Era la primavera de 2003 i jo estava preparant el meu primer gran viatge. Cuba, final de carrera. Tu me’l regalaves i, com sempre, vas voler assessorar-me en el què em caldria emportar i mimar-me amb el què jo desitjava comprar-me. Va ser així com vam acabar comprant un pareo lila i blanc -a conjunt amb el meu nou bikini- i una motxila groga que m’hauria d’acompanyar en tots els trajectes.
Qui m’hagués dit que aquesta motxila de pana groga i nances negres, lleugera i senzilla però pràctica m’hauria acompanyat sempre més d’ençà aleshores. 14 anys carregant els meus trastos, els més imprescindibles i els més superficials, els que pots estar pensant i els que mai et passarien pel cap. Per aire, mar i muntanya. Catalunya, València, Madrid, Extremadura, Canarias, Balears, París, Roma, Florència, Grècia, Cuba (dues vegades!), Brasil, Nova York, Gambia, Tanzania, Zanzibar, Budapest, Indonèsia, Alemania… i tants i tants racons i petits indrets d’aquí i d’allà que he tingut el privilegi de descobrir durant aquest temps.
Un temps en el què he crescut, m’he enamorat, he creat una família… i tot ho hem compartit. Igual que amb aquesta motxila, a la que mai he donat importància però que sempre he escollit d’acompanyant en totes i cada una de les meves sortides. I avui, al Tibidabo, de sobte he vist que se m’ha trencat una tira. I me l’he mirada bé i me n’he adonat que també l’altre està a punt de trencar-se. I la nança de dalt, per agafar la motxilla amb els dits, també estava completament desfilada fins al punt que se m’ha trencat a l’agafar-la per inspeccionar-la bé. Avui, també.
I així ha estat com me n’he adonat que ens queden pocs viatges més per compartir. I així ha estat com me n’he adonat que a vegades no dediquem prou temps ni prou cura als nostres companys de viatge… fins que estem a punt de perdre’ls. I podria parlar d’una motxilla groga o podria parlar de tu.
Temo reconèixer que, com la majora de fills (però això no fa més petita la meva culpa), a vegades no t’he mirat amb prou atenció. A vegades per la meva naturalesa despistada, d’altres pel propi interès i d’altres perquè no ho he sapigut fer millor. Perdona’m. El cert és que tristament un mai pensa que potser estem davant el nostre últim viatge.
Paraules per tu 