A punt d’acabar aquest 2020 que la gran majoria despreciem, resto estirada davant la llar de foc contemplant el foc com crema.
S’alça orgullós, intens i persistent. Penso en la calma que em transmet admirar-lo en silenci, aliena a tots els desitjos incomplerts que, fora, refreden ànimes inquietes. I penso que aquest foc representa totes les personalitats sòlides, convincents i honestes que m’envolten i que em transmeten pau i serenor.
Dos adjectius que no m’han acompanyat massa aquest any que ha estat puntal de dolor per alguns i trasbals intens per tots.
Reconec que em fan certa ràbia tots els discursos que enfatitzen el valor de les petites coses, i com aquest any ens ha permès descobrir-les. Reconec que menyspreo internament aquests aprenentatges que sé superficials per anticipat però que, alhora, desitjaria no suportar el pes de la vida a l’esquena i creure-me’ls tant que no m’avergonyís declarar-los en el meu perfil de Twitter o a Instagram i aconseguir un munt de likes. Fer bandera de les petites victòries, de les autèntiques joies que ens regala la vida i que alguns -sembla- no ho sabien.
Però jo sí ho sabia. Jo ho sabia perquè he tastat el sabor de la mort, de la malaltia, de la pèrdua. He plorat i he plorat i he plorat i he seguit endavant perquè m’he atrevit a entregar-me a tots aquests petits plaers i a totes aquestes persones que em fan la vida més bonica, més real, més sentida.
I sí, penso que la vida té un big three que és la base de la felicitat: salut, amor i un mínim de diners. Tinc clar que no hi ha equilibri que balancegi una vida alegre sense que aquests tres factors juguin en sintonia. He trobat a faltar un d’aquests factors massa sovint. El que potser no sabia és que aquest big three potser esdevé curt en sí mateix. Genera felicitat teòrica, fàcil. Un idili amb la vida, un saber que tot rutlla, que tot està bé. És la base. Tanmateix, la vida -com la pizza!-requereix d’altres ingredients. Cadascú sabrà els seus. A mi, per exemple, m’encanta la pizza amb pernil salat, roquefort i pinya. O la vegetal amb tonyina (i roquefort, clar). I, a la vida, quins són els meus ‘must’?
Compartir una copa de vi -o les que caiguin- amb l’Alba i fer teràpia. Sortir de casa sense mascareta i els llavis pintats o no. Treballar, colze amb colze, en una mateixa sala, amb els meus companys. Passar un dia a un spa amb l’Elena i recordar per què sempre serem la Blair i la Selena. Preparar un viatge amb el Marcos. Quedar-me a la sortida de l’escola rient amb mares i pares i veient com s’embruten (i xalen) els meus fills. Fer un te amb l’Ori com a excusa de tot. Arribar a Bellver i sortir a la terrassa a respirar el paissatge. Abraçar. Anar de cerveses postcurro. Fer petons, tocar a la gent mentre hi parlo sense mesurar distàncies. Tenir l’agenda plena de trobades amb amics que no formen part de cap bombolla, però que m’alegren el cor. Parlar amb uns, xerrar amb els altres, riure amb qualsevol. Veure els somriures que es dibuixen a les cares de veïns i coneguts quan et creues i et saludes i parles de tot i de res. Anar al mar amb els nens i la Nea un diumenge qualsevol. Celebrar Nadal amb tiets i cosins. Passejar per on vull i amb qui vull. Ser i sentir-me lliure.
Aquestes petites alegries del dia a dia que m’ha robat el 2020 m’han anat ensopint el cor. M’he sentit grisa i amb ‘mood’ de dimarts massa sovint. M’he retret a mi mateixa sentir-me així quan no m’ha faltat res del que socialment es reconeix com ‘important’ (el que aquí anonemo The Big Three…).
Seria injust no reconèixer, per això, que aquest any també ha tingut una cara positiva. He pogut passar molt més temps amb els nens i el Marcos. Com a família hem entrat a una nova etapa, més madura. He llegit com feia anys que no ho feia. Malgrat la distància, he sentit molt a prop a algunes persones. Les empreses han apostat pel teletreball i això ens permetrà, a molts, conciliar millor en un futur. Professionalment també he fet noves passes i m’espera un 2021 amb moltes il.lusions.
Amb què em quedo, doncs, de tot plegat? Doncs he entès que el Big Three que tant anhelem és essencial, però que les petites qüotidianitats que ens omplen d’alegria el nostre dia a dia també ho són. Tots i cadascun dels ingredients que anhelem en el nostre dia a dia tenen una raó de ser. En diem petites coses, però si renunciar-hi ens fa tan mal… acceptem que, en realitat, són part fundamental de la nostra Vida.
Per un 2021, doncs, que ens retorni el que hem perdut amb els aprenentatges d’aquest incòmode 2020!
Paraules per tu 