M’encanta viatjar. Mai he sapigut si el que més m’agrada és la prèvia, aquelles hores i dies que dediques a investigar i esbrinar cada un dels racons d’aquell nou indret que aviat tindràs la possibilitat de descobrir, la constatació de llibertat que implica decidir on dormiràs, quina ruta faràs cada dia, quin mitjà de transport escolliràs, els dies, les activitats o el menjar que gaudiràs. Viatjar des de la ment, amb la imaginació. No hi ha límits, no hi ha preus, no hi ha pors.
Després arriba el dia que et despertes amb la mateixa emoció que quan venien els Reis Mags perquè saps que avui comença un nou ‘tu’. Una aventura, un parèntesis en els meravellosos dies que no passa res. Un punt de partida en el què pràcticament tot és possible. I vius. I t’endinses per carrers on mai havies passat i per on possiblement mai tornaràs. I contemples fascinat la vida d’aquelles persones que hi viuen, que estan inmerses en la seva qüotidianitat i que per un dia tu n’ets un petit espectador de luxe. I admires paissatges i àpats i ho gaudeixes tot des de la fragilitat i meravellosa sensació de brevetat. La insoportable lleugeresa de l’ésser, que deia en Kundera.
I arriba un dia que prens consciència que el viatge està a punt d’acabar. Pares. Sents l’angoixa de fi de trajecte, el final dels dies de llibertat, de llevar-te quan vols, d’estimar a on i quan vulguis, d’aturar i estirar la vida. Però també intueixes el retrobament amb els amics, els pares. Amb tothom que forma part del teu dia a dia, que és una manera de dir la teva vida, i que pràcticament havies oblidat sense voler. Però els vols molt; bé, potser a uns més que altres però tot això et desperta una sensació agredolça de principi i final de trajecte. O viceversa, perquè no sempre sabem quin és el viatge i quina és la vida. O és un cicle que neix i mor en un mateix i únic eix: tu.
I tot això per explicar que si tornar és la millor part de l’aventura no entenc per què avui tinc tantes ganes de plorar. Estic en un viatge que sé que acabarà i tinc vertígen. No vull que ho faci però per primer cop no sé gaudir tampoc del trajecte. Vull omplir-me intensament de tu, dels nostres moments que ara en tens de brillants encara… Però em fa tant mal saber que això acaba, que no puc. Començo un viatge, o l’acabo, tant se val. Encara n’he d’aprendre. Viatgem. Sentim. Estimem. A la meva motxila, sempre hi seràs. Continua el viatge. Agafo aire.
Paraules per tu 