Quaranta obsessions (i alguna més)

Ahir vaig fer campana de l’institut i demà ja en faig quaranta.

Com cada matí, pràcticament com una obsessió, m’observo l’arruga que se m’ha instal·lat al front i em lamento de l’evident protagonisme que pren dia rere dia. Em retrec no haver fet cas a la meva mare quan de petita jo accentuava les meves rabietes arrufant les celles i ella ja m’advertia que em quedaria la línia ben marcada. De petits ens creiem immortals i el temps es dibuixa com una línia recta fins a un horitzó inabastable. Aquesta línia, però, amb els anys s’apropa amenaçadorament. Com la línia del meu front, que a cada hora que passa conquista més espai que en Colon a les Amèriques a bord del Perseverance.

Ahir em vaig preparar una xuleta pels exàmens de final de carrera i demà ja en faig quaranta. I sabeu, els qui hem perdut algun progenitor prematurament, patim una espècie de trauma que ens impossibilita el visualitzar-nos a nosaltres mateixos amb més edat que la que tenien els nostres pares al morir. En el meu cas em queden, doncs, sis anys de vida. Comprenc que és un termini de temps tan curt, que em turmenten cada un dels somnis que encara no he complert. Me n’adono, d’altra banda, que el guió de la meva vida acaba aquí. Mai he sabut escriure escenes més enllà.

Ahir vaig triomfar a la festa major de Cardedeu, però demà ja en faig quaranta. Tinc la vida que la nena que vaig ser havia dissenyat per mi. Confesso, no obstant, que la dona que ara s’alça en mi em sacseja i em replanteja noves vides que potser mai viuré. I la duresa del pensament no rau en la tristor de no disposar de la conjuntura, sinó de no comptar amb el temps per fer-ho. Seleccionar, escollir. Em capfica no saber diferenciar quina carta vull jugar, m’enderia perdre oportunitats que ni tan sols puc assegurar que ho siguin. Comprenc ara l’expressió d’estar en una edat indefinida. Ho és perquè potser m’he fet gran, però que jove em sento. M’obsessiona ser i m’obsessiona no ser. M’obsessiona perdre i m’obsessiona guanyar, que sovint són – al final- les dues cares d’una mateixa moneda.

Ahir vaig independitzar-me, però demà ja en faig quaranta. Repasso mentalment èxits i fracassos. Idealitzo les aventures que no vaig comprendre que ho eren i em reconcilio amb els disbarats que, finalment, potser no ho van ser tant. A aquestes alçades, se’m fa un absurd no apreciar cadascuna de les passes que m’han portat fins a on sóc. L’anomalia és la incertesa d’ignorar si aquest és el lloc que em correspon. La disjuntiva entre assumir el pes dels anys viscuts i la lleugeresa de tot el que encara està per esdevenir. El dilema d’acceptar les decisions preses o el repte d’adherir-me a il·lusions pendents d’estrenar. Sí, m’ofusca la dualitat que em genera gaudir la vida complaent que he construït amb el temor d’equivocar-me per no emprendre nous camins. Donar continuïtat a la meva rutina dolça i feixuga o sotmetre’m a la temptació de crear un nou univers de descarades i valentes circumstàncies.

Ahir mirava un nadó i demà en compleix deu. Observo el seu somriure tan tendre com trapella i m’esgarrifa pensar que en trenta anys serà ell qui es contempli a l’espill i s’obsessioni per entendre com les seves suaus línies d’expressió s’han tornat dures com el pas dels anys. Bufo les espelmes amb un únic desig: ser-hi quan això succeeixi i disposar de les respostes que ara em manquen.