Tristesa poètica

Escriu i vomita. Escriu i vomita.

Tristesa poètica. Un terme que m’acaba de sortir i que vol explicar com, a vegades, cal entrar en un estat de tristesa embriagadora per trobar-se a un mateix.

L’alegria és enemiga de la introspecció.

Sóc feliç en la mesura en què em sé afortunada. Però la felicitat no és un estat permanent. I quan necessitem mirar endins, les endorfines fan nosa.

Com un cargol que s’amaga dins la seva closca, com un nadó que s’arrauleix als braços de la seva mare. Petita. Fràgil. Vulnerable. Necessitada de contacte i alhora rebutjant-lo. Perquè qualsevol element extern pot trencar aquesta sintonia amb mi mateixa que, de tant en tant, em connecta cos i ànima.

En dies així, les nits són una mica més fosques. Però que complaent sentir, per un dia, que tu també pots ser la teva millor companyia.