Buida de tu

Buida de tu. Així em sento. He baixat del cotxe i, instintivament, he mirat cap a dalt a la nostra terrassa. I t’he vist. T’he vist amb la teva samarreta vermella i les vermudes beige, saludant-me amb la mà i el teu somriure d’orella a orella. Feliç.

Hem enfilat camí al portal i quan hem obert la porta no podia continuar. He deixat les maletes que carregava i he dit que portava la Nea a fer un pipi abans de pujar. Necessitava aire. De sobte la teva absència era més palpable que mai i no volia enfrontar-m’hi.

Dins la casa tot em molestava. Només volia silenci. Silenci per escoltar la meva veu, per entendre què sento i per què. Silenci per reviure escenes, per sentir les teves rialles, per gaudir del teu record. És tot el que em queda.

Obro armaris i arreu veig les teves coses. Sobre el llit de l’estudi hi ha uns pantalons teus plegats amb una samarreta. T’esperen. T’esperen igual que t’esperen els teus prismàtics o la samarreta del Barça que deuries comprar amb un diari esportiu i que encara no havies estrenat.

I de sobte ho he entès: aquí dins t’espera la teva vida. Aquí dins hi ha el teu passat, però també el teu futur. Els plans irrealitzats, les teves rutines que han quedat pausades, nosaltres mateixos buits de tu…

Aquí descansen les teves cendres i d’alguna manera intueixo que la teva ànima també ha quedat aquí congelada. I et veig somrient i somric, trista, pensant que per fi Bellver m’ha tornat el teu veritable record. És la primera vegada que aconsegueixo recordar-te sense la malaltia, tal com eres. I aquest pensament m’entristeix el cor perquè constato fins a quin punt la malaltia et va transformar, et va deteriorar. I com vas lluitar. T’admiro tant…

Buida de tu, però sempre plena de tu, et penso en el nostre Bellver…