Mestres de vida i veritats

«M’has de prometre que si mors i tornes a viure i tens l’oportunitat de tenir fillets, en tindràs. Així podrem tornar a estar a junts».

Quim, 7 anys i mig. El teu pare i jo ens hem mirat i jo he hagut d’apartar la vista i posar-me les ulleres de sol perquè no veiessis l’efecte de les teves paraules.

Quim, t’escolliria una i mil vegades. T’ho prometo. Avui també has dit, en un atac d’aquests d’ira i frustració que encara no gestiones del tot bé, que ets inútil… i que et veus lleig. Quim, ets preciós per dins i per fora, però ets molt més que això. Ets especial. Has escollit el camí difícil de la vida. El de l’emoció, la sensibilitat, la trascendència.

Ets petit, innocent, inmadur. Però destil•les alhora tanta profunditat, tant coneixement… Fa dos dies, coincidint amb el dia de la dona -l’aniversari de la meva mama, la teva iaia Maria Josep- l’Ariadna ens va preguntar si aquest món, tal com el coneixem, aquests arbres, aquests carrers… s’acabarien mai. A vegades em deixeu astorada. Aleshores va dir que què passaria si vosaltres morieu, i tu Quim vas explicar la teoria del renaixement que tens des que tens raó. Em vau preguntar si això era així i jo us vaig dir, rient, que a mi m’agrada pensar que sí, tot i que ningú ha tornat per explicar-m’ho; però que a mi m’agrada imaginar-me al cel retrobant-me amb els meus pares «i la iaia Pepita», vas apuntar tu, Quim. I vas afegir: «A mi m’encantaria, així podria conèixer la teva mama».

No és el primer cop que ho dius. Sé que et dol aquesta absència amb la que sempre has conviscut. També em dol a mi. És una ferida que mai ha curat del tot, però que em va fer sagnar l’ànima el dia que et vaig conèixer. Mai oblidaré com et van deixar sobre el meu pit nu, embolcallat amb alguna tovallola, i et vaig mirar els dits, sorprenent-me de la teva mà tan gran i que amb tanta necessitat buscava aferrar-se a mi… Recordo que, no sé per què, el teu pare va estar uns instants lluny de mi… i jo vaig començar a plorar desconsoladament. Em sentia tan terriblement sola. Acabava de parir i havia trencat per sempre el meu rol de filla per afrontar la maternitat. Però quanta falta em feia. Volia la meva mare, la necessitava, desitjava la seva mà, la seva guia, el seu caliu… Creuar juntes aquesta frontera ho hagués fet tot molt més senzill. N’estic segura.

Comprenc ara que d’alguna manera potser vaig tancar el dol amb aquestes llàgrimes. Infinita tristesa per la certesa de saber que mai us tindria junts. Curiós com quatre paraules tan fàcils d’escriure, poden generar un nus tan gran al cor que ni els dies ni els anys aconsegueixen desfer.

Tu mama, la meva llar. Tu Quim, el meu petit mestre de llum. Tu papa, el meu nord. Tu Ariadna, el meu somni fet realitat. Tu iaia, el meu refugi. Tots vosaltres, els meus mestres de vida. Tots hi sou i no, però tots formeu part de mi, part d’un, part de tots.

I això és la Vida i aquesta és la única veritat que qualsevol raó no em pot treure. Eterns en mi, per sempre. Mestres de Vida, mestres de veritat.