Donar ales

23 anys i no hi ha ni un dia que no et pensi. Encara t’anyoro, mama. En silenci, com viuen les paraules del cor que -pel que sigui- no poden brotar.

Avui ho intentaré. Fer-les fora, donar-lis vida. Qui sap, potser si donem ales a les paraules tristes aconseguim que volin lluny nostre…

Recordo la suavitat de les teves mans. La teva galta contra la meva, una carícia capaç d’asserenar qualsevol dels meus trasbalsos interiors. Els matins mandrejant al llit juntes, rascant-nos l’esquena i xiuxiujeant la benvinguda al nou dia. Saber-te còmplice per damunt de tot i tothom. Entendre’ns amb una mirada, desitjar arribar a casa per compartir amb tu les desventures o aventures del nostre dia. Saber-me el teu eix, saber-te el meu.

Et recordo també ja adormida a l’hospital. Quieta com una nina de porcellana, fràgil com mai; però encara amb una mica de vida barallant per continuar bategant. Egoistament vaig desitjar tenir-te sempre així, perdre les teves paraules, la teva raó i les teves abraçades… però mantenir aquest cos càlid que em va donar la vida i on, encara avui, necessitaria arraulir-me per amargar-me una estona de disgustos, tristor i injustícies.

Malauradament, el teu darrer dia és una de les imatges teves que més espai ocupa a la meva memòria. Potser perquè mai ho he acabat de digerir. Va ser tot tan lent i alhora tan ràpid. No hi ha res més dolorós que acceptar la pèrdua dels qui més estimem. Més anys viscuts sense tu que amb tu. Aquest pensament cou. No hi ha res tan dolorós com acceptar que mai has conegut als amors de la meva vida. Encara que els seus ulls em parlin de tu. Encara que les seves dolces veus em preguntin per tu. Encara que els seus gestos et portin a dins.

Perquè una mare viu per sempre. Avui és un dia d’aquells que somio en visitar el cel de mares, en rebre el teu escalf i conviure amb la teva mirada, que ja no és teva però ho esdevé quan es troba amb la meva. Juntes per sempre, sempre teva. Descansa.