De dia regalo somriures. De nit, paraules tristes.
De dia valoro el que tinc. De dia miro al cel. Adoro sentir els raigs de llum escalfant la meva pell. Sóc feliç perdent el temps observant els seus somriures. Xerrant de les instrascendències i trascendències de la vida. De dia em crec forta. Em crec els mesos que et queden. De dia la vida sembla fàcil i el rumb clar. De dia sóc el capità que condueix amb fermesa i convicció el seu vaixell. Sóc una, present i futur.
De nit, anyoro el que perdré. Miro les estrelles i la por a veure’n de noves m’irromp. De nit tinc fred i guardo silenci. Em sé vulnerable. Feble, poca cosa. De nit la vida se’m gira complicada i m’endinso en els obscurs laberints de l’ànima. Sóc moltes, present i passat. A voltes, futur.
Sóc moltes però sempre sóc jo. I em capfica no arribar a temps de tot, i em capfica no saber prioritzar. Però em falten hores per tot, però prou ho sé que n’hi ha que mai les podré recuperar… I aleshores m’angoixo perquè la vida -encara que no m’ho sembli- no s’ha aturat.
I jo necessito temps. Necessito guarir-me en aquest petit parèntesis que ja he fet meu i en el què em sento segura. Però el parèntesis es tanca i corro de nou per arribar qui sap on, com si fos la de sempre. I em miro en els ulls dels altres i prou ho sé que em retornen un reflex irreal.
Perquè a ningú li agrada escoltar paraules tristes. Per això somric. Somric i corro. I, per uns instants, també jo sento que en formo part d’aquesta cursa a la que alguns anomenen vida.
Paraules per tu 