Les paraules, avui, no poden ser per ningú més que per tu. Tu, el meu sol. La meva vida. La persona que em va donar la vida.
Avui fa 21 anys que et vaig perdre. Encara quan hi penso sento una fiblada al cor, m’esdevé un punt d’irrealitat. Vaig pensar, sincerament, que no seria capaç de suportar-ho. Vaig pensar que mai superaria la teva absència.
I ara, d’alguna manera, sé que tenia raó. La mort d’un ésser tan estimat i tan proper implica la mort d’una part de nosaltres mateixos. Mai més serem en el sentit de com érem amb aquella persona. Som una multiplicitat de persones unificades en una sola. I les persones que ens acompanyen desperten només una de les nostres personalitats.
Jo mai més he estat la que vaig ser. He plorat tants cops la teva absència. La mort d’una mare és inconsolable. Encara a dia d’avui envejo les mares i filles que veig que tenen una relació tan còmplice com la que teníem tu i jo. Però, sincerament, n’hi ha poques. No és cap tòpic dir que eres la meva millor amiga.
Ser mare sense tu ha estat una altra de les coses més difícils que he fet mai. Sé tan bé que t’adorarien tant… tant com tu a ells. Ella és el regal que sempre havies desitjat per mi: un mini jo expressat a la màxima potència (ploro de riure quan et recordo ben enfadada desitjant-me una filla com jo… però també ploro d’emoció quan et recordo dient-me que era el millor que t’havia passat a la vida).
I ell és un regal que m’ha fet la vida. Un mirall en el què com més m’hi miro, més aprenc. És la dolçor en persona. Noble, generós i tendre. Divertit. Riu amb els ulls i me’l menjaria a petons. Però també es queixa molt i molt. I a vegades m’esgota. I aquí també em ressonen algunes escenes que vam protagonitzar les dues. I aleshores em relaxo i intento comprendre’l. Desitjaria saber-ho fer tan bé com ho feies tu amb mi. Un dels millors regals que em vas deixar a la vida va ser aprendre a ser mare.
No és cap broma. Vas ser una mare meravellosa. Tan de petita com d’adolescent -i ara- veia mares com parlaven o tractaven als seus fills i m’esgarrifava. No ho podia entendre. Tu eres tan bona… Sempre ens escoltaves, sempre tenies una carícia, la paraula justa. Mai ens jutjaves ni ens culpabilitzaves. A vegades ens cridaves, per descomptat. Però són records aïllats i quasi anecdòtics. Podíem xerrar de tot, compartir moments, anècdotes, sentiments. Les dues. Tu amb mi, jo amb tu. Tu i jo, no hi havia millor equip possible.
Com poder viure sense parlar mai més amb tu? Sense explicar-te que m’he enamorat, que he estudiat el que volia, que he començat a treballar, que he fet nous amics, que m’he sentit traïda per una amiga, que he conegut a algú altre i ara que sí que sí que m’he enamorat de debó, que me’n vaig de casa!, que em caso, que ara vull un gos i que estic embarassada. I que l’he perdut. Està ella amb tu? Me’n vindran més? Sempre vaig saber que sí, però la maternitat et fa patir tant. Dos més. El nen i la nena. Somni complert.
I a vegades et somnio aquí. Però en el fons sé que no hi ets i en el propi somni et ploro. Però igualment es fa tan dur despertar i ensopegar amb la teva absència…
Amb el papa no vau quedar amb bona relació. Però ha estat un pare fantàstic. Ho saps, oi? Desitjo que ho estiguis veient i em pregunto si us podreu retrobar. En el cel de mares també hi ha d’haver una mica d’espai per ell 😉
Podria escriure’t i escriure’t. De fet ets la persona a qui més he escrit en tota la meva vida. Començo sense saber què vull dir-te però broten les paraules com si et tingués davant.
Però paro. Començo a tenir un nus al coll i no m’ho puc permetre. T’estimo t’estimo i t’estimo i t’ho seguiré dient cada nit. Ets l’estrella que més brilla, queda tan amor per tu aquí dins… L’amor mai s’acaba. Això també ho he après. Creus que no pots viure sense algú i la vida t’ensenya que estàs equivocat. I això et dona fortalesa: saps que amb qui estiguis és per decisió pròpia.
I no hi haurà final si queda amor.
Bona nit, avui i sempre.
Paraules per tu 