Dies dolents

En tindreu molts. Hi ha vegades que ja quan et lleves saps que avui no serà allò que diem un bon dia. Pot ser una lleugera sensació que no encertes a descriure, un petit malestar energètic que t’incomoda l’ànima o un simple run-run que actua a mode de boira espessa i et creua els pensaments.

Un petit coktail de tot plegat és com m’he sentit jo al despertar-me aquest matí. Suposo que no té res estrany atenent a que em vaig adormir plorant. Mal de cap, sensació de ressaca sense haver ingerit gota d’alcohol i incertessa momentània fins que recordes què t’ha conduït a aquell estat. És talment una borratxera emocional.

I què em passava? Que ahir a la nit vaig rebre una notícia molt i molt trista. Un company, una excel.lent persona (i no és cap tòpic) ens havia deixat. Diagnòstic i mort en poc més de tres mesos. Ara hi ets, ara no. És la vida, prou que ho sé, però no crec que mai m’hi arribi a acostumar. Afrontar la pròpia finitud -i la dels altres- és terrible.

Evidentment la notícia em va provocar un terratrèmol emocional. Sentiments que creia adormits van despertar-se i avui he marxat de la feina amb uns quants amics menys.

Coneixeu la sensació d’estar enfadats amb el món, oi? Jo quan estic així busco la confrontació. Necessito retar la meva primera línea (les persones més properes) com si posés a prova el seu amor cap a mi. Realment em poden suportar ells, si no em suporto ni jo?

Parafresejant La Vecina Rubia: #mebajodelavida. No puc controlar-me, no ho vull. Tinc una explosió de sentiments i com no tinc quatre anys i no puc explotar en rabieta… actuo de manera més sibilina. Però el resultat acostuma a ser el mateix. Al final sempre trobo qui cau al meu parany, qui se’m rebota i qui em fa plorar. Agraïda. A vegades necessito que algú activi la palanca del dolor, me l’alliberi, perquè rau tossut dins meu i no marxa.

I això, fills meus, és un mal dia. En podreu tenir d’altres. Dies en els què un amic et decepciona. O una amiga et traeix. Dies en els què no us agradarà el que us mostra el mirall. O dies perduts perquè no heu rigut, perquè no heu vist la noia o el noi que us alegra el cor. Dies que jo mateixa us espatllaré perquè pensareu que no us comprenc. Dies que el món us girarà l’esquena.

Dies, dies, dies…

Hi ha dies i hi ha pensaments que, efectivament, et giren la vida. Però també aquests dies formen part de la vostra vida i cal que hi siguin perquè us conegueu a vosaltres mateixos i perquè valoreu els dies on el cor està content o, si més no, tranquil.

I vull que sapigueu que sempre i també i sobre tot en aquests dies… em tindreu al vostre costat.