreveixes a recordar-me que estàs ‘molt cascat’, necessites constatar que en sóc conscient, preparar-me per la teva absència, amb prudència, amb tacte, amb dolçor…

Jo assenteixo en silenci, intentant dibuixar un petit somriure als meus llavis, en un gest per agrair-te aquesta proximitat, aquesta valentia d’afrontar sempre la veritat des de l’humor. El riure no ens tornarà al passat però ens farà més forts per afrontar la nostra tragèdia.

Perquè assumir la mort d’un pare és sempre una de les grans tragèdies en la vida de qualsevol. Jo ja ho he viscut i, d’alguna manera, va ser una pèrdua encara més cruel. Però m’esgarrifo encara més quan intento posar-me a la teva pell. Sentir que t’estàs morint poc a poc, amb consciència, amb dolor, amb serenitat i amb molta dignitat. Un home de vida esperant la mort.

I amb tu també morirà una part important de mi. I és per aquest dol pel que m’estic preparant. Pel teu, pel nostre.

I, mentrestant, t’acaricio la mà. Sempre he necessitat la pell per reconfortar-me. I, mentrestant, em dol -i em cabreja per igual- assistir a la teva lenta consumició. Un relat per al qual, m’hauràs de perdonar, no trobo les paraules justes.

Dius que ja no ets el que nosaltres coneixíem. Que t’agradaria ser-ho; però que no pots. Creus que no ho entenem. I la vida et fa mal.

Ens demanes que busquem en un calaix de casa teva, on saps que no tornaràs, si t’hi vas deixar el bon humor. El teu tarannà busca la broma. Però la vida et fa mal.

El silenci. El vertigen. El temps. Mirar cap endins és necessari però no hi veig res, manca llum. Tinc por. És teva o és meva?

La trascendència de l’ésser o no ésser. La pau que necessites però que et dol trobar. Quan la vida sagna, quan la vida ensuma el final. Quan a l’horitzó només hi ha cel.

La vida que dol.

A vegades em pregunto si de tanta vida que desprenies, l’has consumit abans d’hora. Vida en la teva rialla, vida en les teves paraules, vida en la teva mirada. Omples els espais, les persones i les ànimes de vida. I de vida has contagiat el cor i l’esperit dels teus amics, dels qui t’hem estimat, dels qui t’acompanyem, dels qui hem tingut el plaer de conèixer-te. Tossut, perquè ho ets i molt. Geniut, que també ho ets i més. Però proper, afable, culte, un xerraire incansable, rialler, bromista, enèrgic. Un home de vida.

Molts em diuen que ets el seu millor amic. La persona amb qui més han congeniat en aquesta vida. Ets la seva família. Un germà perdut, un germà trobat. De tu he après el valor de l’amistat. Que els amics de debó són família, que la família de debó són amics. Vespres al voltant d’una taula, fent una copa i rient la vida, recreant escenes, gesticulant paraules, construint vincles, records, omplint la memòria de tanta vida… Un home de vida.

I per vida, la que m’has ensenyat. Que qui als 20 no és comunista no té cor, però que qui als 40 encara ho és no té cap. Que cal ser feble amb els febles i fort amb els forts. Que mai confongui la urgència amb la importància. Que no importa el que tu pensis, que sempre faci el que jo cregui. Que seré bona faci el que faci si ho vull fer. Que a la vida, passes curtes i vista llarga. Que per llibres mai manquin diners. Que un cel d’estrelles és per gaudir-lo. Que a la vida cal acceptar que, a vegades, no podem guanyar però que sempre hem de ser forts. Un home de vida.

Ara la teva fortalesa radica en l’acceptació d’una única veritat. Una veritat que et nega la teva gran passió: la vida. Tu, home de vida, esperant la mort. Mai t’hava admirat tant.

M’encanta viatjar. Mai he sapigut si el que més m’agrada és la prèvia, aquelles hores i dies que dediques a investigar i esbrinar cada un dels racons d’aquell nou indret que aviat tindràs la possibilitat de descobrir, la constatació de llibertat que implica decidir on dormiràs, quina ruta faràs cada dia, quin mitjà de transport escolliràs, els dies, les activitats o el menjar que gaudiràs. Viatjar des de la ment, amb la imaginació. No hi ha límits, no hi ha preus, no hi ha pors.

Després arriba el dia que et despertes amb la mateixa emoció que quan venien els Reis Mags perquè saps que avui comença un nou ‘tu’. Una aventura, un parèntesis en els meravellosos dies que no passa res. Un punt de partida en el què pràcticament tot és possible. I vius. I t’endinses per carrers on mai havies passat i per on possiblement mai tornaràs. I contemples fascinat la vida d’aquelles persones que hi viuen, que estan inmerses en la seva qüotidianitat i que per un dia tu n’ets un petit espectador de luxe. I admires paissatges i àpats i ho gaudeixes tot des de la fragilitat i meravellosa sensació de brevetat. La insoportable lleugeresa de l’ésser, que deia en Kundera.

I arriba un dia que prens consciència que el viatge està a punt d’acabar. Pares. Sents l’angoixa de fi de trajecte, el final dels dies de llibertat, de llevar-te quan vols, d’estimar a on i quan vulguis, d’aturar i estirar la vida. Però també intueixes el retrobament amb els amics, els pares. Amb tothom que forma part del teu dia a dia, que és una manera de dir la teva vida, i que pràcticament havies oblidat sense voler. Però els vols molt; bé, potser a uns més que altres però tot això et desperta una sensació agredolça de principi i final de trajecte. O viceversa, perquè no sempre sabem quin és el viatge i quina és la vida. O és un cicle que neix i mor en un mateix i únic eix: tu.

I tot això per explicar que si tornar és la millor part de l’aventura no entenc per què avui tinc tantes ganes de plorar. Estic en un viatge que sé que acabarà i tinc vertígen. No vull que ho faci però per primer cop no sé gaudir tampoc del trajecte. Vull omplir-me intensament de tu, dels nostres moments que ara en tens de brillants encara… Però em fa tant mal saber que això acaba, que no puc. Començo un viatge, o l’acabo, tant se val. Encara n’he d’aprendre. Viatgem. Sentim. Estimem. A la meva motxila, sempre hi seràs. Continua el viatge. Agafo aire.

Tu. El meu puntal, el meu sosten. El meu nord, el meu guia. La meva referència. El meu impuls, la meva raó. L’espurna que m’ha donat tanta vida.

Tantes paraules boniques associades a tu i que mai t’he dit. I el més greu de tot, que mai te les diré.

I què puc dir-te? Respires i expliques, sense obrir els llavis, que acceptes la mort. Vius amb dignitat i generositat els teus darrers dies, setmanes o mesos de vida. No saps què t’espera, però saps que no pots esperar gaire. I mires a l’infinit, potser per no mirar els meus ulls. Potser per no veure la por que em fa perdre’t. O potser per no veure’t en els meus ulls i prendre consciència del dolor que et fa perdre’m. I jo em perdo també en el silenci que ens acompanya i que no sé si vull omplir de res que no siguin les carícies que et deixes fer a la mà.

Escolto ‘Palabras para Julia’ i és inevitable que caiguin algunes llagrimes. Però em pot la vida. No m’enfonso perquè em necessites forta. Perquè si una cosa he aprés de tu és a estimar la vida. I la vida és or però també verí. I com deia la cançó, més d’una i dues vegades m’he sentit ‘perdida y sola, y tal vez querrás no haber nacido’. Però aleshores toca el vers que m’encèn l’ànima i que diu…

«Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo…»

Així doncs sempre et recordaré incitant-me a viure i aquesta serà la més bella herència que mai em podries deixar. Però aprendre a viure sense tu… Intento començar a fer-me’n a la idea, però em fa tant mal que sento que estic en un somni, que no és real. I no vull despertar perquè temo que ja no hi siguis, que ja hagis marxat. Com quan desperto enmig de la nit i em véns al cap i ja no sé què és veritat o què és un somni, però tinc por com quan era petita i venia a arraulir-me al llit al teu costat.  Però ara ja no hi ets i, segurament, ara tu tinguis més por que jo. I això em trenca el cor.

Pensant en tu.

Ara que sé que trigaré anys a acceptar que el telèfon mai més em regalarà la teva veu. Ara que sé les ganes que tindré de plorar quan vegi a la resta d’avis recollint als seus néts a l’escola. Ara que sé que no sé què faré sense les teves respostes. Ara que sé que no sé què faré amb tantes preguntes. Ara que sé que cada diumenge esperaré trobar-nos al proper diumenge. Ara que sé que el record del teu riure serà la meva única bandera. I que viure aferrada en els nostres principis em regalarà amics de l’ànima, però també dolor. Ara que sé com dol una absència. Ara que conec el dol. Ara que hi sé conviure. Ara. Ara torna.

Ara que saps que mai més gaudirem de les estrelles junts. Ara que saps que no saps com acabarà el procés. Ara que saps que no podràs deixar més petjades en els records dels teus ‘nietecillos’. Ara que creus que mai podràs tornar tot l’amor que t’han regalat. Ara.

I ara saps que el cos s’apaivaga. I ara saps que el temps s’acaba. I ara saps que ara és ara.

Ara em dol la veritat. Ara em crema l’ànima. Ara plora el cel. Ara vull conjugar el verb només en present. Ara et vull així: viu, eixerit, seré. Ara que encara em transmets la teva energia. Ara et vull atresorar. Així. Per mi. Pels moments que no hi siguis, per recuperar-te quan et necessiti. Ara que sé que el dol fa mal. Que ja ho hem viscut. Que fa vint anys i encara dol. Ara tu. Ara amb tu, per sempre amb tu. Ara i sempre ara. Ara i sempre tu.