Crec que les persones que han patit molt, perden la capacitat de plorar. No sé explicar per què passa, però ho vaig veure amb la iaia Pepita, que sempre em deia que no li sortien les llàgrimes. I ara, ella em representa. Jo no en sé de psicologia. Però crec que de persones, sí.
I tu també en sabies. Tu, vestit sempre amb una aparença extrovertida, amic de la dialèctica i la broma. Tu, que entre rialla i rialla capturaves l’essència dels teus interlocutors. Tu, que havies estat mancat de dosis d’afecte i contacte a la infància. Que no sabies dialogar amb la pell, però m’ho deies tot amb la mirada.
Tu, que avui fa dos anys que em faltes. Tu, que em vas ensenyar tantes coses. De tu vaig aprendre que la vida no és un escenari en blanc i negre, sinó que a vegades també podem interpretar-nos en el gris. Que els protagonistes no són sempre els que més espai ocupen. Que l’amor només és fàcil a les pel.lícules. Que es pot estimar intensament algú sense dir-ho, però que és més bonic fer-ho saber. Encara que sigui amb petits gestos, entre acte i acte, quasi com quan en un rodatge canvien de presa però la claqueta conclou que «estic aquí, si vols». I canviem d’escena. Al final, la vida de quasi tots nosaltres té quatre moments claus però està farcit de petites interpretacions de les que sovint, ni percebem la bellesa que desprenen.
De tu vaig aprendre que la vida s’ha de gaudir. Que vista llarga i passa curta… però que no importa el que pensin els altres, si a tu no et fa feliç.
De tu vaig aprendre a ser jo. I ara anyoro totes les converses que ja mai tindrem. Totes les paraules que mai em diràs. Les mirades que ja no em dedicaràs. Els moments que ja no viurem plegats. De tu ho anyoro tot, principalment qui era jo quan estava amb tu.
Normalitzem anyorar el que mai tindrem ni el que mai serem. Perquè la vida, encara que feliç, estarà sempre marcada per les absències que hem tingut i les limitacions que nosaltres mateixos ens tracem dia rere dia.
I avui, que fa dos anys que em faltes, intento plorar-te per buidar aquesta tristor que m’omple… Però hi ha llàgrimes que costen d’arrancar. Deu ser que quan aprenem a silenciar el dolor, les llàgrimes que ens hem empassat se solidifiquen i es manifesten en forma de nus al coll o a l’estomac.
Així que ara, malgrat la infinita tristesa que envaeix cada cèl.lula del meu cos, no ploro. No sé per què perquè no entenc de psicologia. Però entenc de persones. I sé que tu, sense dubte, en seràs per sempre una de les meves preferides.
Paraules per tu 