Fa dies que penso en escriure, però més per guardar un record d’aquests dies excepcionals que ens ha tocat viure que per la necessitat intrínsica de plasmar el que sentia. Potser és perquè, a vegades, cal temps (i alguna cosa més) per digerir i entendre els propis sentiments.
I avui, tercer dilluns de confinament, torno a despertar trista. Com el dia. Plena de núvols, pluja, ombres i records que no se’n van.
Si hagués de resumir aquests dies, diria que -en general- els he gaudit amb una calma i una plenitud que m’han sorprès. Jo, que acostumo a viure més fora que dins d’aquestes quatre parets, m’he recollit com un animal a la seva guarida, amb els meus, i he entès que em cal molt poca cosa més per ser feliç. Em sento privilegiada en molts sentits: per tenir aquesta casa, que no em cau a sobre; per viure entre el poble i el camp, tan a prop o tan lluny d’ambdos com vulgui. Per gaudir més que mai els passejos amb la Nea, escoltant música i assaborint petits instants de llibertat – una sensació tan preuada en aquests moments. Per poder veure els nens en el moment que vulgui, per poder prendre el te (i compartir calades, rialles i actualitat) amb en Marcos cada migdia.
Les estones lliures del cap de setmana se’m passen volant, em segueix faltant temps per fer tot el que m’agradaria fer. Entrenar al pati, al sol, amb una prèvia de boxeig al ritme de la meva llista de Spotify preferida. Crear gimkanes pels nens amb tots els trastos i la imaginació que sóc capaç. Jugar a bàsquet amb en Quim. I a futbol!, recordant els estius que xutava la pilota amb el Jordi tarda si i tarda també. Estirar-me amb ells a la seva colxoneta elàstica i mirar el cel, xerrant i compartint confidències i pessigolles. Jugar a guarderies amb l’Ariadna, preparant sopetes de veritat per les seves nines assajant el meu rol de iaia. Llegir. Conectar-me al WhatsApp a parlar amb els amics i a riure amb els memes del Coronavirus i el que sigui. Participar al joc de RTVE Cardedeu sobre el poble i competir amb el Marcos, acceptar la meva derrota i recordar que no, que mai he sabut perdre.
I mira que he perdut, a la vida. I potser són totes aquestes pèrdues, que tinc gravades com cicatrius a l’ànima, les que de tant en tant em reconnecten a la realitat que tenim. Al confinament. Estem tancats a casa perquè és el que toca. Sembla que hi hagi quelcom de pervers en el fet de disfrutar-ho. Hi ha famílies amb logístiques o situacions econòmiques terriblement complicades. I d’altres, atravessant moments d’angoixa perquè no poden atendre els seus malalts.
Atendre els malalts. Acompanyar-los. I, ai. És aquí, és just quan se m’atravessa aquest pensament, que noto una punxada al cor. I sé perfectament per què. Perquè recordo tots els dies que vaig acompanyar el meu pare durant sis mesos. Però recordo, sobre tot, els dies que no el vaig poder acompanyar. I anyoro poder anyorar.
I aleshores arriba diumenge tarda. I el meu subconscient em situa de nou a la rutina que m’espera. Una rutina de moltes hores de feina, en les què l’horari és pràcticament una anècdota que tots gestionem com podem. Els nens reclamen el seu temps, volen atenció. Jo passo els matins al menjador, per sentir-los més a prop . I a les tardes, pujo a dalt, per concentrar-me. I això també em transporta.
Perquè les cases, a vegades, també tenen la seva memoria. I va ser aquí, estant jo a l’estudi treballant el fatídic 28 de febrer de fa dos anys, quan vaig rebre la trucada. I ja mai més vaig poder treballar allà. Fins al punt que fa uns mesos, vaig optar per transformar l’estudi en un vestidor. Necessitava esborrar el record del que havia viscut en aquella habitació que quasi no gosava trepitjar. I ara, que no tinc estudi, em toca teletreballar més que mai! Així que li he robat la taula al Quim, que fa els deures a la cuina –l’espai que el Marcos ha escollit per convertir-la en una espècie d’escola a casa-, i a les tardes em poso a la nostra habitació, on ara reposen els llibres que no ens van cabre al menjador, i que m’acompanyen en silenci.
I aquest podria ser, en resum, el meu diari de confinament. Una rutina composada de moments dolços, però també per d’altres d’angoixa, anyorança i impotència. No em canso de repetir que si tots tinguéssim clara la data de tornada a la realitat, l’acceptació seria molt més senzilla. Les incerteses, al final, són l’aliment de les nostres pors. Som vulnerables en la mesura que no ens definim, que no ens sabem. Tanmateix, i encara que sigui paradoxal, cal ser fort per saber mostrar-se fràgil. I vull pensar que, enmig d’aquest enrenou de bromes per les xarxes, tutorials de coses per fer a casa (de veritat hi ha gent que s’aburreix tant?) i misèries compartides… tots trobarem una mica de veritat en el nostre confinament. De moment, jo busco la resposta al que els meus fills em van preguntar: i tu, després de nosaltres, els llibres i el mar… què estimes més? 😉
Doncs la primera resposta que em ve el cap seria que la vida, amors meus. Estimo la vida, que és tot això que heu dit, i per sobre de tot, el que nosaltres fem que sigui a través dels nostres actes i pensaments. Tan senzill, tan complicat…
Paraules per tu 