Autor: Alexandra

Torno de passejar sense tu. Avui, a la nostra hora, t’he pensat -com sempre- i he recuperat la nostra rutina. L’Ariadna m’hi ha acompanyat. Un petit homenatge a les estones que compartíem cada dia. Una qüotidianitat que anyoro. Com a tu, la meva dolça.

“Mama, tu sabies que la Nea no tornaria oi? Per això em vas fer fer-li un petó”. No, no ho sabia. Però m’ho temia. Quan dilluns passat ens vam aixecar per anar a dormir i vaig descobrir el teu sagnat, se’m va caure l’ànima al terra. En els darrers dies, amb el tractament de cortisona, se’t veia més activa i amb gana. Però era només maquillatge. Per dins, la maleïda malaltia continuava avançant.

Ho vas aconseguir perquè no sabies que era impossible. Feia dies que ho pensava. Els veterinaris se sorprenien cada cop que et veien. T’havien pronosticat mesos de vida, però vas superar l’any sense perdre el somriure. Els animals sou un exemple de com acceptar la vida, la vellesa i la mort. Tu vas anar assumint les teves limitacions, a vegades penso que amb menys recança que nosaltres. El dol va comencem quan vam comprendre que no podies tornar a Bellver, les escales eren una petita tortura per tu.

I ara són altres minúcies del dia a dia les que esdevenen petites tortures per mi. Pujar les escales per anar a dormir sense acaronar-te abans. Marxar de casa sense donar-te la xuxe. Treballar, alçar la vista i empassar-me l’absència. Despertar-me i no sentir la cua colpejant el terra d’alegria de veure’m. Arribar i que no em rebis. Gaudir del silenci del jardí sense la teva companyia. Encongir-se’m el cor cada cop que haig de llançar unes sobres que et deleitarien. Fer més arrós per tu i no poder donar-te’l. Tenir-te al meu costat, estigui trista o contenta. Passejar amb tu i el Quim, sent còmplice silenciosa de les nostres confidències. Fer una foto i que hi vulguis sortir. Parlar-te. Viure’t.

Però ara sé que em toca atravessar aquest dol. Desacostumar-me de totes les coses bones que m’has regalat. Agraïr que has estat la millor companya de viatge en aquesta dècada tan especial. Saber que no et podiem demanar res més. Anhelar haver estat la teva millor família. I recordar-te perquè segueixis viva en la nostra història.

Gràcies per tant 💛✨

Ahir vaig fer campana de l’institut i demà ja en faig quaranta.

Com cada matí, pràcticament com una obsessió, m’observo l’arruga que se m’ha instal·lat al front i em lamento de l’evident protagonisme que pren dia rere dia. Em retrec no haver fet cas a la meva mare quan de petita jo accentuava les meves rabietes arrufant les celles i ella ja m’advertia que em quedaria la línia ben marcada. De petits ens creiem immortals i el temps es dibuixa com una línia recta fins a un horitzó inabastable. Aquesta línia, però, amb els anys s’apropa amenaçadorament. Com la línia del meu front, que a cada hora que passa conquista més espai que en Colon a les Amèriques a bord del Perseverance.

Ahir em vaig preparar una xuleta pels exàmens de final de carrera i demà ja en faig quaranta. I sabeu, els qui hem perdut algun progenitor prematurament, patim una espècie de trauma que ens impossibilita el visualitzar-nos a nosaltres mateixos amb més edat que la que tenien els nostres pares al morir. En el meu cas em queden, doncs, sis anys de vida. Comprenc que és un termini de temps tan curt, que em turmenten cada un dels somnis que encara no he complert. Me n’adono, d’altra banda, que el guió de la meva vida acaba aquí. Mai he sabut escriure escenes més enllà.

Ahir vaig triomfar a la festa major de Cardedeu, però demà ja en faig quaranta. Tinc la vida que la nena que vaig ser havia dissenyat per mi. Confesso, no obstant, que la dona que ara s’alça en mi em sacseja i em replanteja noves vides que potser mai viuré. I la duresa del pensament no rau en la tristor de no disposar de la conjuntura, sinó de no comptar amb el temps per fer-ho. Seleccionar, escollir. Em capfica no saber diferenciar quina carta vull jugar, m’enderia perdre oportunitats que ni tan sols puc assegurar que ho siguin. Comprenc ara l’expressió d’estar en una edat indefinida. Ho és perquè potser m’he fet gran, però que jove em sento. M’obsessiona ser i m’obsessiona no ser. M’obsessiona perdre i m’obsessiona guanyar, que sovint són – al final- les dues cares d’una mateixa moneda.

Ahir vaig independitzar-me, però demà ja en faig quaranta. Repasso mentalment èxits i fracassos. Idealitzo les aventures que no vaig comprendre que ho eren i em reconcilio amb els disbarats que, finalment, potser no ho van ser tant. A aquestes alçades, se’m fa un absurd no apreciar cadascuna de les passes que m’han portat fins a on sóc. L’anomalia és la incertesa d’ignorar si aquest és el lloc que em correspon. La disjuntiva entre assumir el pes dels anys viscuts i la lleugeresa de tot el que encara està per esdevenir. El dilema d’acceptar les decisions preses o el repte d’adherir-me a il·lusions pendents d’estrenar. Sí, m’ofusca la dualitat que em genera gaudir la vida complaent que he construït amb el temor d’equivocar-me per no emprendre nous camins. Donar continuïtat a la meva rutina dolça i feixuga o sotmetre’m a la temptació de crear un nou univers de descarades i valentes circumstàncies.

Ahir mirava un nadó i demà en compleix deu. Observo el seu somriure tan tendre com trapella i m’esgarrifa pensar que en trenta anys serà ell qui es contempli a l’espill i s’obsessioni per entendre com les seves suaus línies d’expressió s’han tornat dures com el pas dels anys. Bufo les espelmes amb un únic desig: ser-hi quan això succeeixi i disposar de les respostes que ara em manquen.

Negar la imminència d’un drama és d’ingenus o covards. Jo deuria tenir una mica d’ambdues coses als setze anys. Encara avui, a vegades, no comprenc com vaig ser tan cega. És cert que ella va interpretar el paper de la seva vida. És cert que més d’un cop vaig indagar sobre els seus marejos i cansament extrem. Però també és cert que ja em va anar bé no qüestionar-me el seu innovador look amb el cabell ben curt.

I així, entre evidències i simulacres, el gener de 1996 em va sacsejar la vida amb tota la seva intensitat. La recordo amb la pell fina, una paraula dolça als llavis i tota la dignitat del món.
Perdre la mare no és un drama ni una putada. És una tragèdia. Una tragèdia que avui m’han demanat que expliqui i que no vull fer. No trobo les paraules adients per transmetre un dolor universal que no em permet ser original en les formes, però que alhora és tant íntim, tan meu.
Desolació, enyorança, ràbia, injustícia, soledat, angoixa, tristesa, melangia. He viscut en carn pròpia el sentit intrínsec de cada mot. He mirat enrere, he mastegat el present i he dissenyat el futur. Amb ella, sense ella. Escenaris que mai vam viure, quotidianitats perdudes. Com en un malson, tanco els ulls i revisc el vertigen. Tot és fosc. Els pensaments em maregen. Hi ha un silenci que batega. Em crema l’ànima. Sanglotejo. L’absència ho ocupa tot. Estic furiosa. La veig, viva, entre multituds. Tinc el cor ple de boira. Una única veritat m’apunyala. Defalleixo. Jo, minúscula, complanyo els braços que no tinc.

Observo dues dones. Guarden una semblança familiar. De fet, si en mires una pots intuir com serà l’altra en vint anys. Fan safareig de les banalitats del dia, s’agafen del braç, es reconeixen en la mirada i sanen totes les penes. I jo envejo, ho confesso, cada una de les mares i filles que veig passar. A vegades, quan perdem algú, el que més trobem a faltar són les minúcies que hi hem compartit. Això ho he après perquè després d’aquest prematur i cruel assaig, els anys m’han fet afrontar moltes altres pèrdues. Les més colpidores, les del meu pare i la meva iaia. Dues de les meves persones preferides. Les vaig perdre fa dos anys, amb sis mesos de diferència. He mirat enrere, he mastegat el present i he dissenyat el futur. Amb ells, sense ells. Escenaris robats, quotidianitats somniades.

Però ja no puc ser l’adolescent dramàtica que escoltava la veu trencada d’en Kurt Cobain. Necessito ales. Ritmes que em convidin a dansar. Un projecte que em captivi. Un remolí de passió que m’anul.li la raó. Omplir de notes musicals el pentagrama de la meva vida. Perquè jo no en sé de fer el camí amb desgana. No n’entenc de mars sense sal. Ni d’equilibris sense corda ni de llàgrimes sense sofrença. Viure amb tanta mort a l’esquena m’ha donat llibertat. Sé gaudir de l’aquí i l’ara. Prenc consciència de la finitud del moment. Ho relativitzo tot i més. He esdevingut prou forta com per exhibir les meves vulnerabilitats. Visc nua de lligams, però repleta d’emocions. Persegueixo, com tothom, la felicitat. Però tot plegat amb menys ingenuïtat i, sobre tot, molta més valentia.

* Deures taller Catorze (Maria Climent) – Et recordo avui, mama, en el teu feliç no aniversari 💜

Sóc la filla d’un senyor que es va descuidar la pinta al cabell i se la va emportar posada des de casa fins al metro i durant tres estacions de la Línia 3. Us ho explico perquè ja he assumit que l’insuportable pes de la genètica m’ha deixat la seva empremta. Diu una famosa influencer que tots tenim una amiga que encara que hagi anat mil vegades a casa teva, sempre et pregunta el pis. Hola! També sóc aquella que no reconeix el cotxe de ningú i que, per tant, somriu com una pàmfila a tots els conductors que passen davant meu fins agafar agulletes a les galtes. Ho sé: tot estúpid té la seva penitència.

Però sóc capaç de més. I és que en termes de distraccions, no tinc límits. Sóc aquella persona que un dia anava escoltant música amb el seu discman i va voler saltar una cançó. Al posar la mà al bolso i no trobar-lo, vaig pensar que me l’havia oblidat a casa (tot i que, òbviament, la melodia seguia sonant). Suposo que per uns instants vaig creure que el somni de viure en un musical s’havia complert. El cas és que de sobte va sonar Strong Enough de la Cher i vaig patir una espècie d’alienació mental que em va empènyer a cantar, saltironejar i fins i tot voltejar una farola. La realitat em va sacsejar quan la nansa del bolso i els cables s’hi van embolicar i sabeu què va caure? Sí, el discman i la meva dignitat, que des d’aleshores continua de baixa. Fins aquí, els meus dos minuts de gloria.

Ara doneu-me un embaràs i ajunteu-me amb el meu pare. Què pot anar malament? Pregunteu-li al Marcos. Anem a dinar els tres. Estem al cotxe, el meu pare condueix i jo vaig de copilot. Mira, un lloc per aparcar. Però continuem circulant engrescats en la conversa, en la què en algun moment intento afegir al Marcos. “Oi, Marcos?”. Silenci. “OI, MARCOS?”. Silenci. Em giro una mica ofesa. Se’m posen els ulls com a plats i miro al meu pare: “On és el Marcos?”. El meu pare fa la mateixa cara que jo. Donem la volta i desfem el camí. Efectivament, dues illes enrere ens espera ell amb una cara mescla d’incredulitat i indignació. Diu que havia baixat per assenyalar al meu pare com deixar el cotxe. El que encara no m’ha confessat mai és amb quin superpoder va aconseguir fer-ho sense que nosaltres ens en adonéssim.

No em va costar el divorci perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja el tenia ben entrenat. Quan vam anar a viure junts, de nit el meu subconscient no deuria recordar que vivia en un altre lloc i dormia amb algú. Així que al mínim contacte (adormida) es va endur cops de puny, cosses i crits de ‘Qui ha apagat la llum?’ amb una veu més amenaçadora que la de la Belen Esteban exigint a l’Andreita que es mengés el pollo.

Ara fa poc, i això és veritat, un dia em vaig aixecar del sofà amb una pinta al cap que encara no sé com hi havia arribat. Sort que a Cardedeu encara no tenim metro. Sí, amics. Ser despistada es una personalitat i és la meva. I ara us volia explicar alguna cosa més, però ja no me’n recordo.

*Deures taller Catorze (Maria Climent)

Tornant a casa, passejant la Nea desde ca la Laura, m’has anunciat que t’has fet gran. “M’he fet gran, mama”, m’has dit amb un deix d’orgull, però amb una naturalitat que donava la raó a les teves paraules. “I això per què ho dius?”, he volgut saber jo. “Perquè és la veritat”, has sentenciat de nou amb rotunditat. I has continuat saltironejant pel carrer, aliena a les llums que les teves bambes anaven coreografiant al ritme dels teus passos.

Casualitat o no, aquesta nit m’has demanat que et llegís ‘Algun dia’, el conte que em va regalar l’Alba quan estava embarassada del Quim i que un dia ens va deixar a les dues plorant. “N’estàs segura? Te’n recordes de què va?”, he intentat guanyar temps jo. “Sí, és una mica trist però molt bonic”, has fet tu obrint ja la primera pàgina. Així doncs, te l’he llegit i he deixat que als sis anys deixessis volar la teva imaginació, imaginant tot el què algun dia viuràs, sentiràs i experimentaràs. M’has anat acaronant la cara, conscient de la melangia que les teves ales em provocaran algun dia.

Però Ariadna, mai deixis de volar. Ni per mi ni per ningú. Vola lliure, però tingues sempre clara la direcció. Jo només desitjo a la Vida poder veure com emprens el camí i acompanyar-te el màxim que em sigui possible.

Algun dia, però, et faltaré. Aquell dia mira el cel, com sempre fas, i observa les estrelles. Seré en el cel de mares i continuaré cuidant de tu. Desitjo poder deixar prou empremta en el teu cor com perquè m’hi portis sempre a dins. Mai et sentis sola, mai creguis que no pots continuar el camí. Tens l’alegria dins i una ànima preciosa amb ganes de devorar la vida. Fés-ho!

Algun dia comprendràs que la por més gran d’una mare és deixar els seus fills. La incertesa de no saber com estaran. Tu tens al Quim i tan de bo continuïs tenint el teu pare i totes les amigues que tant t’estimaran. Perquè ets Llum i et fas estimar. Ets una espurna de vida, un raig de llum a l’hivern, una nota musical enmig del silenci. Ets especial i no ho dic perquè sigui la teva mare. Ho dic perquè ho crec de debó. Més d’una vegada he pensat que si m’haguessin deixat dissenyar-te, no hauria sabut fer-ho tan bé.

Adoro la teva espontanietat. Ets autèntica i honesta en els teus sentiments. Divertida. Sensible. Carinyosa. Atenta. Ets Amor.

Tot això per dir-te que algun dia, ho sé, seràs molt i molt feliç.

23 anys i no hi ha ni un dia que no et pensi. Encara t’anyoro, mama. En silenci, com viuen les paraules del cor que -pel que sigui- no poden brotar.

Avui ho intentaré. Fer-les fora, donar-lis vida. Qui sap, potser si donem ales a les paraules tristes aconseguim que volin lluny nostre…

Recordo la suavitat de les teves mans. La teva galta contra la meva, una carícia capaç d’asserenar qualsevol dels meus trasbalsos interiors. Els matins mandrejant al llit juntes, rascant-nos l’esquena i xiuxiujeant la benvinguda al nou dia. Saber-te còmplice per damunt de tot i tothom. Entendre’ns amb una mirada, desitjar arribar a casa per compartir amb tu les desventures o aventures del nostre dia. Saber-me el teu eix, saber-te el meu.

Et recordo també ja adormida a l’hospital. Quieta com una nina de porcellana, fràgil com mai; però encara amb una mica de vida barallant per continuar bategant. Egoistament vaig desitjar tenir-te sempre així, perdre les teves paraules, la teva raó i les teves abraçades… però mantenir aquest cos càlid que em va donar la vida i on, encara avui, necessitaria arraulir-me per amargar-me una estona de disgustos, tristor i injustícies.

Malauradament, el teu darrer dia és una de les imatges teves que més espai ocupa a la meva memòria. Potser perquè mai ho he acabat de digerir. Va ser tot tan lent i alhora tan ràpid. No hi ha res més dolorós que acceptar la pèrdua dels qui més estimem. Més anys viscuts sense tu que amb tu. Aquest pensament cou. No hi ha res tan dolorós com acceptar que mai has conegut als amors de la meva vida. Encara que els seus ulls em parlin de tu. Encara que les seves dolces veus em preguntin per tu. Encara que els seus gestos et portin a dins.

Perquè una mare viu per sempre. Avui és un dia d’aquells que somio en visitar el cel de mares, en rebre el teu escalf i conviure amb la teva mirada, que ja no és teva però ho esdevé quan es troba amb la meva. Juntes per sempre, sempre teva. Descansa.

A punt d’acabar aquest 2020 que la gran majoria despreciem, resto estirada davant la llar de foc contemplant el foc com crema.

S’alça orgullós, intens i persistent. Penso en la calma que em transmet admirar-lo en silenci, aliena a tots els desitjos incomplerts que, fora, refreden ànimes inquietes. I penso que aquest foc representa totes les personalitats sòlides, convincents i honestes que m’envolten i que em transmeten pau i serenor.

Dos adjectius que no m’han acompanyat massa aquest any que ha estat puntal de dolor per alguns i trasbals intens per tots.

Reconec que em fan certa ràbia tots els discursos que enfatitzen el valor de les petites coses, i com aquest any ens ha permès descobrir-les. Reconec que menyspreo internament aquests aprenentatges que sé superficials per anticipat però que, alhora, desitjaria no suportar el pes de la vida a l’esquena i creure-me’ls tant que no m’avergonyís declarar-los en el meu perfil de Twitter o a Instagram i aconseguir un munt de likes. Fer bandera de les petites victòries, de les autèntiques joies que ens regala la vida i que alguns -sembla- no ho sabien.

Però jo sí ho sabia. Jo ho sabia perquè he tastat el sabor de la mort, de la malaltia, de la pèrdua. He plorat i he plorat i he plorat i he seguit endavant perquè m’he atrevit a entregar-me a tots aquests petits plaers i a totes aquestes persones que em fan la vida més bonica, més real, més sentida.

I sí, penso que la vida té un big three que és la base de la felicitat: salut, amor i un mínim de diners. Tinc clar que no hi ha equilibri que balancegi una vida alegre sense que aquests tres factors juguin en sintonia. He trobat a faltar un d’aquests factors massa sovint. El que potser no sabia és que aquest big three potser esdevé curt en sí mateix. Genera felicitat teòrica, fàcil. Un idili amb la vida, un saber que tot rutlla, que tot està bé. És la base. Tanmateix, la vida -com la pizza!-requereix d’altres ingredients. Cadascú sabrà els seus. A mi, per exemple, m’encanta la pizza amb pernil salat, roquefort i pinya. O la vegetal amb tonyina (i roquefort, clar). I, a la vida, quins són els meus ‘must’?

Compartir una copa de vi -o les que caiguin- amb l’Alba i fer teràpia. Sortir de casa sense mascareta i els llavis pintats o no. Treballar, colze amb colze, en una mateixa sala, amb els meus companys. Passar un dia a un spa amb l’Elena i recordar per què sempre serem la Blair i la Selena. Preparar un viatge amb el Marcos. Quedar-me a la sortida de l’escola rient amb mares i pares i veient com s’embruten (i xalen) els meus fills. Fer un te amb l’Ori com a excusa de tot. Arribar a Bellver i sortir a la terrassa a respirar el paissatge. Abraçar. Anar de cerveses postcurro. Fer petons, tocar a la gent mentre hi parlo sense mesurar distàncies. Tenir l’agenda plena de trobades amb amics que no formen part de cap bombolla, però que m’alegren el cor. Parlar amb uns, xerrar amb els altres, riure amb qualsevol. Veure els somriures que es dibuixen a les cares de veïns i coneguts quan et creues i et saludes i parles de tot i de res. Anar al mar amb els nens i la Nea un diumenge qualsevol. Celebrar Nadal amb tiets i cosins. Passejar per on vull i amb qui vull. Ser i sentir-me lliure.

Aquestes petites alegries del dia a dia que m’ha robat el 2020 m’han anat ensopint el cor. M’he sentit grisa i amb ‘mood’ de dimarts massa sovint. M’he retret a mi mateixa sentir-me així quan no m’ha faltat res del que socialment es reconeix com ‘important’ (el que aquí anonemo The Big Three…).

Seria injust no reconèixer, per això, que aquest any també ha tingut una cara positiva. He pogut passar molt més temps amb els nens i el Marcos. Com a família hem entrat a una nova etapa, més madura. He llegit com feia anys que no ho feia. Malgrat la distància, he sentit molt a prop a algunes persones. Les empreses han apostat pel teletreball i això ens permetrà, a molts, conciliar millor en un futur. Professionalment també he fet noves passes i m’espera un 2021 amb moltes il.lusions.

Amb què em quedo, doncs, de tot plegat? Doncs he entès que el Big Three que tant anhelem és essencial, però que les petites qüotidianitats que ens omplen d’alegria el nostre dia a dia també ho són. Tots i cadascun dels ingredients que anhelem en el nostre dia a dia tenen una raó de ser. En diem petites coses, però si renunciar-hi ens fa tan mal… acceptem que, en realitat, són part fundamental de la nostra Vida.

Per un 2021, doncs, que ens retorni el que hem perdut amb els aprenentatges d’aquest incòmode 2020!

Una crisi es defineix com un canvi traumàtic a la vida d’una persona o bé com una situació social inestable i perillosa en termes polítics, econòmics, militars, etc.

Crec que la meva primera gran crisis em va arribar a la pubertat, quan el meu cos es preparava per ser dona però els meus pensaments encara es divertien jugant a Barbies. A l’adolescència, com a tots, una altra gran crisis em va sacsejar: la búsqueda de la meva identitat, amb l’agreujant de la pèrdua de ma mare, en un entorn de noves amistats, primers amors i descoberta de nous entorns.

La Universitat va ser una etapa divertida i la meva entrada al món laboral em va regalar grans aprenentatges, però la recordo com una època dolça. Feina, reptes, cerveses postcurro, viatges… Poques preocupacions i molts amics i aventures.

Canviar de feina en l’embaràs del Quim i la seva arribada va suposar la meva tercera crisis vital. Deixar de ser la Àlex despreocupada, la que planificava i replanificava segons el que li venia de gust a cada moment. La que feia i desfeia sense donar explicacions a ningú. La que a la feina podia fer les hores que calguessin però cap presentació tenia un gazapo o un concepte sense treballar. De sobte, aquella Alex quedava en tercer pla i tenia un nadó entre mans que, a banda de no deixar de plorar (gràcies, còlics), em recordava intensament que la persona que més necessitava al meu costat, no hi era. Ser mare em va fer anyorar terriblement a la meva mare.

Ara, amb trentatots i la maleïda pandèmia, crec que estic atravessant una nova crisis. I es que la vida, suposo, va d’això: de construir i de destruir. Quim, Ariadna: hi haurà èpoques a la vida en les què el vent us bufi a favor i creureu que teniu la força per menjar-vos el món i que ningú us pot aturar. Feu-ho! Tindreu raó: sou imparables.

Però de sobte, sense que ningú ens avisi, l’entorn canvia i ens envia petites senyals que ens alerten que el camí comença a tenir petites pedres. A vegades són només una molèstia, i a vegades, ens fan caure i ens fa tan mal -el cop, però també la vergonya- que creiem que no ens aixecarem mai més. L’alegria es torna en ràbia, la il.lusió en desídia i l’optimisme esdevé realisme negre.

Però, tornem-hi. Suposo que la vida va d’això: de construir i destruir. I per això hi ha anys que els omplireu de joia, d’amors i casaments, de naixements i adopcions. I arribaran anys de pèrdues, malalties i separacions. La vida és el ying i el yang, són les cares d’una moneda que cal acceptar.

Avui m’han preguntat què he après del Coronavirus. Penso que he reconnectat amb les petites coses. Amb l’essència de la vida. Un passeig en bici amb vosaltres, una cervesa amb el papa i mil projectes, la trucada amb una amiga, abraçades pràcticament d’amagat. La sort d’entrenar al sol del pati de casa. Gaudir a la Nea en la seva recta final.

Avui, més que mai, comprenc el sentit de la famosa frase que diu que la vida és tot allò que passa mentre tu fas plans. Sembla que les il.lusions de l’antiga normalitat passaven per grans viatges, escapades, trobades amb la colla, sopars especials en restaurants… Res de tot això és ara viable. I és ara quan desitjaríem retrobar-nos amb les rutines que tan poc apreciàvem en el passat: aquell te amb els companys de feina, el trajecte de feina cantant a lo loco la cançó que tan t’agradava, sopars amb amics que acabaven amb cerveses i rialles de més. Les quedades amb les amigues de sempre, on ens fèiem petons, abraçades i compartíem petites confidències d’aquelles que posen humor a la vida i ajuden a empènyer millor les petites trabes del dia a dia. Els caps de setmana de dos. Els entrenaments amb la tribu. Les trobades familiars.

La vida. Tots els petits plaers que no sabíem que ho eren. A quants diners renunciaria ara per recuperar una mica de la meva normalitat, aquests bocins de Vida als que poc a poc hem anat renunciant i que, tanmateix, composaven la banda sonora dels nostres dies.

Mentrestant, però, aprenguem-ne. Que de les crisis sempre se’n surt més fort. Si patim, que almenys ens en emportem un aprentatge. De la maleïda pandèmia em quedo amb la llibertat de teletreballar (però mai com una obligació), amb la millor conciliació, amb poder despertar a petons les vostres galtetes calentones. Amb els passejos en bici, amb valorar l’entorn privilegiat en el què vivim. Amb la companyia de la Nea.

Amb tantes coses que encara tenim i que no vull perdre i que em fan comprendre que tot i les renúncies parcials, som uns privilegiats. I que tot i que la tristesa ha fet niu en el meu mood en els darreres dies, en realitat em sobren les raons per somriure.

Desapareixies. Així, sense solta ni volta, en el meu somni de sobte m’informaven que durant el viatge a Rússia (🤷‍♀️) havies desaparegut. I jo, literalment, volia morir. No tinc paraules per descriure l’angoixa que m’atravessava l’ànima d’imaginar-te sol, patint. Ha estat un dolor tan real… Literalment en el somni em doblegava de dolor, queia, no podia prosseguir.

Ha estat només un somni, però ha estat tan intens que quan li he explicat al teu pare ho he fet eixugant-me les llàgrimes. I no m’ho he tret del cap en tot el dia; tampoc he estat capaç de parlar-ne més.

Pèrdues i més pèrdues. Si la meva vida fos una pel.lícula, els espectadors haurien d’anar amb kleenexs a la sala. No perquè la temàtica sigui especialment dramàtica, però sí pels girs de guió que han capgirat la meva vida literalment un parell de vegades. Amb això vull dir que de tristesa, mal em pesi, en sé bastant.

Tot i així, crec que mai havia estat tan a prop de comprendre la desolació que suposa la pèrdua d’un fill. Però no vull parlar de mort, que ja en parlo prou. Vull parlar de tu, Quim, que ets Vida.

Creixes. Ja m’arribes per les espatlles i podem compartir calçat (em sembla tan divertit!). Raones i argumentes i contraargumentes. I a vegades esdevens un petit adult atrapat en el somriure tendre d’un infant; i a vegades esdevens un infant rebel i necessitat d’afecte atrapat en l’entremeliada mirada d’un adolescent.

Creixes i creixo amb tu. No només perquè ballem al ritme de les mateixes xifres, sinó perquè amb cada una de les teves ínfimes evolucions em veig obligada a reinventar-me com a mare. A estar a l’alçada de les teves preguntes, les teves inquisicions, les teves curiositats. Vols entendre el món, a les persones, a les noies… et vols entendre a tu. Comences a intentar esbrinar quin és el teu paper en la teva pel.lícula, sense acabar d’entendre que el guió anirà -gairebé sempre- a càrrec teu.

Actua, Quim. Sigues autèntic en les teves expressions, tal com ho ets ara. No ho canvïis mai. Contagia d’il.lusió als que t’envolten amb aquests ullets que no poden contenir tanta emoció. Viu intensament. Però aprèn a frenar, també. A vegades convé relaxar-se, no viure sempre amb els sentiments a flor de pell. I creu-me, amor meu, que també sé del què parlo. Esgota molt conviure amb tanta sensibilitat i necessites saber canalitzar-la. La teva i la dels altres, aprenent especialment a diferenciar la que vols de la que no vols. Aquelles persones que et fan sentir bé, que t’omplen; d’aquelles que sembla que et robin l’energia.

A la vida, petit, trobaràs capítols i protagonistes de tota mena. Ja ho comences a comprendre i m’omples de felicitat cada nit quan vinc a fer-te el petó de bona nit i tanques el llibre una estona perquè vols xerrar amb mi. És la nostra estona. Compartim confidències, dubtes, pors, anècdotes. Riem, ens abracem i ens fem molts petons. I, entremig, endrecem una mica pensaments i emocions.

Tan de bo mai deixis de voler compartir amb mi aquesta mirada tan neta que tens de la Vida. Però vull que sàpigues que ho facis o no, sempre estaré al teu costat per sostenir tot el dolor que t’assetgi quan creguis que no pots continuar. Per abraçar-te fort i deixar que alliberis el malestar que sigui. Perquè, com en el somni, jo només caic si et perdo a tu. I això, ho sé, no passarà mai 💛

T’estimo, petit príncep.

El silenci amenaçador de tantes veus que et criden dins i que no vols escoltar. La tristesa a la que et transporten les cançons associades al primer confinament. Nostàlgia del que mai va ser. Anyorança -punyent, sagnant- dels qui ja no hi són. Paraules que mai brotaran.

Dies complicats. A somriure i endavant.