Quatre paraules

Et trobo a faltar. Quatre paraules. Són senzilles. Però no aconsegueixo dir-les, pràcticament ni pensar-les. Perquè fa només un any estaves amb mi. Em trucaves, dinàvem junts, recollies als nens un dia a l’escola, em portaves coses i me’n recordaves d’altres. Xerràvem, ens fèiem un petó i no reparàvem en la màgia del moment.

I ara no tinc a ningú a qui dir pesat, ara ningú em recorda que haig de fer la declaració de la renda, que necessitaré aquest document o aquell altre, que haig de trucar a no sé qui o que d’aquí un mes hem de fer no sé què. Com podies ser tan planificador? A mi, que m’agrada viure al minut, pràcticament improvitzar, deixar-me portar, sentir que les coses flueixen… I ara em faltes. I ara et trobo a faltar.

T’anyoro amb tristesa i t’anyoro amb ràbia. T’anyoro durant una mil.lèssima de segon i t’anyoro sempre.

Que no he paït tot el que ha passat encara. No en sóc capaç. I no et vaig dir que et trobaria a faltar. Però et vaig mirar, un dia rere l’altre, i tu ho sabies, oi? Un dia em vas dir que si no t’estimés tant, seria més fàcil. Et referies a això, oi?

I avui, per fi, et torno a plorar. Perquè ho haig de treure, però fa tant mal…

Sí, et trobo a faltar. I encara no puc llegir les teves cartes. Ni goso mirar el teu mòbil. Si algun dia a la bústia d’entrada em topo amb algun correu teu, el passo de seguida. No busco les teves fotos.

Però parlo amb els teus amics. I penso en tu. Un dia rere l’altre. I demà faré la declaració de renda i no t’ho creuries, però crec que ho tinc tot!

I tinc el més important: un bocí de tu, a dins meu, al cor. Per sempre; pau i llum. Et trobo a faltar, papa… et trobo a faltar tant… T’estimo.