Plouen llàgrimes

Plou sobre mullat. Com si no n’hi hagués prou amb aquesta pluja que reparteix gotes de tristesa arreu; la vida ha tornat a fer un gir d’aquells incomprensibles. Portava dies remoguda amb l’absència del meu pare, sobrevisquent a un profund anyor que se’m clavava al pit… i aquesta tarda m’arriba la notícia que la meva estimada amiga Silvia, amb qui sempre hem plorat les nostres vides paral.leles, acaba de perdre el pare de manera sobtada.

El shock ha durat uns instants. Les llàgrimes encara em regalimen galtes avall. He caminat els escassos metres que separen les nostres cases amb un ai al cor. Mai oblidaré l’abraçada en la què ens hem fos. Si abans ja li havia dit en broma que era com la meva germana gran, aquest nou cop ens ha unit definitivament.

Però no trobo les paraules per acompanyar-la. El dolor és seu; però el meu renaixia i oprimia també el meu cor. I he marxat abans del que volia. Estava ben acompanyada. No sempre l’empatia, acabo d’aprendre, és la millor de les companyies.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de dir-li que el seu pare va gaudir la vida fins al final. Que ella, protagonista del seu cor, va omplir de felicitat cada un dels seus dies. Que sempre recordaré com la mirava, desprenent orgull de pare i rebent la tendresa i serenor amb la que ella acarona la vida.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de dir-li que la tristesa passa. Recordar-li que el dol són un cúmul d’onades de nostàlgia, ràbia i tristor que van i vénen, van i vénen… però que sempre acabem guanyant.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de plorar juntes remugant que la vida és una merda. Però ella, com jo, té dos criatures petites i, com jo, sap que la vida també és meravellosa. I per això ens fa tan mal quan ens arranquen un dels nostres eixos, una de les persones que ens han fet estimar el que som i el que serem.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de convèncer-la que les arrels que ens han près ens han fet tan fortes i sòlides que soles -i juntes encara més- serem capaces de continuar avançant per la vida, per una drecera o pel camí del mig, caminant pausadament o corrent, i que gaudirem amb plenitud i intensitat cada un dels dies que ens queden.

Desitjaria posar-hi paraules, ser capaç de mentir i dir-li que la pluja no li transportarà el dolor de la pèrdua. Que la injustícia d’afrontar el món sense mare ni pare no et canvia ni activa el vertígen d’estar sol al món.

Però no puc posar-hi paraules. Ella haurà de trobar les seves. Només puc plorar amb ella i desitjar que les rialles dels seus petits li facin assaborir la olor a terra mullada. Que deixi omplir el seu cor dels preciosos records que va crear amb el seu pare i que ni l’aigua, ni el temps, seran capaços d’esborrar.

Silvia, sempre he pensat que ets una persona especial i sóc feliç de tenir un lloc a la teva vida. Arriben temps difícils i, quan em necessitis, només cal que creuis els escassos metros que ens separen per trobar una germana que encara que no és de sang, t’acompanyarà tota la vida. La vida que ens queda. T’estimo, bonica. Saps com sento que, un cop més, les nostres vides s’hagin creuat al mateix punt.