Paraules pel Quim

Desapareixies. Així, sense solta ni volta, en el meu somni de sobte m’informaven que durant el viatge a Rússia (🤷‍♀️) havies desaparegut. I jo, literalment, volia morir. No tinc paraules per descriure l’angoixa que m’atravessava l’ànima d’imaginar-te sol, patint. Ha estat un dolor tan real… Literalment en el somni em doblegava de dolor, queia, no podia prosseguir.

Ha estat només un somni, però ha estat tan intens que quan li he explicat al teu pare ho he fet eixugant-me les llàgrimes. I no m’ho he tret del cap en tot el dia; tampoc he estat capaç de parlar-ne més.

Pèrdues i més pèrdues. Si la meva vida fos una pel.lícula, els espectadors haurien d’anar amb kleenexs a la sala. No perquè la temàtica sigui especialment dramàtica, però sí pels girs de guió que han capgirat la meva vida literalment un parell de vegades. Amb això vull dir que de tristesa, mal em pesi, en sé bastant.

Tot i així, crec que mai havia estat tan a prop de comprendre la desolació que suposa la pèrdua d’un fill. Però no vull parlar de mort, que ja en parlo prou. Vull parlar de tu, Quim, que ets Vida.

Creixes. Ja m’arribes per les espatlles i podem compartir calçat (em sembla tan divertit!). Raones i argumentes i contraargumentes. I a vegades esdevens un petit adult atrapat en el somriure tendre d’un infant; i a vegades esdevens un infant rebel i necessitat d’afecte atrapat en l’entremeliada mirada d’un adolescent.

Creixes i creixo amb tu. No només perquè ballem al ritme de les mateixes xifres, sinó perquè amb cada una de les teves ínfimes evolucions em veig obligada a reinventar-me com a mare. A estar a l’alçada de les teves preguntes, les teves inquisicions, les teves curiositats. Vols entendre el món, a les persones, a les noies… et vols entendre a tu. Comences a intentar esbrinar quin és el teu paper en la teva pel.lícula, sense acabar d’entendre que el guió anirà -gairebé sempre- a càrrec teu.

Actua, Quim. Sigues autèntic en les teves expressions, tal com ho ets ara. No ho canvïis mai. Contagia d’il.lusió als que t’envolten amb aquests ullets que no poden contenir tanta emoció. Viu intensament. Però aprèn a frenar, també. A vegades convé relaxar-se, no viure sempre amb els sentiments a flor de pell. I creu-me, amor meu, que també sé del què parlo. Esgota molt conviure amb tanta sensibilitat i necessites saber canalitzar-la. La teva i la dels altres, aprenent especialment a diferenciar la que vols de la que no vols. Aquelles persones que et fan sentir bé, que t’omplen; d’aquelles que sembla que et robin l’energia.

A la vida, petit, trobaràs capítols i protagonistes de tota mena. Ja ho comences a comprendre i m’omples de felicitat cada nit quan vinc a fer-te el petó de bona nit i tanques el llibre una estona perquè vols xerrar amb mi. És la nostra estona. Compartim confidències, dubtes, pors, anècdotes. Riem, ens abracem i ens fem molts petons. I, entremig, endrecem una mica pensaments i emocions.

Tan de bo mai deixis de voler compartir amb mi aquesta mirada tan neta que tens de la Vida. Però vull que sàpigues que ho facis o no, sempre estaré al teu costat per sostenir tot el dolor que t’assetgi quan creguis que no pots continuar. Per abraçar-te fort i deixar que alliberis el malestar que sigui. Perquè, com en el somni, jo només caic si et perdo a tu. I això, ho sé, no passarà mai 💛

T’estimo, petit príncep.