La veritat de ser un mateix

«Mama jo no em veig.»

«Què vols dir?»

«No veig la vida. Jo només veig coses i no em veig a mi.»

Somric i t’acaricio la cara.

“Ja et descubriràs quan et vagis fent gran, ja ho veuràs”

M’has mirat amb els ulls grans i rodons i has callat, confiant en mi, com sempre fas. Tanmateix, sé que t’has endinsat en els teus pensaments i t’hi has perdut. Reconec aquesta mirada absent perquè sovint jo sóc tan poc terrenal com tu.

Vola la ment, jugo amb els pensaments i m’enlairo somiant qui sap què. Em busco i no sempre em trobo. A vegades, fujo i em perdo -i somric- i quan torno, la vida és una mica més dolça. Perquè ja ho tenim això els qui som una mica somiatruites: creem instants reconciliadors. Dibuixem escenaris, construim diàlegs, definim personatges. Carreguem piles mentre estem fora de cobertura i, quan tornem, paradoxalment estem (una mica) més preparats per afrontar la realitat.

Trobar-se a un mateix és un viatge que requereix anys, maduresa i dolor. Veure’s a un mateix és acceptar un mirall que no sempre ens retorna la imatge que volem. Però val la pena. No deixis mai de preguntar-te qui ets i què vols. La veritat de ser un mateix és una cursa d’obstacles i l’entorn, sovint massa estàtic al meu parer, no afavoreix la reflexió.

Ariadna, jo també confio en tu. Ets valenta i tens llum i energia de sobres per trobar el teu camí, avançar ferma i assolir tot allò que vulguis. El trajecte no serà sempre fàcil, però tens l’aventatge de veure bellesa allà on mires. I tothom sap que el fotògraf només captura la bellesa quan sap veure-la. I tu, d’això, en vas sobrada.