2019: fem de viure una festa

Si pugués demanar un desig a aquest any que comença seria aclucar els ulls i esborrar aquest 2018 que per fi tanquem.

Malament acaba el que malament comença. Aquest podria ben bé ser el titular del segon any més trist de la meva vida. Ja el vaig rebre amb la desolació que et dóna la consciència de saber que el temps juga en contra teu. Que estava condemnada a patir una de les grans pèrdues de la meva vida. El que no sabia és que en serien dues. L’avi i la iaia Pepita.

Mai m’ha agradat el cap d’any. Potser és el meu esperit massa transcendent que em fa sentir incòmode en una festa dissenyada a priori per passar-s’ho bé, que t’empenta a divertir-te vulguis o no.

Tanmateix, per a mi és una data assenyalada que em convida a la introspecció. Sempre he sentit que vaig a contracorrent.

Acomiadem un any, dotze mesos, un període important en la vida de qualsevol. Hi penso i no em sento preparada per donar la benvinguda a res, prefereixo mirar enrere i païr el que he viscut, digerir els aprenentages que m’ha ofert l’any, recordar -que avui he après que significa tenir dins el cor- els moments bells i reconciliar-me amb els durs.

Si això ho he sentit cada cap d’any… com em puc sentir aquest? Només desitjo que acabi aquest 2018 horrorós i comencem una nova etapa. Però dic adèu a aquest any amb tristesa perquè, malgrat he perdut a dues persones tan importants en la meva vida, també hi he conviscut i les he acompanyades. El 2019 ja no les coneixerà. I ells, tots dos, ho sabien.

És per això que a 48 hores del dia D ja em sento una mica trasbalsada i remoguda. I només tinc ganes de rebre l’any en la intimitat amb el vostre pare. La persona que millor coneix les meves ombres, la persona que més m’ha acompanyat aquest darrer any i que més ha patit els meus alts i baixos.

Em sento realment afortunada de tenir-lo al costat. Potser no m’ha acompanyat en tot moment com jo desitjava, però ho ha fet de la millora manera que ha sabut. I és el meu honest que li puc demanar.

I no només m’ha acompanyat a mi. També va acompanyar al vostre avi. M’atreviria a dir que, de fet, va ser qui millor ho va fer. Ell se sentia tan recomfortat i tan segur amb la seva presència. S’estimaven moltíssim i es tenien una gran confiança i respecte mutu. Tan és així que fins i tot el tiet Jordi, quan va morir l’avi i encara amb el seu cos calent al nostre costat, estant els tres junts plorant-lo, li va agrair al vostre pare tot el que havia fet. «Has fet moltíssim més del que et podíem demanar». Mai oblidaré les seves paraules, ni la gratitud que vaig sentir perquè les pronunciés convertint un moment de tant dolor en un instant de comunió entre els tres.

Sí, el Marcos es va comportar sempre com un fill més i, sovint, al no ser-ho, li vam deixar amb la càrrega més dura. Però ell ho feia feliç d’ajudar-lo. I no per mi. Sinó per l’avi. Perquè se l’estimava sincerament.

L’altre dia se’n va riure de mi -com fa tan sovint- i va deixar-me anar alguna expressió de les que feia el meu pare quan també se’n reia de mi (amb molt carinyu). I el vaig sentir tan proper… Vaig saber en aquell precís instant que una part del meu pare també viuria per sempre dins seu. I això encara me’l va fer estimar més.

Les relacions llargues són complicades. La nostra sempre ha estat molt passional, mai hem estat d’aquelles parelles plàcides que no alcen la veu i que es veuen perfectes a ulls de tothom. Però tenim una relació autèntica. Riem, ens enfadem, ens diem el què pensem i no donarem el braç a tòrcer només perquè l’altre estigui content. Al final, però, en qualsevol moment resorgeix la xispa que tenim i que ens uneix i que ens fa esdevenir imprescindibles l’un per l’altre.

És per això que vull brindar per ell i per un 2019 tan ple d’amor com el començo. I com canten els meus estimats ‘Els amics de les Arts’: fem de viure una festa, fem-ho abans de fer-nos grans…