Ahir me’n vaig adonar que havia perdut el meu bitlleter. Mai havia perdut res ni m’havien robat i, ironies de la vida, al sortir de fer el duplicat per la targeta del mòbil que m’havien robat a Costa Rica, perdo la cartera.
La història d’aquesta cadena és possiblement una de les més boniques que es puguin escriure. Va arribar a la meva vida un dia després de la mort de la meva mare. Un paquet a nom d’ella de part d’un nom de dona que no vaig saber ubicar. El dau petit amb els sis números, icone de la sort i el joc, em van fascinar de seguida i me la vaig posar disposada a no treure-me-la mai més.
Van passar els anys, quatre o cinc si no recordo malament, i un dia vaig pujar a casa la Emma. Ella era la meva veïna del pis de dalt de Barcelona, uns 4 anys més gran que jo però amb la que congeniava la mar de bé. A més, era la filla de la Nuri, que era de Lleida i que havia estat nòvia del meu padrí, el tiet Jaume. Estàvem les dues allà xerrant i mai sabré per què li vaig acabar explicant la història del dau, que mai havia confiat a ningú.
Ella em va escoltar seriosa el relat i, quan vaig acabar, em va demanar glaçada que l’esperés un moment. Al minut, tornava amb la cadena i el dau a la mà i una mirada expectant. No puc descriure el que vaig sentir en aquell instant, però encara avui m’emociono. Em va explicar que se l’havia trobat la seva mare pel carrer i que durant tot aquest temps havia estat guardat en una capseta al rebedor de casa seva. Us imagineu? Tot aquest temps el meu dau de la sort, aquesta fina cadena que és avui com el vincle amb la meva mare, el nostre nou cordó umbilical, havia estat a escassos metres de mi! Aquell dia, tant la Nuri com l’Emma i jo ens vam emocionar moltíssim amb la troballa.
La sort de la meva vida havia tornat a mi. Però em feia por seguir jugant i vaig preferir no posar-me’l i saber que el tenia al meu costat, al joier, ben aprop, segur i a on el pugués acaronar i contemplar sempre que el necessités. Era com el meu secret. No n’era conscient, però ara me n’adono que mai en parlava amb ningú.
A l’acabar la sessió, doncs, vaig guardar la cadena dins el moneder del meu bitlleter per no perdre’l. Els primers dies reconec que m’oblidava de treure’l per guardar-lo de nou a casa. Ja sabeu com sóc… Però, poc a poc, em vaig acostumar a tenir-lo ben a la vora i a veure’l cada dia, a pensar que tenia l’opció de posar-me’l en el moment que el necessités. I vaig decidir no treure’l.
Quina decisió més estúpida, oi? Segurament. Ahir m’ho vaig retreure desenes de vegades. Fins que al llit, donant mil voltes pel culpa del jet lag, i pensant en la meva mare, la meva iaia, el meu pare… De sobte se’m va acudir que no podia haver perdut la sort de la meva vida. Que igual que va tornar a mi un cop; aquest cop passaria el mateix.
I així li estava explicant avui a l’Uri quan, al minut, m’entra al mòbil una trucada d’un número desconegut. El cor m’ha fet un salt. Ho sabia, però em feia por creure-m’ho. Una veu d’home preguntava per mi. M’ha dit que tenien la meva cartera i quasi ploro d’emoció. No he preguntat pel penjoll i el Jordi, el meu jefe, i l’Uri m’han empès a deixar la feina i anar-ho a buscar inmediatament. Gràcies. És bonic treballar amb persones. Conduïa feliç cantant perquè sabia que sí: hi seria.
I hi era. Ara mateix el porto al coll i em sembla que no me’l treuré ni per dormir!
Vull donar les gràcies als 3 àngels que han aconseguit que la segona part d’aquesta història estigui a l’alçada de la primera part. En primer lloc, a la persona que va trobar la cartera i va decidir portar-la intacte al Mercadona, pensant que seria d’algun client. En segon lloc als treballadors del Mercadona que van veure la targeta Movistar i se’ls va acudir anar a la botiga del mateix centre comercial a demanar el noi el meu telèfon. I evidentment al noi per col.laborar i per atendre’m tan amablement el dia anterior.
Gràcies a tots ells avui veig el món una mica més bonic. Així que apreneu que la vida no deixa de ser un joc on la sort té un component fonamental, però on cadascú decideix com jugar les cartes que li toquen. I qui no ho entengui així, mai gaudirà la partida. Mentrestant vosaltres… jugueu, jugueu i no deixeu mai de jugar. Com va dir la iaia, demà serà un altre dia 😉
Paraules per tu 