Llocs feliços i mars que curen

De petita em van ensenyar que el que pica, cura. Potser per això tinc tendència a ficar-me al mar quan necessito guarir una ferida.

I aquí estic, a Cunit. Conduint al cotxe ja sentia com carregava energia, com el meu cos reaccionava a aquelles carreteres i aquells paisatges que vaig memoritzar, sense adonar-me’n, quan vivia els que no sabia que eren els millors anys de la meva vida.

Quan les inseguretats i la tristor desperten, crec que inconscientment arrepleguem les ales, aquelles que ens van tèixir els nostres pares per dotar-nos de llibertat, i acluquem els ulls i ens arrelem als nostres llocs feliços.

Tots tenim llocs feliços. Són cases, carrers o pobles que et fan sentir com a casa. Segurs, tranquils, estimats. Com quan ets nen i fas un ‘salvens’. I res pot sortir malament. Jo necessitava fer un ‘salvens’ i l’he trobat nadant entre aquestes onades que ja de petita m’embolcallaven. En aquest mar que jo diria que té una densitat de sal més alt del que és habitual, perquè aquí floto i sembla que les preocupacions també suren amb mi. Però lluny, ben lluny, que se les emporta aquest mar que m’estima i em cura.

I comparteixo amb l’Ariadna i el Quim els meus somnis infantils, on aquells espigons esdevenien dofins. I el Quim diu que per ell són com balenes i ella somriu dient que hi veu sirenes. I aquesta és també la màgia dels llocs feliços: que un pot ser, encara que sigui per uns segons, tot el que vulgui ser.

Definitivament, el mar cura. També, les ferides de l’ànima.