Aquesta sempre ha estat, crec, la nostra foto preferida. Pensava que l’havia perduda… però aquí està. Emocionada de retrobar-nos, no puc deixar de mirar-la i de constatar que, és cert, sovint una imatge val més que mil paraules.
T’estimo i et recordo així. Com en aquesta foto tant nostra.
Buida de tu. Així em sento. He baixat del cotxe i, instintivament, he mirat cap a dalt a la nostra terrassa. I t’he vist. T’he vist amb la teva samarreta vermella i les vermudes beige, saludant-me amb la mà i el teu somriure d’orella a orella. Feliç.
Hem enfilat camí al portal i quan hem obert la porta no podia continuar. He deixat les maletes que carregava i he dit que portava la Nea a fer un pipi abans de pujar. Necessitava aire. De sobte la teva absència era més palpable que mai i no volia enfrontar-m’hi.
Dins la casa tot em molestava. Només volia silenci. Silenci per escoltar la meva veu, per entendre què sento i per què. Silenci per reviure escenes, per sentir les teves rialles, per gaudir del teu record. És tot el que em queda.
Obro armaris i arreu veig les teves coses. Sobre el llit de l’estudi hi ha uns pantalons teus plegats amb una samarreta. T’esperen. T’esperen igual que t’esperen els teus prismàtics o la samarreta del Barça que deuries comprar amb un diari esportiu i que encara no havies estrenat.
I de sobte ho he entès: aquí dins t’espera la teva vida. Aquí dins hi ha el teu passat, però també el teu futur. Els plans irrealitzats, les teves rutines que han quedat pausades, nosaltres mateixos buits de tu…
Aquí descansen les teves cendres i d’alguna manera intueixo que la teva ànima també ha quedat aquí congelada. I et veig somrient i somric, trista, pensant que per fi Bellver m’ha tornat el teu veritable record. És la primera vegada que aconsegueixo recordar-te sense la malaltia, tal com eres. I aquest pensament m’entristeix el cor perquè constato fins a quin punt la malaltia et va transformar, et va deteriorar. I com vas lluitar. T’admiro tant…
Buida de tu, però sempre plena de tu, et penso en el nostre Bellver…
Avui hem tancat un capítol. Aquesta tarda el Tiet Jordi i jo signàvem l’acceptació de l’herència. I sí, de nou em sento remoguda. A més avui us heu quedat a dormir a casa la iaia, que aquesta setmana ja no teniu casal, i em falteu.
Anyoro les teves carícies Ariadna, la teva dolçor, la teva presència. Anyoro les teves paraules Quim, la teva mirada, la teva serenor. Sou el meu equilibri, la meva llar.
Últimament penso molt en la llibertat. Heu crescut una mica i he recuperat una parcel.la de la meva vida que havia deixat una mica de banda, volcada en la intensitat dels primers anys de maternitat. Sentia que em necessitàveu molt i aquest sentiment es tornava recíproc. Perquè si sento la vostra crida, encara que sigui en silenci, sento que el meu lloc està al vostre costat.
Ara sé que encara em necessiteu, i molt; i jo a vosaltres. Però la intensitat és diferent. I també em necessiteu lluny a vegades, sense certa distància dels pares no es poden viure i aprendre determinades experiències. Prou que ho sé. I tu, Quim, m’ho comences a fer notar a vegades. Com l’altre dia quan em vas dir que ja no em necessites i que quan siguis gran només ens veurem de tant en tant. Després m’abraçaves ben fort, com per allunyar tu mateix aquestes paraules que xoquen amb el que sents. Això també és fer-se gran.
I jo també em faig gran i segueixo creixent. Per sort, en aquesta vida sempre seguim aprenent.
D’ençà que al setembre van diagnosticar metàstasis òssea a l’avi (i potser d’abans, quan el passat mes d’agost no enteníem què li passava..) fins el 28 de febrer que va morir… han estat uns mesos molt intensos. He sentit tot el pes de la responsabilitat. Cuidar-lo, fer-me sentir a prop, parlar amb els metges, ocupar-nos de la logística, respectar els seus silencis, entendre el seu malhumor, gaudir dels seus bons moments, vincular-nos amb família i amics, no desatendre la feina ni la meva pròpia família. No defallir ni per ell ni pels altres.
A vegades no entenc com ho vam gestionar.
I, a vegades, em retrec que no ho vaig fer prou bé. Però no ho vaig saber fer millor.
La mort de l’avi m’ha deixat sola. Encara em queda la iaia Pepita, dieu vosaltres. I teniu raó. Però la iaia Pepita no és la meva responsabilitat. L’adoro, l’estimo, la cuidaria nit i dia si pogués… però no és el mateix. Ara sóc orfe.
I em preguntava avui, entre trista i enrabiada, per què jo. Què he fet. La majoria dels meus amics tenen els dos pares o, com a mínim, un d’ells. I em consolava a mi mateixa pensant en les desgràcies dels refugiats. Que la meva vida ha estat i és bonica. Injusta, però plena de bellesa. Que no em puc queixar. Però sí que puc.
Però alhora la mort de l’avi m’ha generat un sentiment de llibertat difícil d’explicar. Ja no haig de cuidar a ningú. No en sóc responsable. Ja no haig d’agradar a ningú més que a mi mateixa. I a nosaltres, que no ens has de cuidar?, us preguntareu.
Sí, però vosaltres formeu part de la meva llibertat. Jo us he desitjat sempre i us he escollit. Sempre heu estat al meu cor. Abans d’estar a la meva panxa, vivieu al meu cor. Per això la meva llibertat passa també per la vostra.
I per què havies d’agradar a l’avi? Perquè ho necessitava. Perquè sempre he tingut la necessitat d’agradar, de tenir l’aprovació de la meva mare i d’ell. I ells no ho volien, però jo així ho sentia.
I a vosaltres també us passa. Confio en què a mida que aneu creixent aneu agafant distància entre els vostres desitjos i els meus o els dels vostre pare. És la vostra vida i heu de viure-la d’acord amb el què sentiu vosaltres. Nosaltres sempre hi serem per aconsellar-vos, escoltar-vos, respectar-vos i aixecar-vos si caieu. Però apreneu a decidir el vostre camí i a agafar les regnes de la vostra pròpia vida.
La vida et treu… però també et dóna. A mi m’ha regalat llibertat i vull que vosaltres la trobeu també en els vostres cors. Recordeu sempre el meu tatuatge: quatre ocells, que som nosaltres, volant en la mateixa direcció… però lliures, i tots diferents… Així ens vull. Diferents, lliures… però sempre junts.
Avui tinc ganes de parlar de tu. De com arrugues el nas quan rius amb la teva barreja de timidesa i picardia, de com comences a construir el teu propi ‘tu’ i també de com t’aferres al teu ‘jo’ petit. Perquè encara ets petit. Només tens 7 anys… però alhora: ja tens 7 anys!!
Mai hagués imaginat que m’agradaria tant tenir un fill de 7 anys! (Si això em fa gran..!). Però no ho puc evitar: m’encantes. M’encanta el nen en el què t’estàs convertint. Noble, divertit, amic de tothom, responsable, xerraire, tendre… i també tossut, trapella, ‘contestón’… i tot això també m’encanta (encara que, a vegades, em desquiciï!).
T’estàs formant com a personeta i acompanyar-te en tot aquest procés és màgic, Quim. Estàs decidit a ser tu mateix i no hi ha res que et desitgi més a la vida que això. Trobar-se un mateix, acceptar-se i estimar-se és un procés que alguns no aconsegueixen assolir mai.
I tu cada dia et reafirmes, explores límits, preguntes, comprens, t’alegres quan entens o aprens noves coses, t’inquieta afrontar a vegades noves situacions (d’altres ho desitges), però ho fas amb un somriure i amb la teva naturalitat que et fa ser tant estimat…
Desitjo que mai perdis el teu anhel per assaborir cada segon de la vida, per compartir les teves alegries, però també les teves pors. Desitjo que no temis mostrar-te vulnerable amb els qui estimes i que sàpigues trobar la fortalesa per fer front als qui tems.
Desitjo que et deixis conèixer com et conec jo, que siguis valent per afrontar els reptes que la vida et posarà al davant i que trobis les persones adeqüades perquè t’hi acompanyin. Nosaltres sempre hi serem.
Desitjo que trobis allò que et faci feliç a la vida i no ho deixis mai. Desitjo que no tinguis mai recança a estimar, ni tampoc a deixar de fer-ho. Però el que més desitjo és poder veure-ho i viure-ho amb tu. Quan em vulguis més a prop i, si ho necessites, a més distància. Però que mai mai es trenqui aquest vincle que la nostra primera mirada va teixir entre nosaltres.
Avui m’has dit quelcom que ja sabies perquè tu ja havies nascut i mort en un altre moment. T’he preguntat si en aquesta altra vida també ens havíem trobat i m’has contestat que sí, que també era la teva mama perquè quan em vas veure per primer cop et vaig sonar. Jo tornaria a néixer una i altra vegada només per viure sempre al vostre costat, us he dit a tu i a l’Ariadna. Tu has dibuixat el teu somriure de felicitat i m’has dit que tan de bo en la nostra propera vida la meva mare no hagi mort i la pugueu conèixer. Ets tan gran, Quim. No perdis mai aquesta sensibilitat. Fins que l’he vist en tu dubtava de si era un do o una maldició… però tu fas que tot esdevingui bondat i que mirar la vida amb els teus ulls ompli el meu cor de calma…
Avui he descobert que la iaia Pepita hagués desitjat dir-se Anna perquè li diguessin l’Anneta, com a la seva iaia. Ella parla amb admiració de la seva iaia. Una dona amb caràcter, una de les primeres en depilar-se i en tallar-se el cabell a l’estil garçon. Una dona que ballava molt bé i que gaudia la vida sense por.
Ella parla així de la seva iaia i jo podria parlar així d’ella. No és l’Anneta, és la Pepita, però ella és una de les meves persones preferides en aquest món, sense cap mena de dubte, i una de les dones que més admiro.
L’adoro. L’adoro quan arribo a veure-la i em mira sorpresa, seguida d’un somriure de felicitat. L’adoro perquè la seva mirada és casa meva, perquè les seves carícies són la meva infantesa i les seves paraules saben guarir el meu cor. L’adoro perquè sap llegir-me l’ànima i perquè les seves veritats m’inspiren i m’ajuden a aterrar la meva ànima en aquest món que a vegades, sense adonar-me’n, tendeixo a sobrevolar…
Avui hem parlat de les seves memòries, d’una vida íntima que sap compartir contagiant el seu bon humor per la vida – malgrat els terribles cops que la mateixa li ha donat.
Avui hem parlat de la seva infantesa i la seva juventud, dels seus amors idealitzats i també dels realitzats, de la família i de l’època que li va tocar viure. Avui m’ha mirat i m’ha dit que ella també portava shorts com els meus i que, per això, algunes mares no volien que els seus fills anéssin amb ella. Que preferien una noia amb pantalons llargs i amb menys ganes de ballar. Però ella, diu, en tenia molts de pretendents. I és que els somriures francs, l’amor a la vida, l’autenticitat i l’espontanietat ens atrauen a tots, oi?
Ella és un exemple de com la vida pot fer mal, però en tu rau el secret de com la vols viure. Ella és un exemple de com, amb 99 anys, pots seguir despertant pretendents de totes les edats. Perquè, al final, el nom només és una etiqueta si tu ho vols i tots podem ser allò que volem… si de veritat ho volem.
En tindreu molts. Hi ha vegades que ja quan et lleves saps que avui no serà allò que diem un bon dia. Pot ser una lleugera sensació que no encertes a descriure, un petit malestar energètic que t’incomoda l’ànima o un simple run-run que actua a mode de boira espessa i et creua els pensaments.
Un petit coktail de tot plegat és com m’he sentit jo al despertar-me aquest matí. Suposo que no té res estrany atenent a que em vaig adormir plorant. Mal de cap, sensació de ressaca sense haver ingerit gota d’alcohol i incertessa momentània fins que recordes què t’ha conduït a aquell estat. És talment una borratxera emocional.
I què em passava? Que ahir a la nit vaig rebre una notícia molt i molt trista. Un company, una excel.lent persona (i no és cap tòpic) ens havia deixat. Diagnòstic i mort en poc més de tres mesos. Ara hi ets, ara no. És la vida, prou que ho sé, però no crec que mai m’hi arribi a acostumar. Afrontar la pròpia finitud -i la dels altres- és terrible.
Evidentment la notícia em va provocar un terratrèmol emocional. Sentiments que creia adormits van despertar-se i avui he marxat de la feina amb uns quants amics menys.
Coneixeu la sensació d’estar enfadats amb el món, oi? Jo quan estic així busco la confrontació. Necessito retar la meva primera línea (les persones més properes) com si posés a prova el seu amor cap a mi. Realment em poden suportar ells, si no em suporto ni jo?
Parafresejant La Vecina Rubia: #mebajodelavida. No puc controlar-me, no ho vull. Tinc una explosió de sentiments i com no tinc quatre anys i no puc explotar en rabieta… actuo de manera més sibilina. Però el resultat acostuma a ser el mateix. Al final sempre trobo qui cau al meu parany, qui se’m rebota i qui em fa plorar. Agraïda. A vegades necessito que algú activi la palanca del dolor, me l’alliberi, perquè rau tossut dins meu i no marxa.
I això, fills meus, és un mal dia. En podreu tenir d’altres. Dies en els què un amic et decepciona. O una amiga et traeix. Dies en els què no us agradarà el que us mostra el mirall. O dies perduts perquè no heu rigut, perquè no heu vist la noia o el noi que us alegra el cor. Dies que jo mateixa us espatllaré perquè pensareu que no us comprenc. Dies que el món us girarà l’esquena.
Dies, dies, dies…
Hi ha dies i hi ha pensaments que, efectivament, et giren la vida. Però també aquests dies formen part de la vostra vida i cal que hi siguin perquè us conegueu a vosaltres mateixos i perquè valoreu els dies on el cor està content o, si més no, tranquil.
I vull que sapigueu que sempre i també i sobre tot en aquests dies… em tindreu al vostre costat.
A tu, que em desfàs i tot t’ho donaria quan em somrius amb la teva barreja de picardia i tendresa, amb uns ulls brillants i una boca petonera que ja suma dues pigues…
I a tu, que ets el meu tresor i la resposta a tants anhels i preguntes, que em regales alegria cada cop que et miro…
A tu de nou, Quim, per ser el meu petit mestre. Per avançar junts a petites passes que ens porten a compartir grans somnis i aventures. A aprendre l’un de l’altre, a mirar-nos i entendre’ns sense que calgui res més que tu per mi i jo per tu.
I a la meva petita Arianne, que contagia la seva màgia perquè té el do del qui no ho sap. Generosa amb la vida, amb els altres, dolça i alegre per igual, sensible i trapella, passat i futur.
A vosaltres us regalo ara i avui aquestes paraules i transformo aquest dietari de l’avi en el vostre Arletaire. Algun dia us ho explicaré, però hi ha vegades que la vida et creua amb persones que et fan regals inesperats. I a mi m’ha passat descobrint el meu amic Uri, que m’ha despertat una iniciativa que vaig començar en nèixer el Quim però vaig deixar… Potser perquè en aquell moment no volia respostes. Perquè a vegades, a la vida, cal saber quan estàs disposat a mirar endins i quan no. O simplement si el que sents ets capaç de verbalitzar-ho, d’exterioritzar-ho… o no.
I aquest vespre la màgia fluïa entre els tres. Deia l’Ariadna riallera que li encantava tenir una mama així (que fa petons de peixets). I que porta la mama sempre al cor. I el Quim responia que ell volia la mama només per ell. Ai els gelets… Però com us estimeu. I com em feu de feliç. Tant que no vull que tot el que sento i tot el que compartim es perdi mai.
Així que ara això va de vosaltres i de mi i de la vida. Que si mai no arribo a poder-vos explicar algunes coses, almenys les pugueu llegir i sentir-me tant a prop com us sento jo quan seieu cadascun a una cama i ens abracem fort ben fort i ens estimem més encara més…
Aquí descobrireu el vostre avi, a qui desitjo que mai oblideu. I junts descobrirem bocins de tots nosaltres, dels qui ens envolten i dels qui estimem, però també dels qui es tiren pets i no volem tenir de companys a vegades… perquè a la vida hi ha de tot i de tot cal parlar-ne!
Bona nit petitons meus….
Màgica nit de Sant Joan. Revetlla al carrer amb amics, veïns i coneguts. Adults rient, nens corrents, tots dansant la vida i gaudint de compartir un mateix espai i un mateix moment. Instants en el què tots deixem enrere les preocupacions i centrem tots els sentits en l’aquí i l’ara. Instants que, temporalment, ens agermanen.
L’Ariadna reclama de sobte la meva atenció. Vol que miri amb ella l’estel de l’avi. Torno per uns segons a l’altra realitat. Beso el seu front, l’abraço i gaudeixo en silenci amb ella del teu record. Instants que ens fusionen.
Dinar dels 40. El tercer o el quart, ja? Alegria i bona energia, la resta no compta. L’Ariadna reclama de nou la meva atenció. Vol saber quan va ser el primer cop que va somriure l’avi. Torno per uns segons a l’altra realitat i ja m’hi quedo. L’avi somreia sempre, oi?, li contesto. I, de nou, gaudeixo amb ella en silenci del teu record.
No m’agrada pensar en la teva absència els dies assenyalats. Però la sento. I, tanmateix, si sóc honesta encara em dol més la teva absència diària. No poder trucar-te perquè sí, només per recomfortar-me amb la teva veu. No poder comptar amb tu. No riure amb tu. No t’he perdut només a tu; amb tu he perdut també una part de mi.
Però ja ho sabíem. I és ara que descobreixo que l’absència també pot esdevenir rutina i que, a vegades, dues realitats poden conviure sense alterar una mateixa essència.
Instants amb tu sense tu, instants de màgia. Al cap i a la fi, només instants.
Et trobo a faltar. Quatre paraules. Són senzilles. Però no aconsegueixo dir-les, pràcticament ni pensar-les. Perquè fa només un any estaves amb mi. Em trucaves, dinàvem junts, recollies als nens un dia a l’escola, em portaves coses i me’n recordaves d’altres. Xerràvem, ens fèiem un petó i no reparàvem en la màgia del moment.
I ara no tinc a ningú a qui dir pesat, ara ningú em recorda que haig de fer la declaració de la renda, que necessitaré aquest document o aquell altre, que haig de trucar a no sé qui o que d’aquí un mes hem de fer no sé què. Com podies ser tan planificador? A mi, que m’agrada viure al minut, pràcticament improvitzar, deixar-me portar, sentir que les coses flueixen… I ara em faltes. I ara et trobo a faltar.
T’anyoro amb tristesa i t’anyoro amb ràbia. T’anyoro durant una mil.lèssima de segon i t’anyoro sempre.
Que no he paït tot el que ha passat encara. No en sóc capaç. I no et vaig dir que et trobaria a faltar. Però et vaig mirar, un dia rere l’altre, i tu ho sabies, oi? Un dia em vas dir que si no t’estimés tant, seria més fàcil. Et referies a això, oi?
I avui, per fi, et torno a plorar. Perquè ho haig de treure, però fa tant mal…
Sí, et trobo a faltar. I encara no puc llegir les teves cartes. Ni goso mirar el teu mòbil. Si algun dia a la bústia d’entrada em topo amb algun correu teu, el passo de seguida. No busco les teves fotos.
Però parlo amb els teus amics. I penso en tu. Un dia rere l’altre. I demà faré la declaració de renda i no t’ho creuries, però crec que ho tinc tot!
I tinc el més important: un bocí de tu, a dins meu, al cor. Per sempre; pau i llum. Et trobo a faltar, papa… et trobo a faltar tant… T’estimo.
No vaig arribar a temps. Ho reconec. Em condemno. Sóc culpable. No vaig arribar.
M’ho vaig repetir i repetir i repetir i escoltar-ho em feia mal però sentir-ho encara més.
No vaig arribar a temps i vas morir sense mi. Sense mi, que era part de tu. I jo em vaig trobar sense tu, i no en sabia. I no volia. I no volia que passés. I sense mi, menys.
Vaig donar cops de puny i patades, vaig plorar i vaig cridar en veu baixa. Només per mi. Però el dolor no es calmava, només creixia. Un crit ofegat que pots tapar amb un coixí fins que t’esgotes, fins que dorm. Però la veritat allí rau.
No vaig arribar a temps. No vaig arribar. I no m’ho perdono. I fingeixo que ho he acceptat, i m’intento perdonar, i puc pensar que és quelcom perdonable. Però en el fons no puc.
No hi vull pensar, no puc, no suporto recordar aquells minuts, aquell horrorós trajecte de cotxe des que em va trucar el metge fins que vaig arribar. Mitja hora agònica, demanant que m’esperessis si ús plau. Però només creuar la porta de centre i vaig veure les mirades de les noies vaig saber que no ho havies fet. Que no havies pogut. I aquesta veritat dol.
Em vas sentir pel matí quan et vaig dir que vindria ben dinat? Em vas entendre? A l’altre costat del telèfon pràcticament no et sentia. Em vaig atabalar, l’angoixa es va apoderar de mi com em passava sempre que feies un pas enrere. Vaig trucar als metges alarmada i ells, que estaven amb tu mentre jo t’havia trucat, em van tranquilitzar. I per primera vegada no vaig fer cas al meu instint, els vaig fer cas a ells.
Volia arribar ben dinat. Però no vaig arribar. Vaig dinar aviat per arribar abans, ho necessitava. Necessitave veure’t i sentir-te. Però no vaig arribar. Se’m va acudir pensar que eataries dormint la migdiada i que no et volia despertar. Vaig voler-te regalar mitja hora de migdiada i et vaig perdre per sempre.
No vaig arribar. Et vaig fallar.
No vaig arribar. Cinc minuts abans de sortir de casa em va trucar el drPascual. Alexandra, males notícies. No. No, no, no… si us plau. No…
I no vaig arribar. Vaig sortir corrent de casa, vaig arrossegar les llàgrimes tot el trajecte, tremolant, circulant a més velocitat de la permesa i sense importar-me res més que arribar per sostenir-te la mà.
Però no vaig arribar. I no m’ho perdono encara. Papa… només desitjo que tu sí m’ho puguessis perdonar.
No vaig arribar i el dia abans tampoc. Nevava i els metges m’havien dit el dia anterior que em relaxés, que semblava que t’havies estabilitzat i que encara tindries corda unes setmanes més.
I no vaig arribar. I no sé si vas tenir por, i no sé si em vas trobar a faltar, i no sé si vas patir molt i no sé si em vas perdonar.
No vaig arribar i sé molt bé que em diries que no passa res, que em tranquil.litzaries, que m’acoranaries la cara, que em miraries amorosament i m’acariciaries la mà amb un copet suau; però només em convenceries si fessis aquell somriure tan teu…
I no vaig arribar. I anyoro aquell somriure tan teu. I faig veure que no, l’enterro com aquell crit del primer dia, perquè afrontar-ho fa massa mal.
No vaig arribar però encara recordo el teu cos calent. Vaig caure de genolls als peus del teu llit, amb el Jordi, en uns minuts de comunió que no oblidaré mai a la vida. Recordo reconfortar-me amb el teu cos encara calent, amb la teva pell suau, sentint-te encara. Jo, que sóc de pell, gaudint la teva una darrera vegada. Gaudint del caliu del Jordi en un d’aquells pocs moments en els què no només es deixa sinó que ho propicia.
I no vaig arribar a temps. I no saps quan ho sento. I em pregunto si vaig fallar més vegades sense ser-ne conscient. I et demano perdó. I et dono les gràcies. I t’estimo. I t’estimo.
Però no vaig arribar. Perdona’m.
Paraules per tu 