Un amic amb el que rius de tot el que hi ha fora i que, fa dies, intueixes que necessita temps per mirar endins. Un altre que veus com renega de tot perquè, en el fons, no sap com gestionar el seu neguit vital. Altres que estimes i que manifesten una tristor, que no saben d’on neix (i que possiblement no existeix). Una amiga que no pot amb la seva vida un dia rere l’altre. I jo mateixa, remoguda de tot i de res, a moments plena de vida i d’altres ocupada del tot per la meva enemiga melangia.
I penso que la tardor ja ho té això, que ens roba la claror de l’estiu per apropar-nos a les petites ombres de l’hivern.
I penso que el fred se’ns endinsa per alguna petita escletxa i que necessito recuperar l’escalf de l’ànima.
I penso que són coses de tardor. Paraules i emocions a les que ben aviat, també els cauran les fulles.
Només desitjo que bufi ben fort el vent i fem net tots plegats de seguida.
Paraules per tu 