Ara que sé que trigaré anys a acceptar que el telèfon mai més em regalarà la teva veu. Ara que sé les ganes que tindré de plorar quan vegi a la resta d’avis recollint als seus néts a l’escola. Ara que sé que no sé què faré sense les teves respostes. Ara que sé que no sé què faré amb tantes preguntes. Ara que sé que cada diumenge esperaré trobar-nos al proper diumenge. Ara que sé que el record del teu riure serà la meva única bandera. I que viure aferrada en els nostres principis em regalarà amics de l’ànima, però també dolor. Ara que sé com dol una absència. Ara que conec el dol. Ara que hi sé conviure. Ara. Ara torna.
Ara que saps que mai més gaudirem de les estrelles junts. Ara que saps que no saps com acabarà el procés. Ara que saps que no podràs deixar més petjades en els records dels teus ‘nietecillos’. Ara que creus que mai podràs tornar tot l’amor que t’han regalat. Ara.
I ara saps que el cos s’apaivaga. I ara saps que el temps s’acaba. I ara saps que ara és ara.
Ara em dol la veritat. Ara em crema l’ànima. Ara plora el cel. Ara vull conjugar el verb només en present. Ara et vull així: viu, eixerit, seré. Ara que encara em transmets la teva energia. Ara et vull atresorar. Així. Per mi. Pels moments que no hi siguis, per recuperar-te quan et necessiti. Ara que sé que el dol fa mal. Que ja ho hem viscut. Que fa vint anys i encara dol. Ara tu. Ara amb tu, per sempre amb tu. Ara i sempre ara. Ara i sempre tu.
Paraules per tu 