(L’insoportable) pes de la genètica

Sóc la filla d’un senyor que es va descuidar la pinta al cabell i se la va emportar posada des de casa fins al metro i durant tres estacions de la Línia 3. Us ho explico perquè ja he assumit que l’insuportable pes de la genètica m’ha deixat la seva empremta. Diu una famosa influencer que tots tenim una amiga que encara que hagi anat mil vegades a casa teva, sempre et pregunta el pis. Hola! També sóc aquella que no reconeix el cotxe de ningú i que, per tant, somriu com una pàmfila a tots els conductors que passen davant meu fins agafar agulletes a les galtes. Ho sé: tot estúpid té la seva penitència.

Però sóc capaç de més. I és que en termes de distraccions, no tinc límits. Sóc aquella persona que un dia anava escoltant música amb el seu discman i va voler saltar una cançó. Al posar la mà al bolso i no trobar-lo, vaig pensar que me l’havia oblidat a casa (tot i que, òbviament, la melodia seguia sonant). Suposo que per uns instants vaig creure que el somni de viure en un musical s’havia complert. El cas és que de sobte va sonar Strong Enough de la Cher i vaig patir una espècie d’alienació mental que em va empènyer a cantar, saltironejar i fins i tot voltejar una farola. La realitat em va sacsejar quan la nansa del bolso i els cables s’hi van embolicar i sabeu què va caure? Sí, el discman i la meva dignitat, que des d’aleshores continua de baixa. Fins aquí, els meus dos minuts de gloria.

Ara doneu-me un embaràs i ajunteu-me amb el meu pare. Què pot anar malament? Pregunteu-li al Marcos. Anem a dinar els tres. Estem al cotxe, el meu pare condueix i jo vaig de copilot. Mira, un lloc per aparcar. Però continuem circulant engrescats en la conversa, en la què en algun moment intento afegir al Marcos. “Oi, Marcos?”. Silenci. “OI, MARCOS?”. Silenci. Em giro una mica ofesa. Se’m posen els ulls com a plats i miro al meu pare: “On és el Marcos?”. El meu pare fa la mateixa cara que jo. Donem la volta i desfem el camí. Efectivament, dues illes enrere ens espera ell amb una cara mescla d’incredulitat i indignació. Diu que havia baixat per assenyalar al meu pare com deixar el cotxe. El que encara no m’ha confessat mai és amb quin superpoder va aconseguir fer-ho sense que nosaltres ens en adonéssim.

No em va costar el divorci perquè a aquestes alçades de la pel·lícula ja el tenia ben entrenat. Quan vam anar a viure junts, de nit el meu subconscient no deuria recordar que vivia en un altre lloc i dormia amb algú. Així que al mínim contacte (adormida) es va endur cops de puny, cosses i crits de ‘Qui ha apagat la llum?’ amb una veu més amenaçadora que la de la Belen Esteban exigint a l’Andreita que es mengés el pollo.

Ara fa poc, i això és veritat, un dia em vaig aixecar del sofà amb una pinta al cap que encara no sé com hi havia arribat. Sort que a Cardedeu encara no tenim metro. Sí, amics. Ser despistada es una personalitat i és la meva. I ara us volia explicar alguna cosa més, però ja no me’n recordo.

*Deures taller Catorze (Maria Climent)