Nua

Negar la imminència d’un drama és d’ingenus o covards. Jo deuria tenir una mica d’ambdues coses als setze anys. Encara avui, a vegades, no comprenc com vaig ser tan cega. És cert que ella va interpretar el paper de la seva vida. És cert que més d’un cop vaig indagar sobre els seus marejos i cansament extrem. Però també és cert que ja em va anar bé no qüestionar-me el seu innovador look amb el cabell ben curt.

I així, entre evidències i simulacres, el gener de 1996 em va sacsejar la vida amb tota la seva intensitat. La recordo amb la pell fina, una paraula dolça als llavis i tota la dignitat del món.
Perdre la mare no és un drama ni una putada. És una tragèdia. Una tragèdia que avui m’han demanat que expliqui i que no vull fer. No trobo les paraules adients per transmetre un dolor universal que no em permet ser original en les formes, però que alhora és tant íntim, tan meu.
Desolació, enyorança, ràbia, injustícia, soledat, angoixa, tristesa, melangia. He viscut en carn pròpia el sentit intrínsec de cada mot. He mirat enrere, he mastegat el present i he dissenyat el futur. Amb ella, sense ella. Escenaris que mai vam viure, quotidianitats perdudes. Com en un malson, tanco els ulls i revisc el vertigen. Tot és fosc. Els pensaments em maregen. Hi ha un silenci que batega. Em crema l’ànima. Sanglotejo. L’absència ho ocupa tot. Estic furiosa. La veig, viva, entre multituds. Tinc el cor ple de boira. Una única veritat m’apunyala. Defalleixo. Jo, minúscula, complanyo els braços que no tinc.

Observo dues dones. Guarden una semblança familiar. De fet, si en mires una pots intuir com serà l’altra en vint anys. Fan safareig de les banalitats del dia, s’agafen del braç, es reconeixen en la mirada i sanen totes les penes. I jo envejo, ho confesso, cada una de les mares i filles que veig passar. A vegades, quan perdem algú, el que més trobem a faltar són les minúcies que hi hem compartit. Això ho he après perquè després d’aquest prematur i cruel assaig, els anys m’han fet afrontar moltes altres pèrdues. Les més colpidores, les del meu pare i la meva iaia. Dues de les meves persones preferides. Les vaig perdre fa dos anys, amb sis mesos de diferència. He mirat enrere, he mastegat el present i he dissenyat el futur. Amb ells, sense ells. Escenaris robats, quotidianitats somniades.

Però ja no puc ser l’adolescent dramàtica que escoltava la veu trencada d’en Kurt Cobain. Necessito ales. Ritmes que em convidin a dansar. Un projecte que em captivi. Un remolí de passió que m’anul.li la raó. Omplir de notes musicals el pentagrama de la meva vida. Perquè jo no en sé de fer el camí amb desgana. No n’entenc de mars sense sal. Ni d’equilibris sense corda ni de llàgrimes sense sofrença. Viure amb tanta mort a l’esquena m’ha donat llibertat. Sé gaudir de l’aquí i l’ara. Prenc consciència de la finitud del moment. Ho relativitzo tot i més. He esdevingut prou forta com per exhibir les meves vulnerabilitats. Visc nua de lligams, però repleta d’emocions. Persegueixo, com tothom, la felicitat. Però tot plegat amb menys ingenuïtat i, sobre tot, molta més valentia.

* Deures taller Catorze (Maria Climent) – Et recordo avui, mama, en el teu feliç no aniversari 💜