Em faltes

De Bellver estant, de nou, t’escric. Torno de passejar la Nea, de pensar-te, d’anyorar-te.

Ja fa un any. Em sembla increïble que no hi siguis. La vida continua, la primavera s’ensuma de nou i els arbres floriran i les terrasses es tornaran a omplir d’amics i famílies gaudint la vida. També nosaltres ho farem. I en tots aquests instants, que són els que vivim de debó, potser no tindrem present la teva absència.

Però miro arreu i em pregunto on ets. Les teves coses segueixen aquí. És tant intensament dolorós assumir la nostra finitud.

M’agrada recordar-te. Assaborir aquells records que van deixar petjada a la meva fràgil memòria i que em serveixen per sentir-te a prop quan et sé lluny. Però em faltes. Em faltes molt i desitjo que ho sàpigues.

Tanmateix… deixo fluir aquests pensaments i aquestes sensacions a flor de pell i em concentro en Viure. La millor herència que em vas poder deixar va ser aquesta: fer-me estimar la Vida, voler sempre descobrir nous llocs, noves aventures, viatjar, comprendre que els millors amics són família i que la vida cal riure-la. Resumint, aprendre a ser feliç amb el que sóc i tinc.

Ara em toca a mi deixar petjades… i així, la teva essència també perdurà en el més profund de tots nosaltres…