Cau la nit i l’angoixa s’apodera de mi. La nit és l’antítesis a la vida. La nit, si seguim la llei de la nostra naturalesa, implica inactivitat. Silenci. El cos dorm i la nostra ment viatja pels racons de la nostra ànima: buscant respostes, despertant records, curant dolor.
Cau la nit i la vida se m’adorm. Cada dia més és un dia menys. Surto d’aquest parèntesis de normalitat d’aquesta rutina en la què estem tots immersos. Et mantens -ens mantenim- en la zona inhospida del signe d’interrogació.
Cau la nit i els somnis es desdibuixen. Somnio en pintar-te un somriure a la boca. Però el llapis no pinta i les mans ja dormen. Vull esborrar cicatrius però no trobo la goma. Les paraules i els sentits es distorsionen. No en sé més.
Cau la nit i sé que demà començarem de nou. Però ara només sé que la nit dol. Que tu em dols. Que la vida dorm i et -ens- vull desperts.
Paraules per tu 