No vaig arribar

No vaig arribar a temps. Ho reconec. Em condemno. Sóc culpable. No vaig arribar.

M’ho vaig repetir i repetir i repetir i escoltar-ho em feia mal però sentir-ho encara més.

No vaig arribar a temps i vas morir sense mi. Sense mi, que era part de tu. I jo em vaig trobar sense tu, i no en sabia. I no volia. I no volia que passés. I sense mi, menys.

Vaig donar cops de puny i patades, vaig plorar i vaig cridar en veu baixa. Només per mi. Però el dolor no es calmava, només creixia. Un crit ofegat que pots tapar amb un coixí fins que t’esgotes, fins que dorm. Però la veritat allí rau.

No vaig arribar a temps. No vaig arribar. I no m’ho perdono. I fingeixo que ho he acceptat, i m’intento perdonar, i puc pensar que és quelcom perdonable. Però en el fons no puc.

No hi vull pensar, no puc, no suporto recordar aquells minuts, aquell horrorós trajecte de cotxe des que em va trucar el metge fins que vaig arribar. Mitja hora agònica, demanant que m’esperessis si ús plau. Però només creuar la porta de centre i vaig veure les mirades de les noies vaig saber que no ho havies fet. Que no havies pogut. I aquesta veritat dol.

Em vas sentir pel matí quan et vaig dir que vindria ben dinat? Em vas entendre? A l’altre costat del telèfon pràcticament no et sentia. Em vaig atabalar, l’angoixa es va apoderar de mi com em passava sempre que feies un pas enrere. Vaig trucar als metges alarmada i ells, que estaven amb tu mentre jo t’havia trucat, em van tranquilitzar. I per primera vegada no vaig fer cas al meu instint, els vaig fer cas a ells.

Volia arribar ben dinat. Però no vaig arribar. Vaig dinar aviat per arribar abans, ho necessitava. Necessitave veure’t i sentir-te. Però no vaig arribar. Se’m va acudir pensar que eataries dormint la migdiada i que no et volia despertar. Vaig voler-te regalar mitja hora de migdiada i et vaig perdre per sempre.

No vaig arribar. Et vaig fallar.

No vaig arribar. Cinc minuts abans de sortir de casa em va trucar el drPascual. Alexandra, males notícies. No. No, no, no… si us plau. No…

I no vaig arribar. Vaig sortir corrent de casa, vaig arrossegar les llàgrimes tot el trajecte, tremolant, circulant a més velocitat de la permesa i sense importar-me res més que arribar per sostenir-te la mà.

Però no vaig arribar. I no m’ho perdono encara. Papa… només desitjo que tu sí m’ho puguessis perdonar.

No vaig arribar i el dia abans tampoc. Nevava i els metges m’havien dit el dia anterior que em relaxés, que semblava que t’havies estabilitzat i que encara tindries corda unes setmanes més.

I no vaig arribar. I no sé si vas tenir por, i no sé si em vas trobar a faltar, i no sé si vas patir molt i no sé si em vas perdonar.

No vaig arribar i sé molt bé que em diries que no passa res, que em tranquil.litzaries, que m’acoranaries la cara, que em miraries amorosament i m’acariciaries la mà amb un copet suau; però només em convenceries si fessis aquell somriure tan teu…

I no vaig arribar. I anyoro aquell somriure tan teu. I faig veure que no, l’enterro com aquell crit del primer dia, perquè afrontar-ho fa massa mal.

No vaig arribar però encara recordo el teu cos calent. Vaig caure de genolls als peus del teu llit, amb el Jordi, en uns minuts de comunió que no oblidaré mai a la vida. Recordo reconfortar-me amb el teu cos encara calent, amb la teva pell suau, sentint-te encara. Jo, que sóc de pell, gaudint la teva una darrera vegada. Gaudint del caliu del Jordi en un d’aquells pocs moments en els què no només es deixa sinó que ho propicia.

I no vaig arribar a temps. I no saps quan ho sento. I em pregunto si vaig fallar més vegades sense ser-ne conscient. I et demano perdó. I et dono les gràcies. I t’estimo. I t’estimo.

Però no vaig arribar. Perdona’m.