El que et desitjo…

Avui tinc ganes de parlar de tu. De com arrugues el nas quan rius amb la teva barreja de timidesa i picardia, de com comences a construir el teu propi ‘tu’ i també de com t’aferres al teu ‘jo’ petit. Perquè encara ets petit. Només tens 7 anys… però alhora: ja tens 7 anys!!

Mai hagués imaginat que m’agradaria tant tenir un fill de 7 anys! (Si això em fa gran..!). Però no ho puc evitar: m’encantes. M’encanta el nen en el què t’estàs convertint. Noble, divertit, amic de tothom, responsable, xerraire, tendre… i també tossut, trapella, ‘contestón’… i tot això també m’encanta (encara que, a vegades, em desquiciï!).

T’estàs formant com a personeta i acompanyar-te en tot aquest procés és màgic, Quim. Estàs decidit a ser tu mateix i no hi ha res que et desitgi més a la vida que això. Trobar-se un mateix, acceptar-se i estimar-se és un procés que alguns no aconsegueixen assolir mai.

I tu cada dia et reafirmes, explores límits, preguntes, comprens, t’alegres quan entens o aprens noves coses, t’inquieta afrontar a vegades noves situacions (d’altres ho desitges), però ho fas amb un somriure i amb la teva naturalitat que et fa ser tant estimat…

Desitjo que mai perdis el teu anhel per assaborir cada segon de la vida, per compartir les teves alegries, però també les teves pors. Desitjo que no temis mostrar-te vulnerable amb els qui estimes i que sàpigues trobar la fortalesa per fer front als qui tems.

Desitjo que et deixis conèixer com et conec jo, que siguis valent per afrontar els reptes que la vida et posarà al davant i que trobis les persones adeqüades perquè t’hi acompanyin. Nosaltres sempre hi serem.

Desitjo que trobis allò que et faci feliç a la vida i no ho deixis mai. Desitjo que no tinguis mai recança a estimar, ni tampoc a deixar de fer-ho. Però el que més desitjo és poder veure-ho i viure-ho amb tu. Quan em vulguis més a prop i, si ho necessites, a més distància. Però que mai mai es trenqui aquest vincle que la nostra primera mirada va teixir entre nosaltres.

Avui m’has dit quelcom que ja sabies perquè tu ja havies nascut i mort en un altre moment. T’he preguntat si en aquesta altra vida també ens havíem trobat i m’has contestat que sí, que també era la teva mama perquè quan em vas veure per primer cop et vaig sonar. Jo tornaria a néixer una i altra vegada només per viure sempre al vostre costat, us he dit a tu i a l’Ariadna. Tu has dibuixat el teu somriure de felicitat i m’has dit que tan de bo en la nostra propera vida la meva mare no hagi mort i la pugueu conèixer. Ets tan gran, Quim. No perdis mai aquesta sensibilitat. Fins que l’he vist en tu dubtava de si era un do o una maldició… però tu fas que tot esdevingui bondat i que mirar la vida amb els teus ulls ompli el meu cor de calma…