Autor: Alexandra

I avui et toca a tu, Ariadna. Perquè vull que mai deixis de sentir aquesta passió que ara tens pel ball.

Balles i et brilla la mirada, somrius i et concentres en repetir els moviments de la teva mestra. I ho fas i et naixen de l’ànima, que s’expressa amb el moviment i es reflexa en cada una de les teves expressions.

Balles i esdevens lliure. De tan en tan em busques amb la mirada, busques el meu reconeixement però et pertanys a tu i no et cal res més que les notes de la cançó i el teu cos, que balla lliure…

Balles i gaudeixes. Estimes la Vida, agraeixes l’oportunitat de deixar-te anar i sentir-te en armonia amb tu mateixa, acompanyant i sentint el ritme que et regala cada nova melodia.

Ara és el ball. Desconec si aquesta passió perdurarà en els anys, és tan innat que apostaria que sí; però el que realment vull és que siguis capaç de traslladar aquesta passió i bona energia en tot el que facis a la vida.

Ets com la xispa de la vida. Regales alegria amb els teus somriures i la teva rialla ens contagia als que t’envoltem. No ho perdis mai, no deixis que t’ho prenguin. Balla la Vida i sigues així de feliç, els teus passos et guiaran i et faran dansar la Vida en el ritme que sigui…. i tu dansaràs perquè portes la màgia del ball dins.

Avui només vull escriure quatre ratlles per tu, Quim. O per mi, més ben dit, tot i que naixen de tu. Ahir em vas dir que m’estimes més que a la teva pròpia vida. I no sé pas on has escoltat aquesta expressió -o si t’ha nascut del cor- però les teves paraules em ressonen una i altra vegada.

I aquest eco teu m’emociona profundament, comprenc que és un reflex de la intensitat dels teus sentiments. Ho vas verbalitzar amb un punt de sorpresa tu mateix i ho vas repetir diverses vegades, com consolidant i païnt el teu sentir. Que important és posar-hi paraules, oi? Sense elles se’ns fa impossible digerir algunes emocions. I tu comences a aprendre’n i jo estic tan orgullosa de tu…

Tanmateix no vull que m’estimis més que a la teva Vida. De fet, no vull que estimis res més que a Tu (fins el dia que siguis pare, si ho ets, que aleshores serà una altra història). Desitjo que t’estimis intensa i sincerament, que siguis benèvol amb tu mateix, indulgent amb les teves petites imperfeccions, que et fan ser tu mateix i que formen part de la teva essència en la mateixa mesura de les teves coses esplèndides. Estima’t a tu primer per davant de tot i això et farà ser lliure per estimar apassionadament i desinteressadament als altres.

T’estima (més que a la seva pròpia Vida) la teva mare…

No et coneixia, però aquest escrit és per tu. Per tu, que ets mare com jo. Per tu, que ja no hi ets, però que romans als meus pensaments des que he sabut de tu. De tu i la teva història. Vas marxar ahir, després de patir una greu malaltia -càncer, sí, com costa encara aquesta paraula- i vas deixar l’Arlet, una petita de dos anys. Una petita que va a la classe on el meu Quim anava l’any passat. Una petita que et deia ‘mamà’ com a mi el Quim. Que t’abraçava i que duies de la mà passejant fins a la mateixa escola bressol a la que jo duia de la mà al Quim. Una petita que et cuidaven les mateixes beneïdes mestres que cuidaven al Quim (i ara, a l’Ariadna). Una petita que corria, aliena al teu patiment, pel mateix pati que tants i tants cops ha corregut el Quim. Una petita que t’estima i que no entèn la teva absència. Ni l’entendrà.

I quin mal em fa aquest pensament, aquesta certesa, aquest nus al coll que m’apreta i que pràcticament em talla la respiració. Perquè puc entendre les dues tragèdies. La mort d’una mare i la pèrdua d’un fill.

Com explicar a una nena que la mare no tornarà? Que no la podrà omplir mai més de petons, que no tindrà mai més el caliu de les seves galtes, la dolçor dels seus dits, la complicitat de la seva mirada, la tendresa de les seves paraules..? Com? Per què? Com és que avui no plorem tots? Per què no sortim al carrer a abraçar a aquesta nena, aquesta parella que s’ha quedat sense la seva companya de vida, aquests pares que no poden suportar tant de dolor…? Com? Per què?

Estimo tant la vida en la mesura que estimo als meus fills. Puc tenir son, puc estar de mal humor, em pot fallar algun amic, puc pensar que res té sentit… Però aleshores veig la seva mirada, escolto com riuen (o com ploren, tant se val), contemplo la immensa pau que desprenen al dormir, m’apassiono amb els seus descobriments, els seus raonars, em sorprenc amb les seves sorpreses, em conmoc amb la seva tendresa, amb la seva bondat… i tot torna a tenir sentit. Estic aquí per ells. Per veure com es posen drets, com arrenquen a caminar, com articulen les seves primeres paraules, com s’aproximen a la vida, aquesta vida que els hem regalat jo i el seu pare… i no m’ho vull perdre… Tinc tanta por….

I imagino la por i la immensa tristor que vas haver de viure tu. La ràbia, la incredulitat, la negació o l’acceptació… I quelcom em punxa de nou el cor. I em reconecto amb la meva mare, que va haver de patir el mateix que vas patir tu. I tornen les llàgrimes. I res té sentit de nou.

Quim, Ariadna, només un desig per vosaltres: que aprengueu a estimar la vida, a viure i a disfrutar cada segon i tot el que us toqui viure… la bellesa de la vida estarà en la vostra mirada… apreneu a compartir-la amb qui s’ho mereixi, amb qui ompli la vostra mirada d’aquesta pau, ingenuitat i felicitat que ara despreneu… No vull marxar mai del vostre costat, però quan ho faci vull pensar que estimareu i disfrutareu tant la vida com ho estic fent jo al vostre costat. Aquest serà el meu millor regal. Us estimo fins a la lluna, anar i tornar sempre. Ja ho sabeu.

M.B… en dies com avui desitjo, més que mai, que hi hagi un cel de mares des d’on puguis seguir gaudint de la teva nena i la protegeixis tant com haguéssis fet des d’aquí. Segur que sí. La maternitat és eterna perquè les mares sempre viuen dins nostre. Sé del què parlo.

Pd. Això ho vaig escriure fa 4 anys. Però una altra trista història m’ha remogut aquesta nit i vull recordar a totes les mares que perdem i als qui ho pateixen… tot el meu condol.

De Bellver estant et sento tan a prop. Et recordo i t’anyoro. Miro la teva foto, el teu somriure. I em plora el cor i m’enfado amb la Vida. Però si vivim, hem de morir, em vas dir tu. El record del teu dolor, de tu patint, de tu fent-te petit, deteriorant-te, consumint-te però aferrant-te a la vida, aquesta Vida que tan estimaves. I no va poder ser. És tan injust afrontar una guerra que ja tens vençuda per anticipat.

A dies em pregunto ara com reaccionaria jo. I és aleshores quan entenc el teu dolor. Quan comprenc el teu malhumor. I me n’adono com en som de vegades d’egoistes els fills. M’envaeix la culpa, i el més terrible de la culpa és quan no la pots reconstituir. Desitjaria poder tornar enrere i agafar-te de nou la mà i no enfadar-me si me l’apartes. Desitjaria poder tornar enrere però no sé com ajudar-te més del que vaig fer.

Vas marxar un dia de neu i fred. Plovia. I no era pluja, que eren llàgrimes. Les mateixes que em cauen ara mentre escric aquestes paraules. Quant dolor en la teva pèrdua, quanta desolació en una única veritat: vas partir sense mi. Em vas pensar? Em desitjaves allà sostenint la teva mà?

Temo que no vaig ser a l’alçada de tanta dignitat. Els teus darrers sis mesos van ser una última i absoluta lliçó de vida per mi.

I malgrat el dolor punyent de la culpa, sé molt bé que tu estaves orgullós i complaent amb nosaltres. Pensaves que et donàvem massa i t’entristia robar-nos la normalitat de la nostra vida. Però com pretenies que no et prioritzessim?

Recordo un dia que et vaig acompanyar a rebre una transfussió de sang. El trajecte en ambulància va ser horrorós. Cada sotrac et sacsejava els teus óssos malalts i la teva cara no podia amagar tant patiment. L’espera també es va fer llarga. Vas adormir-te una estona i les enfermeres et cuidaven. Però la calma va acabar quan la bossa d’orina se’t va vessar. Vaig haver de sortir a comprar-te roba nova. Em recordo perduda a Terrassa, angoixada sabent com et senties però amb la tímida satisfacció del qui se sap cuidador. Vaig tornar, et vaig ajudar a canviar i al cap d’unes hores -la transfussió va durar com 6h!- es va repetir la operació. «Em vull morir», em vas confessar tu musitant les paraules amb temor d’expressar-les pel meu encaix, però amb absoluta certesa del que senties.

Desitjaria saber que et vas sentir ben acompanyat. Que mai vas dubtar del nostre amor. Desitjaria haver pogut parlar de tantes coses amb tu. Encara ara, quan no me n’adono, miro el mòbil per mirar si m’has trucat. O trec el mòbil de la butxaca amb intenció de trucar-te.

La mort és àgria quan han quedat tantes coses per dir i per fer…

A voltes em regiro i tanco els ulls però no m’adormo. A voltes allargo el moment d’anar a dormir perquè no em vull retrobar amb mi mateixa.

A voltes, i això passa, no em caic bé ni a mi mateixa.

I, quan això passa, com dolen les absències. Totes.

A voltes també us passarà a vosaltres. Tant se val quina sigui, la vida està plena de presències i d’absències. I a vegades no cal que passi gran cosa perquè el cor passi de sentir-se ple de joia a morir d’anyor. Del que sigui.

I, quan això passi, veniu a mi. Sempre hi seré. Però sobre tot tingueu clar, que la joia torna. Només ho heu de desitjar i educar la mirada.

Quim, patufet meu…

Acabo d’escriure una carta per l’Ariadna i necessito adreçar-te també a tu unes paraules. I no pensis que tu vas darrere d’ella. Que ens coneixem. Avui ha estat ella la que m’ha sacsejat amb les seves llàgrimes, però tu ets la personeta que possiblement més m’ha remogut de la meva vida.

Sempre he pensat en la sort que he tingut de que hagis arribat a la meva vida. Tens només 7 anys i has esdevingut el meu petit gran mestre. Tens un cor tant gran, amor meu. Ets bondadós, generós, humil, autèntic, tendre, sincer, divertit… Però no ho dic jo perquè sóc la teva mare. La Mercè, la teva mestra de primer, em va dir que amb el teu cor i les teves capacitats «només podrien fer coses bones amb tu». Se’m va gravar.

Ets molt inquiet, no pares ni calles un moment. Necessites expressar amb paraules i amb el cos tot el que penses i tot el que sents. I vius tan intensament, que a vegades se’t fa difícil a tu -i als que t’acompanyem també- suportar les emocions en aquest cos tan alt i prim que tens.

Fa unes setmanes que a la feina se m’ha girat molta feina i estan sent uns dies complicats. No fa gaire em vas preguntar que què em passava. «És complicat, carinyu», et vaig respondre quan em vas retreure que jo no t’explicava mai les meves coses (…!). Aleshores, en un gest que molts adults són incapaços de fer, em vas agafar de la mà i em vas conduir a l’escala on em vas instar a seure al teu costat. «Explica-m’ho de manera que jo ho pugui entendre», em vas dir.

Potser ara ho llegeixes i no et sembla gran cosa. Però, Quim, a mi em sembla brutal. Cada cop que hi penso, em sento tan orgullosa de tu. Crec que és una de les anècdotes que millor descriu la teva manera de ser. L’Eli, la teva mestra d’aquest any, em destaca sorpresa -sempre que xerrem- la teva capacitat d’aprenentatge; però, sobre tot, les ganes i l’entusiasme que hi poses. Tens anhel per la vida i curiositat per entendre el món. Amb aquesta equació crec que passi el que passi, tens les eines per ser feliç. I, com em va deixar escrit l’avi a mi: ser feliç és el més important en aquesta vida.

No perdis mai aquesta capacitat per emocionar-te amb les petites grandeses que ens regala la vida. I, sobre tot, no deixis mai de tractar a les persones amb aquesta cura i amor. T’acompanyaré tota la vida, tant si hi sóc com si no em veus… com l’estel de l’avi. T’estimo petit meu i sóc tan feliç de ser la teva mare… No ho oblidis mai. Una abraçada enorme i et seguiré escrivint i pensant i estimant d’aquí fins a la lluna, anar i tornar, anar i tornar, anar i tornar… (com tantes nits ens adormim dient-nos)…

Ariadna, amor meu, això és per tu…

Feia temps que no em sentia tan trasbalsada. Avui el Quim té febre i se n’ha anat a dormir abans que tu. Així que em tenies per tu sola i estaves tota satisfeta, arraulida al meu costat, i m’has demanat que et llegís el conte ‘Algun dia’. Aquest conte me’l va regalar la padrina, l’Alba, quan em vaig quedar embarassada del Quim. És una història preciosa en el què una mare li explica a la seva filla que quan va nèixer li va contar tots els dits i li va fer petons a cadascun d’ells -i a tu t’encanta que mentre ho dic petonegi els teus ditets-, i continua compartint diversos moments de la maternitat on la nena va creixent i es converteix ella en mare i finalment la narradora conclou que algun dia la nena tindrà els cabells blancs… «i aleshores em recordaràs» diu, mentre es veu una il.lustració on es veu la foto del dibuix inicial de la mare petonejant el seu bebé.

Jo no puc evitar emocionar-me sempre que em demaneu que us el expliqui. Intento que no es noti, però se’m fa un nus enorme al coll. Amb tot, avui, de sobte, t’has donat la volta i m’has dit bona nit. He vist de reüll com se’t transformava la cara, empassant uns sentiments que pretenies adormir. Tanmateix, t’he mirat i t’he demanat que em miréssis. «Què passa, carinyu?», t’he preguntat. I no ha calgut res més. Has trencat a plorar i m’has mirat horroritzada, conscient potser per primera vegada, que no sempre estaríem juntes. Això m’ha matat. Encara ara m’empasso jo les llàgrimes per escriure’t aquestes paraules. Ens hem abraçat i he procurat mostrar-me serena, però he plorat amb tu. Em queien les llàgrimes i no podia suportar el pensament de deixar-te, de saber que no estarem juntes per sempre, i el pitjor de tot: he vist tant dolor en els teus ulls. Un dolor amb el que hi sintonitzo i que malgrat passen els anys, recordo tan bé… Quan la meva mare va morir, vaig sentir que el meu món s’enfonsava. Era més que tristesa, era un dolor punyent que no em deixava respirar. Era el dolor que he vist als teus ulls.

I se’m barregen tantes coses. Fa un parell de setmanes el tiet Jordi em va donar una carta que havia trobat de l’avi. Era una carta que m’adreçava a mi (ell en tenia una altra) i que havia escrit el 1996, quan li van diagnosticar el primer càncer -només un any abans que morís la meva mare-. I penso en ell i en el dolor d’acomiadar-se de mi. I em ressonen les seves paraules que deien que l’únic que li preocupava era la meva tristesa. També em deia que ell va perdre el seu pare amb 4 anys i que, malgrat les mancances afectives que això li va comportar, va ser feliç. El més important a la vida, em va deixar escrit, és ser feliç. I això mateix et dic a tu, Ariadneta. I a tu et sobra capacitat per ser-ho.

És la primera vegada que prenc consciència real que algun dia no estaré per tu. I no sé si mai havia experimentat tant dolor. Però és que també és la primera vegada que comprenc realment el sentir del meu pare i de la meva mare quan van saber que ens havien de deixar. I tan jovenets com érem… Amb ma mare, tan sols 16 anys tenia jo. Quin dolor, quina injustícia tan gran.

Però parlem de tu. Ets preciosa, Ariadna. Per fora i, el que és realment important, per dins. Ets la filla que sempre havia somniat. Tens una rialla contagiosa que omple d’alegria aquesta casa cada dia. Ets sensible, carinyosa, divertida, enèrgica, valenta. Sé que en aquesta vida aconseguiràs tot el que desitgis.

Desconec si quan llegeixis això encara em tindràs al teu costat. Tan de bó que sí i perdona’m si no és així. Jo vull arribar a ser com la iaia Pepita o acostar-m’hi molt. Però passi el que passi, pensa que sempre estaré al teu costat. Sé del que parlo. Amb només 4 anys tens una capacitat que em deixa bocabadada per comprendre el teu entorn, per conectar amb les emocions i les persones. Això ja és teu. Crec que nosaltres t’hem posat una petita llavor i tu l’estàs fent créixer a un ritme que a vegades m’esglaia. Però creix bonica i amb ganes i tinc el convenciment que esdevindrà la flor que vulgui ser, delicada però forta, suau i encantadora. Però no deixis mai de regar-la. I, com em demanava l’avi a mi en la seva carta, llegeix-me de tant en tant. Una abraçada molt gran, filleta meva. T’estimo i sàpigues sempre que em fas tan i tan feliç…

PD. Recordo el nostre moment i vull que tu, de gran, siguis capaç de visualitzar-lo també. T’he abraçat per l’esquena, acoplant el meu cos a la teva posició fetal, com fem tantes i tantes nits, i tu agafes el meu braç i el subjectes fort amb els teus bracets per evitar que jo m’escapi, i la meva mà acarona la teva cara i sembla que ens fusionem en una… i tu et relaxes així i t’adorms de seguida… I jo no podia deixar d’acariciar els teus cabells amb l’altre mà i fer-te petons al cap, desitjant que aquest moment fos etern com etern és l’amor que et tinc i que desitjo que t’ompli tota la vida…

Plou sobre mullat. Com si no n’hi hagués prou amb aquesta pluja que reparteix gotes de tristesa arreu; la vida ha tornat a fer un gir d’aquells incomprensibles. Portava dies remoguda amb l’absència del meu pare, sobrevisquent a un profund anyor que se’m clavava al pit… i aquesta tarda m’arriba la notícia que la meva estimada amiga Silvia, amb qui sempre hem plorat les nostres vides paral.leles, acaba de perdre el pare de manera sobtada.

El shock ha durat uns instants. Les llàgrimes encara em regalimen galtes avall. He caminat els escassos metres que separen les nostres cases amb un ai al cor. Mai oblidaré l’abraçada en la què ens hem fos. Si abans ja li havia dit en broma que era com la meva germana gran, aquest nou cop ens ha unit definitivament.

Però no trobo les paraules per acompanyar-la. El dolor és seu; però el meu renaixia i oprimia també el meu cor. I he marxat abans del que volia. Estava ben acompanyada. No sempre l’empatia, acabo d’aprendre, és la millor de les companyies.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de dir-li que el seu pare va gaudir la vida fins al final. Que ella, protagonista del seu cor, va omplir de felicitat cada un dels seus dies. Que sempre recordaré com la mirava, desprenent orgull de pare i rebent la tendresa i serenor amb la que ella acarona la vida.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de dir-li que la tristesa passa. Recordar-li que el dol són un cúmul d’onades de nostàlgia, ràbia i tristor que van i vénen, van i vénen… però que sempre acabem guanyant.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de plorar juntes remugant que la vida és una merda. Però ella, com jo, té dos criatures petites i, com jo, sap que la vida també és meravellosa. I per això ens fa tan mal quan ens arranquen un dels nostres eixos, una de les persones que ens han fet estimar el que som i el que serem.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de convèncer-la que les arrels que ens han près ens han fet tan fortes i sòlides que soles -i juntes encara més- serem capaces de continuar avançant per la vida, per una drecera o pel camí del mig, caminant pausadament o corrent, i que gaudirem amb plenitud i intensitat cada un dels dies que ens queden.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de mentir i dir-li que la pluja no li transportarà el dolor de la pèrdua. Que la injustícia d’afrontar el món sense mare ni pare no et canvia ni activa el vertígen d’estar sol al món.

Però no puc posar-hi paraules. Ella haurà de trobar les seves. Només puc plorar amb ella i desitjar que les rialles dels seus petits li facin assaborir la olor a terra mullada. Que deixi omplir el seu cor dels preciosos records que va crear amb el seu pare i que ni l’aigua, ni el temps, seran capaços d’esborrar.

Silvia, sempre he pensat que ets una persona especial i sóc feliç de tenir un lloc a la teva vida. Arriben temps difícils i, quan em necessitis, només cal que creuis els escassos metros que ens separen per trobar una germana que encara que no és de sang, t’acompanyarà tota la vida. La vida que ens queda. T’estimo, bonica. Saps com sento que, un cop més, les nostres vides s’hagin creuat al mateix punt.

Ahir me’n vaig adonar que havia perdut el meu bitlleter. Mai havia perdut res ni m’havien robat i, ironies de la vida, al sortir de fer el duplicat per la targeta del mòbil que m’havien robat a Costa Rica, perdo la cartera.

Ahir vaig rebre una d’aquelles trucades que et regiren tota. Una d’aquelles trucades que mai voldries rebre. I sant tornem-hi. Agafa el cotxe i condueix plorant, desitjant almenys arribar a temps. A temps per acomiadar-me de la iaia Pepita, la meva idolatrada iaia Pepita.

I hi vaig arribar. Voldria esborrar la seva imatge estirada al llit, completament consumida esperant la mort. Ella que mai ha estat d’esperar! Però em va mirar i em va veure i em va reconèixer. I aleshores va fer aquella expressió tan seva, se li va i.luminar el rostre i em va somriure com va poder. Va seguir mirant i va trobar-se amb el Jordi. I va fer el mateix. Eren les sis de la tarda. I, per uns instants, era la de sempre. Ella, la meva iaia. La iaia Pepita.

Em va fer acostar i em va demanar que li posés unes gotes a l’ull. Em va agafar la mà, com sempre feia, i de sobte me’n vaig adonar que ens estava fent fora. «Marxeu», deia. I tossuda, assenyalava amb el dit cap a la porta, com si pensés que no l’enteníem. «Demà serà un altre dia», repetia.

A mi quasi em van agafar ganes de riure i tot. Geni i figura fins a la sepultura. A les portes de la mort, la meva iaia Pepita seguia sent fidel a sí mateixa. «Deixa’m quedar-me una estoneta, que no et molestaré. Tu descansa», vaig bromejar fent-li unes carícies.

Prou que ho sé el que li passava. Ella sabia que moria. Podria dir, de fet, que s’estava entregant a la mort. I comprenc molt bé que la nostra presència la destorbava. Nosaltres l’aterràvem allà, no la deixàvem marxar.

Inevitable pensar en el papà. Sempre m’han dit que davant meu no hagués mort mai. Qui ho sap. L’únic que sé és que jo desitjava ser-hi. Tanmateix, després d’una estona escoltant la respiració de la mort -que ja conec-, vaig decidir respectar la seva voluntat. Vaig besar el seu front, conscient que era la última vegada, i vaig marxar amb el Marcos de la seva habitació. El tiet Emili i el Jordi la van acompanyar. Quan va empitjorar, l’Emili va fer que el Jordi també marxés. Tres hores més tard, a les 21h, ens deixava per sempre.

Molt abans que la meva mare morís, la iaia ja era una segona mare per mi. Tota la vida he sentit devoció per aquesta dona menuda però enèrgica. Plena de vida, passional, riallera i extrovertida. Elegant, sàbia i confident. Valenta, lluitadora, realista i somniadora. Una de les dones imprescindibles de la meva vida.

Quan estava embarassada de l’Ariadna desitjava que s’assemblés a la iaia Pepita. I vaja si s’hi assembla. Diuen que té el meu caràcter, i el té, però m’agrada pensar que també té la gràcia i el carisma de la iaia Pepita.

I ara torno a tenir el cor trist, una punçada em fa patent l’anyor que sento. Tot i que realment, l’he anat perdent a poc a poc. Recordo quan als 97 anys va entrar a la residència. Em va costar mesos acostumar-me a no rebre les seves trucades nocturnes, però sobre tot a no poder fer-les jo. Trucar-la només per escoltar la seva veu, aquella veu que tants contes havia inventat només per mi, aquella veu que pronunciava el meu nom de la manera més dolça i que sense dir res m’ho deia tot…

Ens ha deixat per sempre, però el nostre cor estarà sempre ple de tot el que ens va ensenyar. Sento no haver pogut gaudir-la més. Sento no haver escrit les seves memòries com a les dues ens hauria encantat. I sento que no pugui viure per sempre. Però sóc feliç d’haver-la tingut a la meva vida i d’haver estat la seva còmplice tantes i tantes vegades. I sóc feliç de recordar la seva rialla, les seves expressions, els seus consells…

Desitjo que per fi la mama i la iaia Pepita s’hagin retrobat. I desitjo que, algun dia -d’aquí 70 anys m’aniria bé- aquestes tres generacions de dones que érem i que tan tan tan ens vam estimar… ens tornem a trobar. Ara em necessiten i em necessito aquí, que em toca a mi la tasca de fer créixer dues generacions més a les que estimar i cuidar com han fet amb mi.

La vida és amor i seré sempre teva, iaia Pepita. T’ho deia sempre i t’ho repetiré cada dia. T’estimo.

Anys que per les nits la meva mare m’ha tingut en exclusiva i ara, en un any d’immenses pèrdues, a vegades ja no sé amb qui parlar. Igual que les llàgrimes es barregen i ja no sé a qui ploro, també les paraules es confonen a vegades i no sé a qui les adreço. Ric pensant que acumulo ja massa mort a l’esquena i sé que la iaia Pepita riuria amb mi. Ai senyor… la vida, que deia ella sempre… La Vida.