Més menys

A vegades, quan ningú em veu, ploro. Són petits instants ens el que em permeto conectar amb la realitat, amb aquesta merda de realitat que m’assetja desde fa ja 3 mesos.

A vegades, quan ningú em sent, ploro. I, a vegades, se m’escapa alguna patada. Són petits instants ens el que em permeto alliberar la ràbia. Canalitzar la injustícia. Segurament hi ha maneres més assertives de fer-ho; però és el que em demana el cos. Alliberar.

Alliberar el dol de perdre’t. D’esborrar-te del meu cap quan em véns petit. Perquè tu ets gran. Ets gran i ets fort i ets valent i ets vital. On ha anat la teva grandesa? Quan vas perdre la fortalesa? I la valentia? La merda del càncer se’ns menja la vida. Ens devora, ens consumeix. Ens fa petits. I jo et vull gran. Però cada dia, quan obres la porta, et veig més petit. Més prim. Més trist. Més consumit. Més menys.

Era setembre i plovia. Un setembre plujós. I tu i jo ho sabíem que el cel plorava, però els dos vam guardar el secret. Com el guardem quan em parles en anys de vida. I jo somric i guardo silenci i quasi no et miro, però ho faig de reüll i veig que també tu esquives la meva mirada. Però els ulls es troben i saben la veritat. La veritat que dol. La veritat que no volem. La veritat que és i ens fa petits. També a mi, que desitjaria poder minvar i arraulir-me de nou al teu costat, de nit, i sentir com s’esvaeix la por. I que el sol em despertés i sentir l’escalf de la vida.

El càncer és fred i és tirà i fa mal i ens fa petits. Però tu sempre seràs gran. Perquè els herois de veritat no són els que admirem de petits sinó els que ens creiem de grans. I tan se val que ara ens fem petits, perquè hem estat tan grans…