De pèrdues i amors

Seure al teu costat, mentre dorms, esperant amb tu i veient com se t’apaga la vida.

Has perdut la gana, pràcticament no tens força ni per beure. Però encara bateguen les teves ganes de viure. Ahir preguntaves al Sergi, coordinador d’infermeria, si podies fer alguna cosa per estar millor. A mi em vas dir, ple de tristor i enfadat, que volies estar bo. Van ser dels pocs moments en què se’t va despertar la vida. Tota la resta, restes endormiscat. Reservant energia per a qui sap què. Somrient a un horitzó que només veus tu.

Ahir et va dir el Sergi que tot l’equip d’infermeria t’admira. Les teves ganes de viure, la teva fortalesa, la teva voluntat per mantenir-te autònom en unes condicions que cada dia et juguen més a la contra. Jo també t’admiro.

Perdre l’autonomia és el que més mal et fa. El dolor t’incordia, t’enrabia. És la punta de l’iceberg on s’amaga la malaltia, cada cop més visible. Però el que de debó et fa mal és cada petita pèrdua d’autonomia. És una petita batalla que guanya el càncer, un gol a la teva porteria. I tu segueixes lluitant, contra una guerra que sabies perduda des del principi però a la que el teu orgull i la teva valentia t’hi han ajudat a fer front.

I ara jaus aquí, al meu costat, preocupat per si jo m’aburreixo. Conscient de les teves absències, que jo aprofito per conectar amb mi mateixa i escriure. Per alliberar l’enrenou que tinc a dins, posar-hi paraules i deixar que surtin, fer-les fora…

La vida no flueix sempre com un voldria. És una lliçó que vaig aprendre potser abans d’hora, però que em va ajudar a buscar estratègies per sintonitzar-hi. Al cap i a la fi, també jo necessito reconciliar-me amb la vida. Potser perquè, com tu, n’estic enamorada.