Paraules per tu

Arribar al cap de setmana i no trobar un moment per estar junts. Comprar un vol pels quatre al destí amb el que somniava feia anys i no poder trucar-te als dos minuts per compartir-ho amb tu. Anar a la tutoria del Quim, que me’n parlin amb el cor, i desitjar que allà on siguis també ho escoltis. Acaronar a l’Ariadna mentre crida ‘vull l’avi, vull l’avi’ i plorar amb ella perquè jo també et vull.

Tancar els ulls quan me’n vaig a dormir i recordar-te a punt de morir. Plorar. Sense ganes, sense esma.

Aixecar-me pel matí amb el cor trist però ensopegar amb mil raons per somriure.

El meu dia a dia sense tu. A voltes amb ganes de vida, a voltes enfadada amb ella.

I, tanmateix, sempre sempre sempre… agraïda per tu, agraïda per tant.

Dimecres al migdia vas morir. No tinc el cor per remorar els fets. Tracto d’ofegar els crits de ràbia i dolor que em colpegen el pit cada cop que em sacseja la realitat.

Em sembla tan injust i has hagut de patir tant… Sembla que aconseguir forces per superar el dia a dia ens havia impedit preparar-nos pel després. Pel després sense tu, pel després on ja no hi ets. Pel després quan corro a agafar el mòbil per si em necessites… i una fiblada al cor em recorda que no. Pel després quan penso que t’explicaré qui sap què… i una fiblada al cor em recorda que no.

Ja no recordava com dol la mort. La buidor, l’anyorança, la ràbia. Avui estic enfadada amb el món. Seré injusta per tots els qui m’acompanyen, però sento que ningú -tret del Jordi, i el Marcos en certa mesura- comprèn ni és capaç de consolar aquest dolor punyent que se m’ha clavat al cor com una garrapata i no aconsegueixo arrancar.

Un dolor que ha acabat fent-me enmalaltir a mi mateixa. Quan el cos ja no pot més, quan necessita llit i mantes i silenci…

Cal passar el dol, em deia algú. Ho sé. Però pensava que tota la tristesa que ja havíem passat plegats apaivagaria la pèrdua. Però la teva pèrdua només m’ha fet veure que t’estimava encara més del que creia. Que no saps com trobaré a faltar les teves bromes, el teu riure, la teva energia…

El Marcos em diu que tinc tant sort d’haver tingut els pares que m’han tocat. Que és cert que els he gaudit menys que la resta, però que en menys temps m’han donat molt més. Potser sí. Però ara mateix no hi ha consol.

Els nens em preguntaven l’altre dia si no trobava a faltar a la meva mare. Els vaig dir que sí, però que ja m’havia acostumat a anyorar-la. I ara em toca acostumar-me a trobar-te a faltar a tu. Em sembla tan terrible.

Tu, el meu heroi, el qui sempre tenia la resposta i el consol. Tu, que tenies encara tanta vida per viure. Tu, que ara vius dins nostre.

Tu, per sempre pau i llum. T’estimem.

Seure al teu costat, mentre dorms, esperant amb tu i veient com se t’apaga la vida.

Has perdut la gana, pràcticament no tens força ni per beure. Però encara bateguen les teves ganes de viure. Ahir preguntaves al Sergi, coordinador d’infermeria, si podies fer alguna cosa per estar millor. A mi em vas dir, ple de tristor i enfadat, que volies estar bo. Van ser dels pocs moments en què se’t va despertar la vida. Tota la resta, restes endormiscat. Reservant energia per a qui sap què. Somrient a un horitzó que només veus tu.

Ahir et va dir el Sergi que tot l’equip d’infermeria t’admira. Les teves ganes de viure, la teva fortalesa, la teva voluntat per mantenir-te autònom en unes condicions que cada dia et juguen més a la contra. Jo també t’admiro.

Perdre l’autonomia és el que més mal et fa. El dolor t’incordia, t’enrabia. És la punta de l’iceberg on s’amaga la malaltia, cada cop més visible. Però el que de debó et fa mal és cada petita pèrdua d’autonomia. És una petita batalla que guanya el càncer, un gol a la teva porteria. I tu segueixes lluitant, contra una guerra que sabies perduda des del principi però a la que el teu orgull i la teva valentia t’hi han ajudat a fer front.

I ara jaus aquí, al meu costat, preocupat per si jo m’aburreixo. Conscient de les teves absències, que jo aprofito per conectar amb mi mateixa i escriure. Per alliberar l’enrenou que tinc a dins, posar-hi paraules i deixar que surtin, fer-les fora…

La vida no flueix sempre com un voldria. És una lliçó que vaig aprendre potser abans d’hora, però que em va ajudar a buscar estratègies per sintonitzar-hi. Al cap i a la fi, també jo necessito reconciliar-me amb la vida. Potser perquè, com tu, n’estic enamorada.

De dia regalo somriures. De nit, paraules tristes.

De dia valoro el que tinc. De dia miro al cel. Adoro sentir els raigs de llum escalfant la meva pell. Sóc feliç perdent el temps observant els seus somriures. Xerrant de les instrascendències i trascendències de la vida. De dia em crec forta. Em crec els mesos que et queden. De dia la vida sembla fàcil i el rumb clar. De dia sóc el capità que condueix amb fermesa i convicció el seu vaixell. Sóc una, present i futur.

De nit, anyoro el que perdré. Miro les estrelles i la por a veure’n de noves m’irromp. De nit tinc fred i guardo silenci. Em sé vulnerable. Feble, poca cosa. De nit la vida se’m gira complicada i m’endinso en els obscurs laberints de l’ànima. Sóc moltes, present i passat. A voltes, futur.

Sóc moltes però sempre sóc jo. I em capfica no arribar a temps de tot, i em capfica no saber prioritzar. Però em falten hores per tot, però prou ho sé que n’hi ha que mai les podré recuperar… I aleshores m’angoixo perquè la vida -encara que no m’ho sembli- no s’ha aturat.

I jo necessito temps. Necessito guarir-me en aquest petit parèntesis que ja he fet meu i en el què em sento segura. Però el parèntesis es tanca i corro de nou per arribar qui sap on, com si fos la de sempre. I em miro en els ulls dels altres i prou ho sé que em retornen un reflex irreal.

Perquè a ningú li agrada escoltar paraules tristes. Per això somric. Somric i corro. I, per uns instants, també jo sento que en formo part d’aquesta cursa a la que alguns anomenen vida.

Les paraules, avui, no poden ser per ningú més que per tu. Tu, el meu sol. La meva vida. La persona que em va donar la vida.

Avui fa 21 anys que et vaig perdre. Encara quan hi penso sento una fiblada al cor, m’esdevé un punt d’irrealitat. Vaig pensar, sincerament, que no seria capaç de suportar-ho. Vaig pensar que mai superaria la teva absència.

I ara, d’alguna manera, sé que tenia raó. La mort d’un ésser tan estimat i tan proper implica la mort d’una part de nosaltres mateixos. Mai més serem en el sentit de com érem amb aquella persona. Som una multiplicitat de persones unificades en una sola. I les persones que ens acompanyen desperten només una de les nostres personalitats.

Jo mai més he estat la que vaig ser. He plorat tants cops la teva absència. La mort d’una mare és inconsolable. Encara a dia d’avui envejo les mares i filles que veig que tenen una relació tan còmplice com la que teníem tu i jo. Però, sincerament, n’hi ha poques. No és cap tòpic dir que eres la meva millor amiga.

Ser mare sense tu ha estat una altra de les coses més difícils que he fet mai. Sé tan bé que t’adorarien tant… tant com tu a ells. Ella és el regal que sempre havies desitjat per mi: un mini jo expressat a la màxima potència (ploro de riure quan et recordo ben enfadada desitjant-me una filla com jo… però també ploro d’emoció quan et recordo dient-me que era el millor que t’havia passat a la vida).

I ell és un regal que m’ha fet la vida. Un mirall en el què com més m’hi miro, més aprenc. És la dolçor en persona. Noble, generós i tendre. Divertit. Riu amb els ulls i me’l menjaria a petons. Però també es queixa molt i molt. I a vegades m’esgota. I aquí també em ressonen algunes escenes que vam protagonitzar les dues. I aleshores em relaxo i intento comprendre’l. Desitjaria saber-ho fer tan bé com ho feies tu amb mi. Un dels millors regals que em vas deixar a la vida va ser aprendre a ser mare.

No és cap broma. Vas ser una mare meravellosa. Tan de petita com d’adolescent -i ara- veia mares com parlaven o tractaven als seus fills i m’esgarrifava. No ho podia entendre. Tu eres tan bona… Sempre ens escoltaves, sempre tenies una carícia, la paraula justa. Mai ens jutjaves ni ens culpabilitzaves. A vegades ens cridaves, per descomptat. Però són records aïllats i quasi anecdòtics. Podíem xerrar de tot, compartir moments, anècdotes, sentiments. Les dues. Tu amb mi, jo amb tu. Tu i jo, no hi havia millor equip possible.

Com poder viure sense parlar mai més amb tu? Sense explicar-te que m’he enamorat, que he estudiat el que volia, que he començat a treballar, que he fet nous amics, que m’he sentit traïda per una amiga, que he conegut a algú altre i ara que sí que sí que m’he enamorat de debó, que me’n vaig de casa!, que em caso, que ara vull un gos i que estic embarassada. I que l’he perdut. Està ella amb tu? Me’n vindran més? Sempre vaig saber que sí, però la maternitat et fa patir tant. Dos més. El nen i la nena. Somni complert.

I a vegades et somnio aquí. Però en el fons sé que no hi ets i en el propi somni et ploro. Però igualment es fa tan dur despertar i ensopegar amb la teva absència…

Amb el papa no vau quedar amb bona relació. Però ha estat un pare fantàstic. Ho saps, oi? Desitjo que ho estiguis veient i em pregunto si us podreu retrobar. En el cel de mares també hi ha d’haver una mica d’espai per ell 😉

Podria escriure’t i escriure’t. De fet ets la persona a qui més he escrit en tota la meva vida. Començo sense saber què vull dir-te però broten les paraules com si et tingués davant.

Però paro. Començo a tenir un nus al coll i no m’ho puc permetre. T’estimo t’estimo i t’estimo i t’ho seguiré dient cada nit. Ets l’estrella que més brilla, queda tan amor per tu aquí dins… L’amor mai s’acaba. Això també ho he après. Creus que no pots viure sense algú i la vida t’ensenya que estàs equivocat. I això et dona fortalesa: saps que amb qui estiguis és per decisió pròpia.

I no hi haurà final si queda amor.

Bona nit, avui i sempre.

Avui ha estat un dia dur. I ara, de nou, cau la nit. Però no et puc plorar. Encara no. Quan les llàgrimes s’atreveixen a intuir-se, agafo un full en blanc i les transformo en paraules. Sóc de les que pensa que, fins i tot en el dolor, hi ha una part de bellesa.

Nego amb el cap, no miro a cap interlocutor i em poso la cuirassa. La mateixa que em vesteix de fa gairebé 4 mesos. La mateixa que em veus cada dia. La mateixa que necessito treure’m per apropar-me més a tu.

Em necessito nua. Nua per vestir-me de mi. De les paraules que callo, de les llàgrimes que m’empasso, dels riures que voldria reviure amb tu. Nua de mi, vestida de tu, plena dels dos.

T’estimo i la por que tinc és que no sé com ho faré sense tu. Però ho faré. I no ho vull. Que et vull aquí, que et vull amb mi, que et necessito escoltar: quan vull consell, quan tinc ganes de riure, quan necessito compartir un xafareig. Que et vull. Ara i aquí i sempre.

Que sé que em vols. Que t’agrada veure’m somriure, que t’agrada mirar-me. Que t’agrada pensar que m’he fet gran i que t’agrada com ho he fet.

Que em necessites. Que tens por i no vols marxar. Que ets un home de vida i la vols compartir amb mi. Amb el Jordi, amb el Marcos, amb els nens. El teu germà, els teus amics. Que te’n queda de vida en els teus somnis, en les teves ales, en les teves il.lusions..!

Que hem tingut mala sort. Però la vam tenir bona l’altre cop, que la lluita et va fer guanyar més de 20 anys de vida.

Que t’estimo. T’estimo i algun dia no només t’ho diré, sinó que ploraré perquè sàpigues que no vull que marxis.

Cau la nit i l’angoixa s’apodera de mi. La nit és l’antítesis a la vida. La nit, si seguim la llei de la nostra naturalesa, implica inactivitat. Silenci. El cos dorm i la nostra ment viatja pels racons de la nostra ànima: buscant respostes, despertant records, curant dolor.

Cau la nit i la vida se m’adorm. Cada dia més és un dia menys. Surto d’aquest parèntesis de normalitat d’aquesta rutina en la què estem tots immersos. Et mantens -ens mantenim- en la zona inhospida del signe d’interrogació.

Cau la nit i els somnis es desdibuixen. Somnio en pintar-te un somriure a la boca. Però el llapis no pinta i les mans ja dormen. Vull esborrar cicatrius però no trobo la goma. Les paraules i els sentits es distorsionen. No en sé més.

Cau la nit i sé que demà començarem de nou. Però ara només sé que la nit dol. Que tu em dols. Que la vida dorm i et -ens- vull desperts.

Era la primavera de 2003 i jo estava preparant el meu primer gran viatge. Cuba, final de carrera. Tu me’l regalaves i, com sempre, vas voler assessorar-me en el què em caldria emportar i mimar-me amb el què jo desitjava comprar-me. Va ser així com vam acabar comprant un pareo lila i blanc -a conjunt amb el meu nou bikini- i una motxila groga que m’hauria d’acompanyar en tots els trajectes.

Qui m’hagués dit que aquesta motxila de pana groga i nances negres, lleugera i senzilla però pràctica m’hauria acompanyat sempre més d’ençà aleshores. 14 anys carregant els meus trastos, els més imprescindibles i els més superficials, els que pots estar pensant i els que mai et passarien pel cap. Per aire, mar i muntanya. Catalunya, València, Madrid, Extremadura, Canarias, Balears, París, Roma, Florència, Grècia, Cuba (dues vegades!), Brasil, Nova York, Gambia, Tanzania, Zanzibar, Budapest, Indonèsia, Alemania… i tants i tants racons i petits indrets d’aquí i d’allà que he tingut el privilegi de descobrir durant aquest temps.

Un temps en el què he crescut, m’he enamorat, he creat una família… i tot ho hem compartit. Igual que amb aquesta motxila, a la que mai he donat importància però que sempre he escollit d’acompanyant en totes i cada una de les meves sortides. I avui, al Tibidabo, de sobte he vist que se m’ha trencat una tira. I me l’he mirada bé i me n’he adonat que també l’altre està a punt de trencar-se. I la nança de dalt, per agafar la motxilla amb els dits, també estava completament desfilada fins al punt que se m’ha trencat a l’agafar-la per inspeccionar-la bé. Avui, també.

I així ha estat com me n’he adonat que ens queden pocs viatges més per compartir. I així ha estat com me n’he adonat que a vegades no dediquem prou temps ni prou cura als nostres companys de viatge… fins que estem a punt de perdre’ls. I podria parlar d’una motxilla groga o podria parlar de tu.

Temo reconèixer que, com la majora de fills (però això no fa més petita la meva culpa), a vegades no t’he mirat amb prou atenció. A vegades per la meva naturalesa despistada, d’altres pel propi interès i d’altres perquè no ho he sapigut fer millor. Perdona’m. El cert és que tristament un mai pensa que potser estem davant el nostre últim viatge.

És Nadal i és de nit. Un escenari idoni per a tots aquells qui acostumem a ser amics de la nostàlgia.

És Nadal i és, segurament, el teu darrer Nadal. Tanmateix m’he llevat amb energia i positivisme, feliç de saber-te aquí. Trista de no poder-te tenir a taula, però plena de tu.

Aquest matí ens hem vist. Tenies dècimes de febre, temem tots que una nova infecció et rondi; però hem estat junts i el Quim i l’Ariadna t’han cantat els seus versos de Nadal.

Em repeteixo que estic feliç perquè hi ets. Petit, però hi ets. I miro els nens i la il.lusió d’aquests dies em prem el cor amb força. Somric. Sóc tan feliç que hi siguem tots.

Condueixo i penso en la mama. Tants Nadals plorant la seva absència. Desembres tristos, geners de solitud i dolor, setembres que no entenen la seva pèrdua i junys que no la paeixen. Un dolor continu. I no vull. No vull pensar més en els qui no hi són ni els que no hi seran. Vull gaudir dels que hi som, sobre tot perquè hi volem ser i hi volem ser junts. I aquesta és la vida que tenim.

Però la llum cau i el dia acaba. I la raó s’adorm però una veu -o és un plor?- crida cada cop més fort paraules aïllades, mots discordants amb els meus somriures. Quan temps ens queda, per què, és tant injust, et trobaré tant a faltar (ja ho faig..), ràbia, pes, incomprensió, angoixa. Silenci.

És Nadal i és de nit. M’assento al terra, a la vora del foc. I em concentro en l’aquí i en l’ara. La meva estratègia és silenciar els meus crits interiors amb el silenci que m’envolta. I em concentro en els meus 5 sentits. I admiro la bellesa de la vida, d’aquests instants que són només meus i que donen tant sentit a tantes coses. Gaudeixo de l’escalfor del foc, m’endinso en els seus colors, tanco els ulls i escolto el suau espetec de les espurnes, que em relaxen com les notes de música més dolces que mai s’hagin composat.

La Nea s’acosta i jo agraeixo la seva companyia. Recordo el dia que vam saber que t’estaves morint. Vaig haver de tornar a casa a buscar-la per poder venir a veure’t sencera. Ella em va donar l’empenta, el saber que t’arrencaria un somriure -com així va ser- amb aquesta sorpresa inesperada. En moments crítics, respostes fora de guió.

Ara som dos mirant el foc. Aquí i ara. I em desconcentro dels meus sentits i penso en el paral.lelisme del foc i la vida. Del tronc envoltat de foc que lentament es va consumint. Igual que el càncer. El tronc no té escapatòria. Tu, malauradament, tampoc. Però com el tronc, has portat tanta vida dins teu…

M’obligo a callar els pensaments. No m’agrada el relat cursi que estic construint. Però és Nadal, és de nit i tot s’impregna de tu.

A vegades, quan ningú em veu, ploro. Són petits instants ens el que em permeto conectar amb la realitat, amb aquesta merda de realitat que m’assetja desde fa ja 3 mesos.

A vegades, quan ningú em sent, ploro. I, a vegades, se m’escapa alguna patada. Són petits instants ens el que em permeto alliberar la ràbia. Canalitzar la injustícia. Segurament hi ha maneres més assertives de fer-ho; però és el que em demana el cos. Alliberar.

Alliberar el dol de perdre’t. D’esborrar-te del meu cap quan em véns petit. Perquè tu ets gran. Ets gran i ets fort i ets valent i ets vital. On ha anat la teva grandesa? Quan vas perdre la fortalesa? I la valentia? La merda del càncer se’ns menja la vida. Ens devora, ens consumeix. Ens fa petits. I jo et vull gran. Però cada dia, quan obres la porta, et veig més petit. Més prim. Més trist. Més consumit. Més menys.

Era setembre i plovia. Un setembre plujós. I tu i jo ho sabíem que el cel plorava, però els dos vam guardar el secret. Com el guardem quan em parles en anys de vida. I jo somric i guardo silenci i quasi no et miro, però ho faig de reüll i veig que també tu esquives la meva mirada. Però els ulls es troben i saben la veritat. La veritat que dol. La veritat que no volem. La veritat que és i ens fa petits. També a mi, que desitjaria poder minvar i arraulir-me de nou al teu costat, de nit, i sentir com s’esvaeix la por. I que el sol em despertés i sentir l’escalf de la vida.

El càncer és fred i és tirà i fa mal i ens fa petits. Però tu sempre seràs gran. Perquè els herois de veritat no són els que admirem de petits sinó els que ens creiem de grans. I tan se val que ara ens fem petits, perquè hem estat tan grans…