Tantes coses per dir

De Bellver estant et sento tan a prop. Et recordo i t’anyoro. Miro la teva foto, el teu somriure. I em plora el cor i m’enfado amb la Vida. Però si vivim, hem de morir, em vas dir tu. El record del teu dolor, de tu patint, de tu fent-te petit, deteriorant-te, consumint-te però aferrant-te a la vida, aquesta Vida que tan estimaves. I no va poder ser. És tan injust afrontar una guerra que ja tens vençuda per anticipat.

A dies em pregunto ara com reaccionaria jo. I és aleshores quan entenc el teu dolor. Quan comprenc el teu malhumor. I me n’adono com en som de vegades d’egoistes els fills. M’envaeix la culpa, i el més terrible de la culpa és quan no la pots reconstituir. Desitjaria poder tornar enrere i agafar-te de nou la mà i no enfadar-me si me l’apartes. Desitjaria poder tornar enrere però no sé com ajudar-te més del que vaig fer.

Vas marxar un dia de neu i fred. Plovia. I no era pluja, que eren llàgrimes. Les mateixes que em cauen ara mentre escric aquestes paraules. Quant dolor en la teva pèrdua, quanta desolació en una única veritat: vas partir sense mi. Em vas pensar? Em desitjaves allà sostenint la teva mà?

Temo que no vaig ser a l’alçada de tanta dignitat. Els teus darrers sis mesos van ser una última i absoluta lliçó de vida per mi.

I malgrat el dolor punyent de la culpa, sé molt bé que tu estaves orgullós i complaent amb nosaltres. Pensaves que et donàvem massa i t’entristia robar-nos la normalitat de la nostra vida. Però com pretenies que no et prioritzessim?

Recordo un dia que et vaig acompanyar a rebre una transfussió de sang. El trajecte en ambulància va ser horrorós. Cada sotrac et sacsejava els teus óssos malalts i la teva cara no podia amagar tant patiment. L’espera també es va fer llarga. Vas adormir-te una estona i les enfermeres et cuidaven. Però la calma va acabar quan la bossa d’orina se’t va vessar. Vaig haver de sortir a comprar-te roba nova. Em recordo perduda a Terrassa, angoixada sabent com et senties però amb la tímida satisfacció del qui se sap cuidador. Vaig tornar, et vaig ajudar a canviar i al cap d’unes hores -la transfussió va durar com 6h!- es va repetir la operació. «Em vull morir», em vas confessar tu musitant les paraules amb temor d’expressar-les pel meu encaix, però amb absoluta certesa del que senties.

Desitjaria saber que et vas sentir ben acompanyat. Que mai vas dubtar del nostre amor. Desitjaria haver pogut parlar de tantes coses amb tu. Encara ara, quan no me n’adono, miro el mòbil per mirar si m’has trucat. O trec el mòbil de la butxaca amb intenció de trucar-te.

La mort és àgria quan han quedat tantes coses per dir i per fer…