Per sempre teva

Ahir vaig rebre una d’aquelles trucades que et regiren tota. Una d’aquelles trucades que mai voldries rebre. I sant tornem-hi. Agafa el cotxe i condueix plorant, desitjant almenys arribar a temps. A temps per acomiadar-me de la iaia Pepita, la meva idolatrada iaia Pepita.

I hi vaig arribar. Voldria esborrar la seva imatge estirada al llit, completament consumida esperant la mort. Ella que mai ha estat d’esperar! Però em va mirar i em va veure i em va reconèixer. I aleshores va fer aquella expressió tan seva, se li va i.luminar el rostre i em va somriure com va poder. Va seguir mirant i va trobar-se amb el Jordi. I va fer el mateix. Eren les sis de la tarda. I, per uns instants, era la de sempre. Ella, la meva iaia. La iaia Pepita.

Em va fer acostar i em va demanar que li posés unes gotes a l’ull. Em va agafar la mà, com sempre feia, i de sobte me’n vaig adonar que ens estava fent fora. «Marxeu», deia. I tossuda, assenyalava amb el dit cap a la porta, com si pensés que no l’enteníem. «Demà serà un altre dia», repetia.

A mi quasi em van agafar ganes de riure i tot. Geni i figura fins a la sepultura. A les portes de la mort, la meva iaia Pepita seguia sent fidel a sí mateixa. «Deixa’m quedar-me una estoneta, que no et molestaré. Tu descansa», vaig bromejar fent-li unes carícies.

Prou que ho sé el que li passava. Ella sabia que moria. Podria dir, de fet, que s’estava entregant a la mort. I comprenc molt bé que la nostra presència la destorbava. Nosaltres l’aterràvem allà, no la deixàvem marxar.

Inevitable pensar en el papà. Sempre m’han dit que davant meu no hagués mort mai. Qui ho sap. L’únic que sé és que jo desitjava ser-hi. Tanmateix, després d’una estona escoltant la respiració de la mort -que ja conec-, vaig decidir respectar la seva voluntat. Vaig besar el seu front, conscient que era la última vegada, i vaig marxar amb el Marcos de la seva habitació. El tiet Emili i el Jordi la van acompanyar. Quan va empitjorar, l’Emili va fer que el Jordi també marxés. Tres hores més tard, a les 21h, ens deixava per sempre.

Molt abans que la meva mare morís, la iaia ja era una segona mare per mi. Tota la vida he sentit devoció per aquesta dona menuda però enèrgica. Plena de vida, passional, riallera i extrovertida. Elegant, sàbia i confident. Valenta, lluitadora, realista i somniadora. Una de les dones imprescindibles de la meva vida.

Quan estava embarassada de l’Ariadna desitjava que s’assemblés a la iaia Pepita. I vaja si s’hi assembla. Diuen que té el meu caràcter, i el té, però m’agrada pensar que també té la gràcia i el carisma de la iaia Pepita.

I ara torno a tenir el cor trist, una punçada em fa patent l’anyor que sento. Tot i que realment, l’he anat perdent a poc a poc. Recordo quan als 97 anys va entrar a la residència. Em va costar mesos acostumar-me a no rebre les seves trucades nocturnes, però sobre tot a no poder fer-les jo. Trucar-la només per escoltar la seva veu, aquella veu que tants contes havia inventat només per mi, aquella veu que pronunciava el meu nom de la manera més dolça i que sense dir res m’ho deia tot…

Ens ha deixat per sempre, però el nostre cor estarà sempre ple de tot el que ens va ensenyar. Sento no haver pogut gaudir-la més. Sento no haver escrit les seves memòries com a les dues ens hauria encantat. I sento que no pugui viure per sempre. Però sóc feliç d’haver-la tingut a la meva vida i d’haver estat la seva còmplice tantes i tantes vegades. I sóc feliç de recordar la seva rialla, les seves expressions, els seus consells…

Desitjo que per fi la mama i la iaia Pepita s’hagin retrobat. I desitjo que, algun dia -d’aquí 70 anys m’aniria bé- aquestes tres generacions de dones que érem i que tan tan tan ens vam estimar… ens tornem a trobar. Ara em necessiten i em necessito aquí, que em toca a mi la tasca de fer créixer dues generacions més a les que estimar i cuidar com han fet amb mi.

La vida és amor i seré sempre teva, iaia Pepita. T’ho deia sempre i t’ho repetiré cada dia. T’estimo.

Anys que per les nits la meva mare m’ha tingut en exclusiva i ara, en un any d’immenses pèrdues, a vegades ja no sé amb qui parlar. Igual que les llàgrimes es barregen i ja no sé a qui ploro, també les paraules es confonen a vegades i no sé a qui les adreço. Ric pensant que acumulo ja massa mort a l’esquena i sé que la iaia Pepita riuria amb mi. Ai senyor… la vida, que deia ella sempre… La Vida.