Nua de mi

Avui ha estat un dia dur. I ara, de nou, cau la nit. Però no et puc plorar. Encara no. Quan les llàgrimes s’atreveixen a intuir-se, agafo un full en blanc i les transformo en paraules. Sóc de les que pensa que, fins i tot en el dolor, hi ha una part de bellesa.

Nego amb el cap, no miro a cap interlocutor i em poso la cuirassa. La mateixa que em vesteix de fa gairebé 4 mesos. La mateixa que em veus cada dia. La mateixa que necessito treure’m per apropar-me més a tu.

Em necessito nua. Nua per vestir-me de mi. De les paraules que callo, de les llàgrimes que m’empasso, dels riures que voldria reviure amb tu. Nua de mi, vestida de tu, plena dels dos.

T’estimo i la por que tinc és que no sé com ho faré sense tu. Però ho faré. I no ho vull. Que et vull aquí, que et vull amb mi, que et necessito escoltar: quan vull consell, quan tinc ganes de riure, quan necessito compartir un xafareig. Que et vull. Ara i aquí i sempre.

Que sé que em vols. Que t’agrada veure’m somriure, que t’agrada mirar-me. Que t’agrada pensar que m’he fet gran i que t’agrada com ho he fet.

Que em necessites. Que tens por i no vols marxar. Que ets un home de vida i la vols compartir amb mi. Amb el Jordi, amb el Marcos, amb els nens. El teu germà, els teus amics. Que te’n queda de vida en els teus somnis, en les teves ales, en les teves il.lusions..!

Que hem tingut mala sort. Però la vam tenir bona l’altre cop, que la lluita et va fer guanyar més de 20 anys de vida.

Que t’estimo. T’estimo i algun dia no només t’ho diré, sinó que ploraré perquè sàpigues que no vull que marxis.