Algun dia…

Ariadna, amor meu, això és per tu…

Feia temps que no em sentia tan trasbalsada. Avui el Quim té febre i se n’ha anat a dormir abans que tu. Així que em tenies per tu sola i estaves tota satisfeta, arraulida al meu costat, i m’has demanat que et llegís el conte ‘Algun dia’. Aquest conte me’l va regalar la padrina, l’Alba, quan em vaig quedar embarassada del Quim. És una història preciosa en el què una mare li explica a la seva filla que quan va nèixer li va contar tots els dits i li va fer petons a cadascun d’ells -i a tu t’encanta que mentre ho dic petonegi els teus ditets-, i continua compartint diversos moments de la maternitat on la nena va creixent i es converteix ella en mare i finalment la narradora conclou que algun dia la nena tindrà els cabells blancs… «i aleshores em recordaràs» diu, mentre es veu una il.lustració on es veu la foto del dibuix inicial de la mare petonejant el seu bebé.

Jo no puc evitar emocionar-me sempre que em demaneu que us el expliqui. Intento que no es noti, però se’m fa un nus enorme al coll. Amb tot, avui, de sobte, t’has donat la volta i m’has dit bona nit. He vist de reüll com se’t transformava la cara, empassant uns sentiments que pretenies adormir. Tanmateix, t’he mirat i t’he demanat que em miréssis. «Què passa, carinyu?», t’he preguntat. I no ha calgut res més. Has trencat a plorar i m’has mirat horroritzada, conscient potser per primera vegada, que no sempre estaríem juntes. Això m’ha matat. Encara ara m’empasso jo les llàgrimes per escriure’t aquestes paraules. Ens hem abraçat i he procurat mostrar-me serena, però he plorat amb tu. Em queien les llàgrimes i no podia suportar el pensament de deixar-te, de saber que no estarem juntes per sempre, i el pitjor de tot: he vist tant dolor en els teus ulls. Un dolor amb el que hi sintonitzo i que malgrat passen els anys, recordo tan bé… Quan la meva mare va morir, vaig sentir que el meu món s’enfonsava. Era més que tristesa, era un dolor punyent que no em deixava respirar. Era el dolor que he vist als teus ulls.

I se’m barregen tantes coses. Fa un parell de setmanes el tiet Jordi em va donar una carta que havia trobat de l’avi. Era una carta que m’adreçava a mi (ell en tenia una altra) i que havia escrit el 1996, quan li van diagnosticar el primer càncer -només un any abans que morís la meva mare-. I penso en ell i en el dolor d’acomiadar-se de mi. I em ressonen les seves paraules que deien que l’únic que li preocupava era la meva tristesa. També em deia que ell va perdre el seu pare amb 4 anys i que, malgrat les mancances afectives que això li va comportar, va ser feliç. El més important a la vida, em va deixar escrit, és ser feliç. I això mateix et dic a tu, Ariadneta. I a tu et sobra capacitat per ser-ho.

És la primera vegada que prenc consciència real que algun dia no estaré per tu. I no sé si mai havia experimentat tant dolor. Però és que també és la primera vegada que comprenc realment el sentir del meu pare i de la meva mare quan van saber que ens havien de deixar. I tan jovenets com érem… Amb ma mare, tan sols 16 anys tenia jo. Quin dolor, quina injustícia tan gran.

Però parlem de tu. Ets preciosa, Ariadna. Per fora i, el que és realment important, per dins. Ets la filla que sempre havia somniat. Tens una rialla contagiosa que omple d’alegria aquesta casa cada dia. Ets sensible, carinyosa, divertida, enèrgica, valenta. Sé que en aquesta vida aconseguiràs tot el que desitgis.

Desconec si quan llegeixis això encara em tindràs al teu costat. Tan de bó que sí i perdona’m si no és així. Jo vull arribar a ser com la iaia Pepita o acostar-m’hi molt. Però passi el que passi, pensa que sempre estaré al teu costat. Sé del que parlo. Amb només 4 anys tens una capacitat que em deixa bocabadada per comprendre el teu entorn, per conectar amb les emocions i les persones. Això ja és teu. Crec que nosaltres t’hem posat una petita llavor i tu l’estàs fent créixer a un ritme que a vegades m’esglaia. Però creix bonica i amb ganes i tinc el convenciment que esdevindrà la flor que vulgui ser, delicada però forta, suau i encantadora. Però no deixis mai de regar-la. I, com em demanava l’avi a mi en la seva carta, llegeix-me de tant en tant. Una abraçada molt gran, filleta meva. T’estimo i sàpigues sempre que em fas tan i tan feliç…

PD. Recordo el nostre moment i vull que tu, de gran, siguis capaç de visualitzar-lo també. T’he abraçat per l’esquena, acoplant el meu cos a la teva posició fetal, com fem tantes i tantes nits, i tu agafes el meu braç i el subjectes fort amb els teus bracets per evitar que jo m’escapi, i la meva mà acarona la teva cara i sembla que ens fusionem en una… i tu et relaxes així i t’adorms de seguida… I jo no podia deixar d’acariciar els teus cabells amb l’altre mà i fer-te petons al cap, desitjant que aquest moment fos etern com etern és l’amor que et tinc i que desitjo que t’ompli tota la vida…